BARBARA HALLÉ BOIX
DIRECTORA I COPROPIETÀRIA DE L'HOTEL SANT ROC DE CALELLA DE PALAFRUGELL
“No necessitem més gent, sinó gent que consumeixi més”
Nosaltres situats en una altra zona o un altre espai no tindríem la repercussió que tenim. I n’hem de ser i en som responsables
Estem saturats, les nostres platges estan saturades, aquí no hi cap més gent, i no és anar en contra del progrés
El seu avi, Joan Boix, un palafrugellenc que havia marxat a Barcelona a aprendre l’ofici de pastisser i que va acabar sent propietari d’una cadena de pastisseries, va comprar la muntanya de Sant Roc de Calella de Palafrugell amb la intenció de fer-s’hi una casa per anar-hi a estiuejar. A última hora va decidir, però, obrir-hi un hotel, que es va inaugurar una plujosa revetlla de Sant Joan, el 1955. Anys més tard, la seva filla va fer-se càrrec de la direcció i, encara molt més tard, va fer-ho la seva neta Barbara. Era l’any 2007.
Va accedir a la direcció a l’inici de la crisi.
Sí. Va ser difícil. Els meus pares encara hi eren i vam estar convivint quatre o cinc anys i jo tenia un altre tarannà. Quan jo vaig entrar els números no reflectien que s’aproximava la crisi. El balanç dels darrers 25 anys era positiu, la demanda era cada cop més creixent i, de cop, es va parar. Per sort hi havia un equip madur i t’agafes a aquesta gent i intentes controlar-ho una mica. El primer que vaig fer va ser optar per la reducció de costos, també per racionalitzar el personal, crear torns que no existien, intentar fer complir el conveni i regularitzar la producció... Va ser una mica una lluita, però és una política de control de costos que encara avui segueixo.
S’ha acabat la crisi?
Bé, convivim. No conec els anys previs a la crisi, però era quan jo gestionava la qualitat i a vegades em posava les mans al cap perquè calia sentit comú. Convius amb la racionalització de tot.
Ha canviat el perfil del client?
Crec que això tindria relació amb l’evolució del restaurant (El Racó de Calella), que avui és un punt de venda que podria viure sol. Fins fa deu anys era un complement, però ara el 50% de la meva facturació prové del restaurant. Aquests darrers deu anys ha fet una evolució molt gran i hem detectat el daycation, que és el client d’un dia, que ve, disfruta de l’entorn, dels nostres restaurants i locals i se’n torna a Barcelona, Manresa… També les estades són més curtes perquè la gent prefereix veure molt més en les mateixes vacances i han aparegut mercats que no existien. Fa deu anys era anecdòtic que vingués un canadenc o un americà, i ara és molt normal.
D’on venen els visitants?
Nosaltres, i parlo també del sector de la Costa Brava centre, tenim molt de client de proximitat, català, i el nostre segon client seria el francès, per proximitat, per tarannà inclús, perquè se sent supercòmode aquí, el menjar li agrada molt i amb el català s’hi entén. No és un client fàcil, és molt exigent, però valora el que li dones. En tres hores ets a Tolosa i tenim clients que venen quatre cops l’any. També el fet que hi hagi molta segona residència propietat de francesos ho facilita, perquè són com un gueto. Després tenim anglosaxons del nord d’Europa, Alemanya, Bèlgica, Holanda... i americans des de deu fer uns vuit anys, degut també a la incorporació d’un operador americà que es va interessar molt per nosaltres.
Quins creu que són els elements bàsics que cal tenir en compte en un hotel?
El punt clau és l’entorn. Nosaltres situats en una altra zona o un altre espai no tindríem la repercussió que tenim. I n’hem de ser i en som responsables. També hi ha la gastronomia; tenim la sort que no només a casa es menja molt bé, sinó a tota la zona, i no tinc cap problema per dir a la gent que mengi a qualsevol dels restaurants que hi ha perquè sé que menjaran bé. Tothom s’ha posat una mica les piles. La gastronomia del territori no ha fet una passa, no, n’ha fet deu endavant! I potser també gràcies a uns capdavanters que molts formen part de La Cuina de l’Empordanet. I això la gent ho sap. El client americà quan ve sap que menjarà bé, a banda de tenir un entorn fantàstic i unes infraestructures adequades a les seves necessitats. Això és un tres estrelles amb tots els conforts a què podem accedir. L’hotel està al dia, tenim una cuina impressionant que vam renovar fa tres anys. No ens van malament les coses, tenim un preu mitjà bastant elevat i això perquè s’ha treballat des de la seva obertura, el 1955.
