“Per a les Terres de l’Ebre seria dolent un altre ‘boom’ de la construcció”

L

S’ha de tenir en compte que l’informe està basat en dades qualitatives, no numèriques ni contrastades quantitativament. Els resultats que obtenim surten de fer enquestes a l’empresariat i, en aquest sentit, sí que és cert que revela un decreixement del turisme. Però cal posar-ho entre cometes perquè hi ha factors que alteren la percepció.

D’una banda, l’estacionalitat. Preguntant sobre el segon semestre de l’any ja sabem que s’hi inclou la tardor i l’hivern i, per tant, podem obtenir uns resultats més fluixos, sense símptomes de creixement respecte de la primera part de l’any. A més, un altre factor és la incertesa econòmica que provoca el context polític a Catalunya. Els empresaris turístics de les Terres de l’Ebre representen negocis més petits que els grans complexos de la Costa Daurada i no és estrany que reaccionin una mica pitjor davant escenaris d’incertesa.

Potser no són pessimistes però sí que són més sensibles als canvis, tenen més temor dels efectes que pugui provocar una situació d’inestabilitat.

Ells tenen a la mà les xifres i els resultats de la seva empresa en aquell període concret que estem analitzant. No obstant això, hi ha un component de percepció, és cert. Les enquestes per avaluar el segon semestre les passem a finals de febrer i principis de març i, per exemple en el cas del sector turístic, és possible que al cap hi tinguin que el segon semestre equival a tardor i hivern, i que no tinguin tan present que juliol i agost també són mesos que corresponen a la segona meitat de l’any.

Sí, l’agroindustrial és qui millor valoració dona. La construcció també, però s’ha de tenir en compte un matís: a les Terres de l’Ebre el sector de la construcció va tocar fons i parteix de molt avall. Té un creixement però ve d’unes dades que eren molt negatives. Hem de pensar que hi havia municipis de la zona del Delta, com per exemple Deltebre, Camarles, Sant Jaume d’Enveja o fins i tot Amposta, on el percentatge de treballadors que depenien de la construcció estava entre el 20% i el 40%, i la punxada va ser molt dolorosa i dramàtica.

Impossible i, a més, per a les Terres de l’Ebre seria dolent un altre boom de la construcció, aquell monocultiu no és saludable. Les xifres d’ocupació es van recuperant però han guanyat pes el sector de serveis, bàsicament el turisme i el comerç, i les indústries alimentària i manufacturera.

Respon a la mateixa singularitat del territori. Si busquem quines són les deu empreses de més facturació de les Terres de l’Ebre, ben segur que més de la meitat són del sector agroalimentari. I ja no només per facturació, també pel nombre de treballadors que ocupen. És lògic perquè s’aprofita el producte del territori i és positiu perquè, en temps de crisi, l’empresa agroalimentària és la que millor es comporta perquè tothom ha de seguir menjant. D’altres coses te’n pots estar, però de menjar, no. Un tema a part és si es podria donar més valor afegit al producte, perquè a les Terres de l’Ebre no s’està competint en valor afegit, sinó que es competeix en preu.

I exigeix lluitar pel concepte de marca i enfortir la xarxa de comercialització. Però si ofereixes un producte diferenciat, també tens més marge. El creixement és possible si s’aposta per la transformació del producte, més que no pas per la venda a una altra indústria intermediària. El cítric s’exporta però és la indústria compradora qui marca el preu de mercat. Amb l’arròs, en canvi, s’està intentant obrir el mercat de productes diferenciats: licor d’arròs o begudes per als esportistes.