Construir un paisatge musical
La discogràfica Discmedi compleix trenta anys d’impuls a la música que es fa al nostre país
L’ecosistema musical de Catalunya no seria el que és sense la tasca desenvolupada en els darrers trenta anys per la discogràfica Discmedi, en el doble vessant de productora de nous valors del país i de distribuïdora d’altres segells.
El nom de Discmedi ha anat associat a grups capdavanters del pop, com Els Pets, Lax’n’Busto, Antònia Font, Mishima i Manel; al jazz de Tete Montoliu; al flamenc contemporani de Miguel Poveda; a la lírica de Jaume Aragall, i a l’avantguardisme de Pascal Comelade, entre molts d’altres que nodreixen un tresor que supera amb escreix els 5.000 títols. A banda de tot aquest patrimoni de discos editats, Discmedi ha distribuït altres discogràfiques catalanes, com Salseta Discos, Star Music, Mas i Mas Records, etc., fins a un total de 80, de Catalunya i d’arreu de l’Estat. A més, ostenta la representació de segells internacionals com Alligator (blues), Silva Screen (bandes sonores) i Lusafrica.
El 1989, l’actual director de Discmedi, Àlex Eslava, era representant de la discogràfica balear Produccions Blau, que comptava amb artistes com Tomeu Penya, Joan Bibiloni i N’gai n’gai. Amb Joaquim Guilera, Jaume Martínez, Joan Oliva, Miquel Àngel Sancho i Albert Reguant van decidir crear “a Catalunya una productora semblant a Blau, amb la intenció de prioritzar el català”. Com recorda: “Vam voler aprofitar que als vuitanta va renéixer l’interès pel pop en català, amb grups pioners com Duble Buble, N’gai n’gai i Grec, entre d’altres, sense els quals no s’explicaria el pop rock actual, i nosaltres vam seguir les passes, el 1989, amb grups com Bars, La Madam i Els Pets.” Eslava diu que no van ser uns inicis senzills, ja que van haver de combatre els prejudicis d’una “crítica que no va ser amable, amb una premsa musical molt colonitzada, en el context d’un paisatge sonor envaït.”
“Gràcies al fet que els de Blau, amb botiga a Mallorca, tenien una visió de negoci més professional, vam veure les possibilitats de distribuir altres segells, després de fer la reflexió –amb Miquel Àngel Sancho– que com que no teníem prou catàleg, l’havíem d’ampliar tot buscant segells semblants als nostres sota el principi de «si els ajudem, ens ajudaran».” Així Discmedi va passar a ser majorista de segells catalans com Picup, Audiovisuals de Sarrià, Salseta i Tralla Records, però també de les editores de la Movida madrilenya, com Dro, Gasa i Nuevos Medios. En l’actualitat, distribueix uns 80 segells, dels quals una trentena són catalans i la resta d’arreu de l’Estat. Així, Discmedi s’ha convertit en un gran distribuïdor de flamenc i de música gallega, fet que permet a Eslava fer una observació: “En aquests territoris, la gent escolta primordialment la música del país.”
Ara mateix, dels 3 milions d’euros de facturació de Discmedi, entre 600.000 i 700.000 corresponen a vendes de suport físic, del qual el 50% són produccions pròpies de Discmedi; 400.000 euros corresponen a les vendes en digital, amb un 50% de produccions pròpies; 400.000 euros d’ingressos de drets i la resta correspon a la línia de gestió d’espais culturals com centres cívics i museus. En alguns moments, Discmedi ha treballat conjuntament amb multinacionals, com Universal i Warner, en els casos de Miguel Poveda i Manel.
L’existència de la discogràfica va quedar en entredit en els anys de la crisi, quan els deutes van escanyar l’empresa, que va aconseguir surar gràcies a un crèdit institucional i al redimensionament de l’empresa.
Una discogràfica com Discmedi necessita fer de manera recurrent una gran troballa, tenir un boom, per donar suport a tot el catàleg: “Als noranta, dels Pets i Lax’n’Busto es podien vendre 30.000 exemplars, mentre que de Bars, només uns 5.000. Ara tenim fenòmens com Txarango, que entre digital i físic pot vendre 35.000 còpies, que està molt bé, en un moment en què costa vendre discos.”
És clar que, com denuncia Eslava, aquest èxit s’assoleix “sense tele, ràdio...” “Amb altaveus, què passaria? Caldria una presència de la música catalana al territori, en català i castellà, del 50%. Hem de convèncer els mitjans de comunicació públics que cal donar suport a la música que es fa al país.” Eslava fa aquesta petició amb el benentès que: “En el subconscient, tots voldríem tenir un paisatge sonor que ens resultés més pròxim.” I es referma en un propòsit: “Volem seguir impulsant projectes de pop rock, és el llenguatge que millor entenem.”
Un catàleg que hauria de sonar molt més
Àlex Eslava té molt clar que ens hem de dotar d’eines per mantenir l’excepcionalitat cultural, com es fa a França. “Catàlegs com el nostre no sonen a la ràdio ni a la televisió, no es dona l’oportunitat al públic de conèixer-lo.” Creu que TV3 hauria de fer programes per “donar oportunitats a artistes catalans.” Tampoc no entén polítiques institucionals com donar un gran suport econòmic als grans festivals, que bàsicament conviden artistes de fora, quan “caldria potenciar el principi de la cadena, els editors, justament perquè als festivals hi puguin acudir artistes catalans amb un públic ja consolidat.”