És perdó o clemència?

La setmana passada vam assistir a un fet excepcional: en un mateix dia i en poques hores de diferència, dues peticions de perdó. Lluny del meu pensament hi ha jutjar si aquests actes de contrició són sentits o tenen un component d’estratègia. Rodrigo Rato, a les portes de la presó i instants abans d’entrar-hi a complir una condemna de més de quatre anys, va demanar perdó. La pregunta és per què va trigar tant a tenir aquest sentiment de penediment i va aprofitar just el darrer moment per fer-ho, i davant la porta de la presó i de les televisions, si fins aleshores havia tingut una posició altiva? Si escoltem els juristes, podria tenir una raó menys prosaica i més interessada. Segons els advocats, necessita assumir la responsabilitat delictiva per obtenir beneficis penitenciaris. Segurament aquest fet ens dona una versió més ajustada i clara d’aquesta acció, que seria més una petició de clemència que de perdó, si entenem la definició de clemència com un reclam de mesura a l’hora d’aplicar la justícia.

La segona petició de perdó va ser la del president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, que és la primera autoritat judicial d’Espanya, Carlos Lesmes Serrano. La raó va ser la colossal estripada a la seguretat jurídica de l’Estat espanyol, amb l’aturada de la sentència del mateix Suprem en què dictaminava que els bancs són els que han de pagar els impostos dels actes documentats de les hipoteques. La reacció d’incertesa que va provocar la sentència, amb grans implicacions socials i econòmiques, va generar un desconcert i una desconfiança nacional i internacional, ja que avui tots els bancs tenen grans inversors internacionals en el seu capital, i la inseguretat jurídica és el que més temen dels països on han invertit. L’acte de contrició del magistrat Lesmes era una mesura a la desesperada per intentar aturar aquesta bola de neu gegantina de descrèdit de l’alt tribunal i les crítiques que es van fer des de tots els sectors. És el que d’una manera semblant va fer el rei, avui rei emèrit, en sortir de la clínica després de l’accident a Botswana. Tots dos van ser actes de contrició sense penitència.

El mateix dia, el promotor d’acció disciplinària del Consell General del Poder Judicial arxivava el cas dels presumptes contactes que jutges i magistrats espanyols van mantenir amb menors d’edat a la ciutat colombiana de Cartagena de Indias. La denúncia havia estat presentada per una associació, Preeminencia del Derecho, que demanava l’obertura d’un expedient per possibles incompliments dels deures judicials, atès que el deure d’un jutge és tenir una conducta digna.

Com deuen recordar, tot aquest fet es va destapar per la filtració dels enregistraments d’una conversa en un dinar en què hi havia la ministra de Justícia actual, Dolores Delgado; el jutge Baltasar Garzón, i el comissari José Manuel Villarejo. El fet que Delgado, aleshores fiscal, sentís el que va dir en la conversa i no ho denunciés, així com el tancament de carpeta fet ara, demostren el grau de corporativisme que hi ha en la justícia. ¿Ells mateixos, si aquest mateix fet l’hagués comès un capellà o un mestre, haurien restat silents i no haurien fet honor al seu deure i obligació de posar-ho en coneixement de qui correspongui per a la investigació? Ho dubto molt. També dubto que la mateixa premsa i la societat no haguessin exigit una investigació àmplia i profunda. I el silenci polític és eixordador i ens demostra que encara avui, en aquesta democràcia, malgrat el que es diu, tenim molts espais d’impunitat. Només cal comparar-ho amb la reacció social i periodística a les filtracions d’aquests dies de converses amb María Dolores de Cospedal.

En l’assaig L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, Max Weber retreu als catòlics la facilitat que dona el sagrament del perdó i hi atribueix el relaxament ètic que en el món del capitalisme sovint tenen els catòlics. Sortosament, avui ja hi ha una gran quantitat d’empresaris amb una responsabilitat social corporativa que concilia la seva ètica amb els negocis.