anàlisi
Esteve Vilanova
Menys préstecs i més cars
El 24 de setembre del 1993, el govern de Felipe González crea amb el reial decret legislatiu 1/1993 el text refós de la llei d’impostos sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. Aquest impost va ser transferit a les comunitats autònomes per tenir competències en aquesta mena de tributs, i el pagava, quan es tractava de les hipoteques, l’hipotecat. Això vol dir que, des d’aleshores, tothom qui s’ha hipotecat ha pagat l’impost corresponent, sense que ningú, ni govern espanyol, ni govern autonòmic, ni associacions de consumidors, ni cap polític ni cap advocat, digués res. Fins ara no havíem vist cap diputat o diputada posar-se les mans al cap perquè l’impost l’havia de pagar l’hipotecat i no el banc. Fins que una promotora madrilenya –no un privat– ha posat un plet adduint que aquest impost l’havia de pagar el banc i el Tribunal Suprem li ha donat la raó. És a partir d’aleshores que es desencadenen tot un seguit de moviments d’acció-reacció, ja que aquest canvi de criteri ha provocat un terratrèmol econòmic i un pànic judicial i governamental per la possibilitat que els clients poguessin reclamar amb retroactivitat la quantitat que havien pagat per aquest impost. La història ja la sabem, i també ens demostra que la política d’aquest país està feta per oportunistes que, una vegada es destapa el problema, es posen al capdavant de la manifestació com els principals defensors dels perjudicats.
El govern espanyol també ha fet política i electoralisme amb el gest inaudit de canviar la llei l’endemà de la sentència del Suprem. La seva reacció va ser tan ràpida i improvisada que es van oblidar de preveure-ho per a les caixes. Un altre electoralisme governamental és dir que l’impost en qüestió l’acabarien pagant les entitats financeres, quan tothom sap que això no ho poden assegurar, i a la llarga no passarà.
Ens endinsem en un entorn polític en què comencen a endevinar-se elements preocupants: possible desacceleració econòmica i ambient preelectoral, i els dos fenòmens junts provoquen una mena de tempesta perfecta. Recordem què va passar en les darreres eleccions de José Luis Rodríguez Zapatero, quan, ja amb una crisi econòmica evident, ell la negava, fet que va empitjorar molt els costos socials posteriors.
Una de les primeres víctimes d’aquest clima preelectoral ha estat el Banc d’Espanya, amb la informació que es crearà un nou estament per defensar els clients de les entitats financeres, una tasca que fins ara era competència del Banc d’Espanya. També, i no ho podem oblidar, hi ha l’enuig pels estudis de les previsions econòmiques que fa aquesta entitat, que a La Moncloa veuen excessivament negatius i tendenciosos.
Potser també hi té alguna cosa a veure el fet que el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, al bell mig del deliri d’aquests dies amb les hipoteques, enviés una nota a la banca espanyola en què recordava l’alerta que el BCE va fer al mes de juliol a la banca espanyola: avisava de l’excessiva concessió de crèdits al consum, atès que fins al juny se n’havien registrat un 22% més, i li recomanava més exigència i moderació a l’hora d’analitzar-ne la solvència i la capacitat de retorn.
La llei hipotecària que s’està tramitant en aquests moments també serà molt exigent a l’hora d’examinar la solvència, i pretén legislar allò que hauria d’haver estat norma de gestió de risc: no concedir crèdits hipotecaris només en funció dels avaladors o d’un previsible augment del valor de l’habitatge. I marca clarament els coeficients màxims entre el valor de l’habitatge i de la hipoteca i del préstec amb els ingressos: per sota d’un determinat percentatge, no es podrà concedir una hipoteca.
És evident que totes aquestes recomanacions i la legislació suposaran que podríem estar davant d’una mena de restricció creditícia i d’un encariment dels préstecs, la qual cosa repercutiria directament en el consum, i això, en moments preelectorals, és anatema.