Tenen clients d’aquells de tota la vida?
Mira, aquest any vam fer una festa, bé una festeta, perquè va ser molt discreta, d’uns clients que feia 50 anys que venien. Van venir de nòvios, de casats, amb els fills i ara amb els nets. Encara en tenim, sí, però cada cop menys, perquè la gent es va morint... Hi ha qui ve cada any per les mateixes dates i amb la família.
Aquest Sant Roc devia ser un referent.
Sí, en l’època del meu avi venien famílies senceres: primer venia la mare amb els nens i les tates i es passaven tres mesos aquí, i el marit anava i venia. Després van començar a venir els francesos i també venien amb aquest estil de vacances, que primer es traslladava la família i el marit es quedava a París o on fos.
Recorda algun hoste famós?
Cèlebre? Uf! Jo tinc molt mala memòria, però n’hem tingut. També reconec que som molt discrets, intentem que passin desapercebuts. Hem tingut força escriptors o artistes que també busquen aquesta tranquil·litat i anonimat. I sí, el fet d’estar molt a prop de Cap Roig ha fet que hàgim tingut moltes estrelles de música, però ara fer una llista..., no. Un dels nostres punts forts és la discreció i que aquest personatge pugui estar al jardí llegint i que ningú el molesti... Això és el que moltes vegades venen a buscar.
Quines reformes fa enguany?
Aquest any faig poqueta cosa perquè l’any que ve vull fer tota la planta del bar i la zona d’unes tres habitacions que donen al jardí. Aquest any faig quatre habitacions noves, que vol dir que refaig tot el bany, potser tiro alguna paret, remodelo quatre coses de zones nobles, tots els sofàs de la zona del bar...
És partidària d’obrir més temps?
En soc partidària i exemple. Quan vaig agafar l’hotel ja vaig començar a allargar una mica més la temporada. La meva mare el tancava el 15 d’octubre i jo ja el vaig començar a aguantar fins a principis de novembre, i tanquem després del pont del novembre. I al davant, tradicionalment sempre s’havia obert una setmana abans de Setmana Santa i jo ara ja fa quatre anys que obro a mitjans de febrer. No és fàcil, però també obrim aquests dies per a dinars i sopars d’empresa. Manegues coses perquè hi creus i creus que l’entorn és igual d’encantador al novembre que al juliol, però no és fàcil.
Què caldria perquè això funcionés bé?
Si tingués la fórmula màgica…! Bé, creure-hi tots molt més, tant establiments com client potencial, i potenciar més l’entorn, crear més productes amb l’entorn. Quan hi ha bolets també n’hi ha aquí, no només n’hi ha al Montseny!
A banda de dirigir l’hotel, vostè és també la presidenta d’una associació que representa tant hotels com restaurants o càmpings. És important el vincle amb els restaurants del territori?
Sí, és clar, La Cuina de l’Empordanet ha sigut la locomotora de totes les campanyes gastronòmiques que hi ha hagut a Catalunya. Jo em trec el barret perquè és un col·lectiu de 21 restaurants que tots són a la junta, tots creuen en el projecte i han fet que..., i queda lleig que ho digui jo, que soc la presidenta de l’associació, però han fet que la gastronomia d’aquest país estigui al nivell on està. El Patronat de Turisme, quan necessita fer una mostra gastronòmica a qualsevol lloc del món, sempre truca a La Cuina de l’Empordanet, i ens encanta, però són els cuiners, propietaris de cada restaurant, que han de fer la maleta i marxar. Vull que s’entengui aquest esperit de sacrifici de ser-hi sempre.
Quins objectius té la Unió?
El que pretén és la força del gremi. Però també té un programa de formació extensíssim amb què formem més de mil alumnes l’any. També la innovació: ens posa al dia, ajuda, informa, forma... És una associació exemplar que cada cop té més força. També és aquest un dels objectius, tenir presència i que s’escoltin les necessitats i inquietuds del sector. A més, la nostra associació engloba un tipus d’empresa que no es pot comparar per exemple amb el gremi de Barcelona, que és molt potent però no té res a veure amb nosaltres ni té les mateixes necessitats.
