Una qüestió d’amos...

Tots aquells que tenen empreses, o que hi treballen, saben que són els amos els que hi manen de debò. Només aquests poden decidir les qüestions cabdals: quants diners invertir-hi, com i quan repartir beneficis, la visió de futur, si comprar una altra empresa, si vendre-la o tancar-la, etc. I en tota empresa sempre acostuma a haver-hi pocs amos, si es compara amb el nombre de gent que hi treballa.

El problema arriba quan això es tradueix en la vida política. Uns quants, unes elits econòmiques, un grapat de militars, una minoria racial o religiosa, o una força política exiguament minoritària, es creuen els amos d’un país sencer i s’imposen a la majoria gràcies a la força de les armes, a la compra dels mitjans o a l’aprovació de lleis fetes a la seva mida. L’activitat política gira a l’entorn de la generació de beneficis per aquells pocs amos; d’una manera més o menys dissimulada, hi ha monopolis en béns de primera necessitat a preus excessius, estaments judicials al servei de qui mana al costat d’un tracte de favor envers els membres de la minoria dominant, forces de l’ordre a punt per reprimir qualsevol desviació que posi en perill l’statu quo; és a dir, el domini dels amos.

La resta “treballa” per a ells, amb sous que els fan més dependents, amb els drets més bàsics retallats, immersos en un món fet de propaganda, sota l’amenaça de sancions o de privació de llibertat. Però no hi ha res que duri per sempre. Només per aquest biaix s’explica que un baró ministre, de nissaga de comtes, ducs i marquesos, amb un currículum sempre relacionat amb el funcionariat i amb cognoms del seu partit i de la noblesa, menyspreï un president que, entre altres coses, s’ha guanyat la vida treballant per a una companyia d’assegurances. I és que alguns que es creuen amos no han hagut de treballar mai.