“L’especulació sobre la terra és ara molt forta”

Algú en un determinat moment va decidir apuntar-se al projecte de reintroducció de l’os al Pirineu i als Alps, les dues úniques zones on s’ha reintroduït. Després, no va demanar res més al territori, ni tampoc ho ha sabut gestionar. La realitat no es va calibrar: si portes dues femelles i un mascle, crien i n’hi acaba havent més. Són animals que necessiten un espai i alimentar-se. Els urbanites i els dirigents polítics no acaben d’entendre que l’os no sols fa mal quan ataca un cop, sinó que els ramats acaben no volent tornar a aquell indret a pasturar. A la muntanya, cada cop hi viu menys gent i el sistema de gestió de la ramaderia és diferent del de fa mig segle. Sense prats de pastura, el bosc està guanyant cada cop més hectàrees. Després, quan hi ha incendis, és complicat aturar-los. Podem tenir foc al cap de Creus i que arribi a la Val d’Aran. Concretament, l’os Goiat s’ha acostumat a veure persones i no vol anar a la muntanya. Ara, tants atacs atribuïts a un únic os..., és complicat... També n’hi deu haver d’algun altre. Demanem a l’administració i al país que reflexionin si volen que les nostres muntanyes estiguin repoblades d’ossos o habitades per gent.

Sí, però no hi ha grans problemes perquè els ramaders no porten animals a les zones on viu l’os. I ara també n’hi comença a haver. La convivència no és possible. Una altra cosa és que es vulgui tenir una reserva, que es fixi una determinada zona per a l’os i una altra per a la ramaderia. Ara, si tot s’acaba decidint des d’un despatx i sense parlar amb el territori, no anem bé. D’altra banda, està sorgint la qüestió del llop. Si se n’estableix una manada, el problema serà més gran que amb l’os, perquè a sobre aquest sols menja carn. Creiem que s’està amagant informació i no es diu el que significa tenir aquesta fauna salvatge. No es pensa en la realitat del que som com a país des de fa 30 anys: a la gent li agrada gaudir de la muntanya, fer bicicleta, senderisme... No només es pot dir que, com que tenim un projecte europeu, l’hem de completar.

A Romania hi ha uns quants morts cada any i a la zona alpina d’Àustria, on també s’havia reintroduït, han desaparegut tots. Bàsicament, perquè la gent que viu i treballa al bosc no vol posar en perill la seva seguretat física. Així que no n’hi ha.

Vull dir que no n’hi ha.

Si hem de triar entre ossos i ramaders, els que sobren són els ossos; a més, els han portat des de fora. I també tenim problemes amb els voltors. Volem que qui hagi de gestionar la fauna afronti el problema real en lloc de fer demagògia: «Mira que macos que són els ossets...» Si ensenyem un xaiet petit i preguntem a la gent si vol que se’l mengi un os, també diran que no. No juguem amb aquests sentiments. Cal decidir i gestionar, per exemple, quants ossos volem que hi hagi. Si és per nosaltres, pocs o cap. I amb la resta, què en fem? Els tornem a vendre com els eslovens? Organitzem batudes de caça? Això s’haurà d’acabar plantejant. O fem com ha passat amb els senglars, que al Port de la Selva es banyen en un costat de platja i a l’altre es banya la gent? No responen, perquè pot tenir un cost polític que ningú vol assumir, però cada any hi ha més ossos. I què passarà quan facin mal a algú? Al Trentino, el sector turístic es va rebotar perquè s’anul·laven reserves. Entenem la temença que la gent triï altres llocs per fer vacances, on no hi hagi aquest perill. Com aquest estiu, que uns francesos s’han trobat de cara amb una ossa i dos cadells. Algun il·luminat diu que l’os és un avantatge turístic, però és un clar desavantatge.

La Comissió Europea ha fet la seva feina i ha posat propostes en un document, però els que acaben manant són els governs. És molt important que encara no s’hagi decidit de quants diners disposarà la nova PAC. Es volen afrontar nous reptes, però alhora sembla que els estats no hi volen posar més diners. No és just que se’ns vulgui demanar més, amb menys. També és molt important, fins i tot encara més que la retallada del 5%, saber quin serà el marge dels estats per aplicar la PAC. Amb dades del 2016 de la CE, a l’Estat espanyol hi havia 800.000 peticionaris de la PAC. França, amb una superfície una mica més gran que l’Estat espanyol, no arriba als 400.000 peticionaris. La pregunta és si allà són més espavilats o és que les empreses són més grans. Aquí hi ha un volum de gent que no hauria de cobrar. La CE fa una proposta que afecta els perceptors de més de 60.000 euros, ja que es fixa aquesta quantitat com a límit i no es podrà cobrar més. Hi estem d’acord, però és la xocolata del lloro. A l’Estat espanyol, aquests preceptors són 6.000, o una mica més, dels quals uns 3.000 són a Andalusia, i 1.000 més, a Castella-la Manxa.