Quina valoració fa d’aquests anys d’aplicació de la taxa turística?
Bé, nosaltres sempre hem impulsat i defensat la taxa turística. Jo m’he trobat sola davant la federació, per exemple. El nostre tarannà és diferent, és més conscient del territori, del valor de les nostres infraestructures, del tangible, i som conscients que això si no ho cuidem es farà malbé de seguida. Amb això vull dir que la taxa turística permet que el client que arriba a aquest territori entén que està gastant un territori i per tant hi ha de fer una aportació. El municipi també ha de creure que aquella aportació que prové dels allotjaments turístics s’ha d’aportar al territori. Què ha passat? Que en molts municipis va a les arques municipals i substitueix una mica l’aportació que des de les arques municipals anava per al sector turístic, i això no ha de ser així.
Què hi hauria a la seva carta als Reis?
Una mica que els gremis, les associacions, les patronals, siguin més conscients de qui fa avançar el país. Que a la pime se la tingui més present, que el sector turístic tingui més pes, que ja no som residuals. Abans, fa quinze anys, estàvem catalogats fins i tot amb els prostíbuls, però cada cop tenim més pes. Tot això ha de canviar. En l’última reunió de Pimec érem 120 persones, de les quals 5 érem dones, i la mitjana d’edat era de 75a nys. Què demano per Reis? Doncs que hi ha d’haver un canvi, també d’objectius. L’Agència Catalana de Turisme fa molta feina, però potser ha de fer una feina conceptual, no anem a fer anuncis... No criticaré la seva feina ni la del Patronat perquè fan una feina brillant, però intentem creure més en el nostre territori. Quan parlem de la indústria turística moltes vegades veiem els directius de les empreses hoteleres, i no són aquests els que fan que el territori pugui brillar més.
Així, més qualitat que quantitat?
I tant, i és una mica el lema de l’associació. No necessitem més gent, necessitem gent que pugui consumir més, que pugui gastar més, que a més a més s’emporti del territori una sensació molt positiva. Si vens en segons quina època de l’any, però, no t’endús aquesta sensació, però bé... A part del juliol i l’agost, és una zona que és molt relaxant i adaptable a tots els mercats. Però sí, és una lluita, és una cosa que ha canviat molt en la mentalitat.
Però hi ha empresaris que encara no l’han canviat...
A veure, és clar, però hem d’anar a això. Prefereixo tenir cinquanta clients que em gastin cent que cent que em gastin cinquanta. Aquest és l’objectiu, hauríem d’anar cap aquí. Estem saturats, les nostres platges estan saturades, aquí no hi cap més gent, i no és anar en contra del progrés: jo no hi veig un hotel de 900 places aquí. Potser sí que falten places hoteleres, però busquem alternatives, seguim en la mateixa línia d’establiments que hi ha a la zona, petits hotels, que busquin el mateix sentit i qualitat, que vulguin formar els seus empleats, que realment l’empleat sàpiga on és el cap Roig o on és el camí de ronda o com anar a Girona amb bici. Busquem aquest personal, busquem una mica això.
Viatgera i emprenedora
Hallé, de 42 anys, és un clar exemple d’una nova generació d’hotelers que avui en dia són al capdavant dels establiments gironins. Estava pràcticament predestinada a agafar el relleu, tot i que inicialment ella no s’hi veia. D’esperit viatger, Hallé Boix –de pare francès i mare catalana– va néixer a Barcelona, però quan tenia 7 anys la seva família es va traslladar a Palafrugell. Es va diplomar en turisme a Girona i mai va deixar de viatjar. Alemanya, Anglaterra o França són alguns dels països on ha viscut, i en aquest darrer, treballant a la Maison de la Catalogne gràcies a una disputada beca. Emprenedora, de tornada a Catalunya, va obrir i dirigir una empresa de gestió de qualitat en establiments hotelers, però el 2007 la seva mare li va comunicar que calia agafar el relleu. I el va agafar. I fa un parell d’anys va ser escollida presidenta de la Unió d’Empresaris d’Hostaleria i Turisme de la Costa Brava Centre, que agrupa 450 bars, restaurants, hotels i càmpings, sobretot del Baix Empordà, i que inclou entitats com ara La Cuina de l’Empordanet.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.