Grècia, Veneçuela i Àfrica

Hi ha crisis econòmiques globals, com la dels anys 2007-2012, o la que vindrà, que no sé quan vindrà, però segur que vindrà, i crisis locals. Voldria referir-me a tres de ben diferents: Grècia, Veneçuela i l’Àfrica subsahariana

Grècia es un país pobre i mancat de recursos econòmics. Després del rescat, serà un país amb una economia estable, però pobre i endeutat fins a les celles. Tenen el turisme com a principal font d’ingressos, però amb l’excepció d’algunes illes, que viuen molt millor que el continent, no tenen una estructura hotelera. Fa pocs anys, hi havia més places hoteleres a Lloret que a tot Grècia. El sector primari –agricultura i ramaderia– té poc valor afegit. Una excepció és la indústria de la pell. Una empresa catalana de la comarca d’Osona hi tenia una filial, que comprava pells per adobar i convertir-les en producte d’alt valor afegit. Fora d’aquesta, Grècia es distingeix per la manca d’indústria –petita, mitjana o gran– i ha d’importar tots els productes industrials, des dels cotxes fins a les cafeteres. En aquestes circumstàncies s’hi pot viure, però sempre al llindar de la pobresa.

La crisi de Veneçuela només és la política econòmica d’una colla de governants estúpids. Res a veure amb Grècia. El país té unes reserves enormes de petroli i una base industrial important, però mal administrada. Els Maduro i els Chaves han estat i són fatxendes de la pitjor classe. La baixa del preu del petroli els va afectar, però tot i això és una font de riquesa. Fa anys, Veneçuela era el país més ric de l’Amèrica Llatina i ho podria tornar a ser, si canvien el govern i hi posen uns polítics demòcrates i honestos que contractin bons professionals de l’economia i de les diferents branques de la producció. Aleshores no costaria gaire tornar al benestar de situacions passades

I finalment ens trobem amb l’Àfrica subsahariana. La conec una mica de manera que vaig més segur. És una crisi endèmica. Estem parlant d’una franja de terra, que va des del Senegal i Mali, les Guinees, el Camerun, Togo i el Txad fins al Sudan i Eritrea. Els emigrants que ens arriben pel Mediterrani o que fugen de les guerres de l’Orient Mitjà, també fugen de la misèria dels estats mencionats. Si hagués de definir el seu principal dèficit diria que és la manca de cultura social i econòmica. Els seus habitants són tan llestos com nosaltres, però no saben treballar en equip i segons les normes laborals acceptades.

La majoria d’aquests països van ser colònies europees i van ser tractats com a inferiors, cosa que va fer impossible la seva ascensió social i professional. La Gran Bretanya va ser una mica més “civilitzada” que França i les seves colònies més avançades. Fixem-nos que les onades d’immigrants venen tots ells de velles colònies franceses, o de països no colonitzats, però abandonats de la mà de Déu. El problema africà clama al cel i exigeix una intervenció, que no sigui una nova colonització. Es un problema molt delicat; però, si no es fa, la mortalitat infantil i l’emigració es mantindran. La base del canvi és la formació d’una població qualificada. Necessiten arquitectes, fusters, advocats, electricistes, enginyers, metges del seu propi país i que treballin pel seu poble. Parlo de cultura social. Poso un exemple extrem. En una illa que conec bé, els nens estan mancats de proteïnes. Les podien trobar en el peix, que poden obtenir en abundància, Però no els agrada el peix.