Exacte. O alguna empresa molt gran. El Ministeri d’Agricultura pot decidir deixar sense ajuts qui tingui una renda total que provingui en un 75% de fora del sector agrari. Si s’apliqués, ens posaríem al nivell dels peticionaris de França. És un problema polític dir que 400.000 peticionaris desapareixen, perquè per als grans partits de l’Estat això són molts vots, i els de les seves famílies... En l’anterior PAC, el ministre Cañete va decidir que als de més de 150.000 euros no se’ls aplicarien retallades, i a aquells que en cobraven menys, sí. Cal fer una excepció amb els que cobren menys de 1.250 euros, que ja està estipulat. Aquests són uns 250.000 perceptors, i així es completen les pensions agràries, les més baixes de tot el sistema. Si el ministeri ho apliqués, al final desapareixien uns 200.000 perceptors i s’alliberaria un volum important de diners, que complementarien els ajuts als professionals. Això ho pot fer el ministre ara mateix. Li ho hem demanat, i també a l’anterior, però ho ha descartat, per a l’any vinent. Insistirem que es faci el 2020, perquè, a més, la realitat de sortida de cada pagès serà la seva base per calcular-ne els ingressos fins al 2027.

Hi ha explotacions agràries familiars que produeixen dos milions de quilos de fruita, i si l’han de vendre en una paradeta... Sí, és una solució i una tendència, però cal recuperar altres coses, també des del sector agrari, com ara l’estacionalitat dels productes. La gent vol menjar tomàquets tot l’any i després es queixa que no valen res... La dieta mediterrània està basada precisament en aquesta variació. També és cert que, com menys intermediaris, més guanyes, però no tots els productors hi poden anar directament. En alguns sectors, Catalunya en sap molt, és molt gran i bona, com ara en el porcí i en el de la fruita. No els hem de desmantellar i aquí ens cal exportar. Però en altres sectors sí que podem destinar part de la inversió a anar directament a les botigues o a buscar plataformes per comercialitzar. El repte és que la gran distribució deixi de dominar el 90% del mercat com ara en alguns productes, i abaixar la quota de mercat d’un 5% de mitjana durant els propers 10 anys.

Són molt ràpids a l’hora d’adaptar-se a una tendència. La venda de proximitat i amb segell guanya cada cop més espai als lineals dels supermercats, perquè en veuen el potencial. Nosaltres també ho hauríem de fer. Hi ha companys que diuen que els compren tota la producció de qualitat sols per a determinades botigues d’una cadena. La raó és que la distribució no vol perdre ni un 1% del mercat.

Hem de jugar a arribar millor al consumidor. Què ha de fer qui produeix els dos milions de quilos de fruita? A casa nostra, sovint acabem pensant com podem vendre més barat al mateix distribuïdor un mateix producte. Som molt bons productors, però encara no tan bons comercialitzadors. L’altre dia, el ministre deia que és una llàstima que no tinguem cap cooperativa entre les 50 més grans d’Europa. Però la concentració no és ni bona ni dolenta en si mateixa. El que importa són els bons resultats de la gestió.

No ha sortit publicat, i la conselleria ens diu que han de respondre a les al·legacions... Quan entri en vigor, potser no ens agradarà totalment, però el que demanem és que es publiqui! Mentrestant, s’especula fortament amb la terra. Avui hi ha ramaders que tenen el seu pla de gestió de la granja fet, amb terres llogades per fertilitzar. I ara els diuen que les lloguen a algú altre perquè paga més.

El paral·lelisme és molt adequat. Vam aconseguir modificar la llei de contractes de conreus perquè no es pogués fer un contracte a un propietari de la terra que la llogués per aplicar-hi dejeccions, i un altre contracte de conreu. Ara ja no es pot fer, però hi ha els contractes antics. El nou decret fa que el responsable de la quantitat de fems que s’aplica a la terra sigui el pagès, no el ramader. A més del mercadeig amb la terra, mentre no hi hagi decret en vigor, hi ha gent amb molts recursos econòmics que demana projectes de noves granges i s’han hagut de tornar a fer funcionar les plantes. Saben que, quan hi hagi una nova norma, s’haurà d’aplicar. Bé, esperem que es destinin recursos a aplicar-la i a vigilar-ne el compliment, perquè fins ara ja n’hi havia una, i les coses no s’han fet del tot correctament. Sense recursos, el resultat podria ser pitjor que ara, amb una mala aplicació als camps.