Una Catalunya que es ven

Hi ha preocupació per la marxa de l’economia catalana i la pretesa responsabilitat del procés sobiranista en el retrocés. El canvi del domicili social de petites i grans empreses, per la mateixa raó, va fer mal, tot i que els serveis centrals i el domicili fiscal de les grans empreses es manté a Catalunya. És gratificant, en canvi, veure com augmenta la inversió industrial i l’exportació, així com la inversió estrangera. Però és més preocupant que hi hagi una Catalunya que es ven. Per primera vegada a la història tindrem les dues grans firmes del cava en mans estrangeres: Freixenet i Codorniu; una de les grans empreses catalanes –Abertis– estarà controlada per un fons italià i per l’inefable president del Real Madrid, Florentino Pérez, i la seva empresa ACS; i Gas Natural, que ara es diu Naturgy, la primera empresa industrial catalana –l’obra de Pere Duran i Farell–, té tres accionistes minoritaris: la Caixa a través de Criteria (24%), i dos fons espanyols o estrangers amb un 20% cadascun; la resta (16%) pertany a petits accionistes que han comprat les accions a borsa.

El president executiu de Naturgy, Francesc Reynés, va fer una afirmació poc afortunada a la junta general de Naturgy: els accionistes poden entrar i sortir quan vulguin, i més en una empresa que cotitza a borsa. Si ho aplica al 16% d’accionistes petits i dispersos, ho entenc i no tinc res a dir, però si es refereix també als tres grans accionistes no em fa riure gens. Una empresa no és una joguina, de la qual entres i surts quan vols. Seria oblidar que una empresa és capital i treball, i no es pot mai oblidar la segona part.

Es ven una Catalunya que produeix beneficis, un fet que es pot aplicar a les quatre empreses esmentades. Si els estrangers compressin empreses mancades de capital o amb pèrdues ho entendria, però si guanyen diners és que la venda s’ha produït per tal que els accionistes canviïn uns actius empresarials per diner a la caixa o en un banc. Què faran amb aquests diners? L’experiència que tinc d’altres exemples com aquest és que compren immobles o terrenys, que és una inversió que no afegeix res a la qualitat de l’economia catalana.

El cava era, fins ara, un producte estrictament català. Els productors del ram es reunien, discutien, es barallaven, feien les paus, es posaven d’acord o no, però tenien un diàleg entre iguals. Ara el diàleg serà com el del govern espanyol i el català. Freixenet i Codorniu eren les úniques cases que tenien una exportació consolidada –més Freixenet– i un personal fidel a les famílies Raventós i Ferrer. S’ha acabat allò de saludar el director general amb naturalitat per a plantejar-li el problema que tenien amb una màquina d’etiquetatge. En una paraula: eren empreses familiars. Ara aquells accionistes s’han convertit en uns clients perseguits pels inspectors d’Hisenda, que rebaixaran amb satisfacció –dels inspectors– els beneficis obtinguts.

Sortosament, també hi ha una Catalunya que compra; a Europa o als Estats Units. Però no nego que la venda de Freixenet i Codorniu em fa ràbia. No la tindria si haguessin comprat uns hotels o uns terrenys, però el cava era un sector molt nostre, en el qual destacava la imaginació i el talent dels propietaris.