Fer política amb el cap

Doncs sí, com dèiem la setmana passada, “tot pot anar a pitjor”. Ens hem quedat sense pressupostos; amb un govern en funcions; amb una convocatòria d’eleccions espanyoles avançades al 28 d’abril i, ben poc després, noves eleccions municipals i europees, i en moltes autonomies, eleccions autonòmiques. I enmig d’aquest clima voraginós, seguim amb el trist espectacle repressiu del judici. No em diguin que no és una conjunció astral difícil de gestionar políticament si a més hi afegim el negre horitzó que ens indiquen les borrasques econòmiques que ens venen del nord. Hem d’estar preparats.

De fet, Catalunya encara resisteix els símptomes d’aquests corrents freds que comencen a gelar Alemanya i ja ho han fet a la Itàlia econòmica, amb la possibilitat ben real que també es traslladi a França, però la nostra resistència té uns límits temporals, passats els quals, si no hi ha calma i torna la represa, també ens podria afectar més del que ho està fent. L’economia catalana ha aprofitat aquesta crisi per fer un gran canvi de paradigma i els empresaris han començat a mirar amb èxit nord enllà per sortir del mercat espanyol, i avui, segons l’Observatori Pimec, s’exporta més a la resta del món que a Espanya. És el que alguns influents madrilenys albiren. “Catalunya se’ns en va”, diuen pensant en l’economia.

En aquesta precampanya, ja podem preveure que Catalunya serà l’eix central de tots els discursos, atacs i programes dels tres partits d’extrema dreta, tal com ja van fer a Andalusia, i és que desgraciadament avui a Espanya la catalanofòbia ha esdevingut un estat d’opinió molt encès. No és pas nou; aquest pòsit hispà fa molts anys que hi és i rebrota cada vegada que els vents de la reconquesta s’agiten. Per a ells, nosaltres som un botí de conquesta i sempre que demanem un espai propi es desfermen totes les forces del mal ocultes amb una unanimitat aclaparadora. I, malgrat tot aquest clima repressiu, els catalans hem anat creant riquesa amb l’esforç i l’enginy de moltíssima gent que exposa el seu patrimoni per desenvolupar iniciatives empresarials.

El “contenciós” català, amb el temps, el que està demostrant és que ha esdevingut un problema per a la governabilitat d’Espanya. La inestabilitat política que s’ha instal·lat a Espanya i que ha escombrat tres governs en pocs anys, amb una dificultat creixent per formar governs, sembla que podria durar, i això farà molt difícil engegar les reformes i polítiques imprescindibles per afrontar els grans reptes que exigeix cada vegada amb més força la UE.

Deia que Catalunya ha aprofitat la crisi per canviar els objectius comercials que durant molts anys hem mantingut, de tal manera que històricament Espanya era el nostre principal client i ara hem canviat Espanya pel món. Un fet que, a més a més, ens ha permès assolir la fita històrica d’exportar més del que importem i obtenir superàvit comercial. I un exemple d’aquest èxit és la transformació del port de Barcelona: el 60% del moviment de contenidors el 2018 ja anava destinat a l’exportació, mentre que el 40% del tràfic era de productes d’importació. Aquesta és la gran transformació que hem fet, ja que abans de la crisi les dades indicaven justament el contrari.

Un altre fet també rellevant que diu molt a favor dels nous objectius empresarials és que arreu del món hi ha prop de 9.000 filials d’empreses espanyoles, i aquesta internacionalització també és una gran fita. Ja no només exportem més que mai, sinó que prop de 3.500 empreses tenen com a objectiu obrir filials a l’estranger. Hi ha una relació directa clara entre la innovació i l’exportació en la indústria, atès que prop del 90% de les indústries innovadores exporten.

És clar que tenir una economia tan oberta ens fa més sensibles als efectes de qualsevol alentiment o recessió econòmica que ens vingui de fora, però a la vegada ens fa més forts i lliures.

És per seguir aquest camí de canvi econòmic que hem iniciat amb èxit que necessitem també tenir presència política arreu per alçar la veu quan sigui necessari, i necessitàvem i necessitem pressupostos a Espanya i a Catalunya. I això ens obliga a fer política amb el cap.