El PP i el BBVA

Corre per les xarxes una fotografia del primer govern d’Aznar, i els creadors hi han marcat els que, per una raó o altra, estan encausats o fins i tot ja condemnats i complint la pena a la presó. La fotografia és reveladora, perquè, llevat del president, que encara ningú ha encausat, i pocs més, tots estan marcats. Només aquesta fotografia ens hauria de fer pensar en mans de qui ha estat aquest país durant molts anys. Però, aplicant la frase del circ “més difícil encara”, fora del món polític també en l’entorn d’Aznar es va crear una classe dirigent d’amics que va col·locar a les presidències de les principals empreses espanyoles privatitzades i en els reguladors: Francisco González, Juan Villalonga, Miguel Blesa, Jaime Caruana, Manuel Pizarro...

A Francisco González, tot i no tenir cap experiència bancària, Aznar li va donar la presidència d’Argentaria, que havia estat un banc públic i que s’havia privatitzat amb Francisco Luzón. González tenia clar que el seu banc era petit i necessitava créixer, i va veure l’oportunitat quan el BBV va fracassar en la fusió amb el banc italià UniCrédito. La fusió es va fer el 1999. Fins aleshores, el BBV havia estat un banc molt proper al PNB i al PSOE, i liderat bàsicament sempre per les famílies de la gran burgesia basca, però amb la fusió van començar ben aviat els problemes i, com si fos una directriu d’Aznar –i potser ho era–, Francisco González, amb més o menys bones arts, es va anar desfent dels principals directius: primer, del president, Emilio Ibarra, i del conseller delegat, Pedro Luis Uriarte; més tard, de José Ignacio Goirigolzarri. Tots ells, grans professionals de la banca i amb gran experiència. El BBVA deixava així la seva història de dirigents bascos i d’apropament al PNB i passava a espanyolitzar-se. González va fer una política de terra cremada i també va sacrificar la majoria de directius d’Argentaria.

Un cop alliberat dels adversaris, González va dirigir el banc amb un estil molt personalista i amb desconfiança envers tot el seu equip. Una desconfiança que va provocar inseguretat. En els seus divuit anys de presidència, se li atribueixen dos errors greus d’estratègia que han provocat grans pèrdues al banc i dels quals vaig parlar el dia 9 de gener en l’article La banca i les incerteses del 2019.

Un altre dels damnificats de les seves ires va ser Miguel Sebastián, que era el cap de servei d’estudis del BBVA, per haver fet informes en què criticava la política econòmica del PP i valorava les propostes del PSOE. L’acomiadament de Sebastián es va fer sense contemplacions i de manera molt traumàtica, i va generar una profunda enemistat entre González i l’economista Sebastián.

El gener del 2004, i contra tot pronòstic, va guanyar les eleccions Rodríguez Zapatero, que va fitxar per a l’oficina econòmica de La Moncloa Miguel Sebastián, i és des d’aquí que va començar a teixir-se tota una estratègia per descavalcar de la presidència del BBVA Francisco González. I, per fer-ho, van utilitzar l’ambició del president de la constructora Sacyr Vallehermoso, Luis del Rivero. L’intent d’assalt del constructor al BBVA va sorprendre tothom per la nul·la preparació bancària que tenia Del Rivero i perquè no era ben vist que una constructora, tot i que estàvem en plena bombolla immobiliària, controlés un banc fent valdre la seva participació del 3,6% en l’accionariat del banc en qüestió per controlar-lo.

Francisco González és una persona a qui li ha agradat sempre tenir reservades bombes atòmiques per si són necessàries. Amb la cúpula del BBVA, va fer servir el coneixement dels plans de pensions que tenien en paradisos fiscals, i en aquest cas necessitava tenir informació confidencial dels que li estaven movent la cadira, i és quan va contractar els serveis del comissari Villarejo, un especialista del submon policial corrupte i que a hores d’ara té tot l’Estat sota amenaça.

Curiosament, però, en tota aquesta escomesa fallida, l’única que hi va guanyar va ser Sacyr: en plena bombolla borsària, quan es va vendre la seva participació del BBVA, va obtenir unes plusvàlues de 149 milions d’euros. Un èxit que li obriria la porta poc temps després al fracàs més rotund amb l’assalt també fallit a Repsol.