Actius tòxics

El món financer incorpora sovint noves expressions relacionades amb el seu sector. I ho fa en la seva versió anglesa. En aquest cas és de fàcil traducció. L’expressió actius tòxics apareix durant la gran crisi que es va donar per acabada el 2008. Entenem que es refereix als crèdits considerats incobrables, a les garanties insuficients sobre un actiu determinat, a un crèdit concedit amb garantia d’uns terrenys valorats per sobre del preu real. L’adjectiu tòxic és equivalent a verinós i s’aplica a una metzina. Quan un actiu –crèdit, terreny, matèries primeres, etc.– és tòxic significa que el titular –el banc o la caixa– hi sortirà perdent. El Banc d’Espanya va definir el que eren per a ell els actius tòxics de manera molt severa i rígida, i els bancs i caixes es van haver d’emmotllar al seu criteri.

La crisi mencionada tingué els immobles en el centre dels actius tòxics. Les caixes hi van deixar la pell i foren absorbides per bancs, que s’encarregaren d’analitzar la cartera d’actius tòxics que tenia la caixa absorbida i de vendre’ls a fons internacional d’inversió de risc. Pobres caixes? Se n’haurien salvat algunes sense els criteris excessivament rígids del Banc d’Espanya. Ara ens arriba informació que durant l’any 2017 el Santander i el BBVA han venut 50.758 milions d’euros en actius tòxics immobiliaris a una sèrie de grans fons d’inversió. Hem de suposar que s’han venut al preu pel qual es comptabilitzaren quan els van adquirir del banc o caixa absorbit i que, per tant, no els donaran pèrdues.

Sorprèn que uns fons d’inversió de risc comprin actius tòxics. L’única resposta possible i la real és que un percentatge dels actius no és tan tòxic com s’imaginaven i que, per tant, la seva liquidació els donarà un benefici. Un augment en la demanda del mercat immobiliari, per exemple, pot suposar que aquell actiu comprat per sobre del preu fa uns anys hagi recuperat el seu valor primitiu.

Del que estic convençut és que els fons d’inversió de risc faran un bon negoci. Si un actiu tòxic estava valorat al 40% per aplicació de les normes del Banc d’Espanya, els fons d’inversió en trauran el 70% o el 80% en alguns casos. Què hi guanyen els bancs venedors? La feinada immensa d’anar destriant els actius tòxics per veure fins a quin punt ho són i procedir a la seva venda. O sigui, fer el paper dels fons d’inversió.

El Banc Sabadell ha actuat amb un millor criteri, segons la meva opinió. Ha venut els actius tòxics a una societat pròpia –Solvia– que farà la feina dels fons d’inversió, amb personal propi. La importància dels actius i el benefici que en poden obtenir justifiquen plenament l’operació. La independència de Solvia permet separar la gestió del banc de la dels actius tòxics. Si hi ha beneficis –que segur que n’hi haurà–, aniran al Sabadell, via Solvia.

No sé si el criteri del Banc d’Espanya a l’hora de comptabilitzar actius deteriorats continua essent tan catastrofista com fa uns anys. Si fos així, haurien de revisar-los, després de veure els resultats dels fons d’inversió o de Solvia.

De veritat poden creure que aquells fons d’inversió de risc compraran uns actius que el Banc d’Espanya qualificava de pèrdua? Penso en la Caixa de Terrassa, la de Sabadell, la de Manlleu i potser alguna d’altra, enterrades precipitadament.