Una anècdota bancària

Em sorprèn que els periodistes i escriptors no treguin profit de la vida i activitats bancàries. Per poc que s’hi moguin trobaran fets de tota mena: tràgics, dramàtics i còmics. Com a exemple, una anècdota viscuda per mi.

Cal dir d’entrada que els bancs sempre tenen raó. I en el meu cas en tenien, però això no obsta perquè la “seva raó” sigui discutible.

Tenia un compte corrent al que per a mi encara és el Banco de Bilbao, Vizcaya y Argentaria. Per a la resta del món BBVA. Vaig seguir de prop la fusió del Bilbao amb el Vizcaya, on tenia amics. El compte tenia molts anys i només l’utilitzava per domiciliar les factures d’electricitat, de gas, les subscripcions, etc. Fa poc vaig rebre una targeta de crèdit que no havia demanat, però que permetia al banc carregar-hi els descoberts, ocasionats per les domiciliacions no previstes i una quota mensual de la targeta no gens menyspreable. Els diners del compte del crèdit de la targeta pagaven un 25% d’interès i quan es traspassaven al compte corrent creditor cobraven un 0%.

Vaig decidir cancel·lar el compte perquè havien canviat el lloc de l’oficina. A més, anava atabalat. He passat una mala temporada i no repassava els extractes del compte que rebia. Mea culpa! És un pecat greu per a una persona que té 23 anys de banca darrere seu.

Vaig anar a la nova oficina. Una senyora, poc amable, i que semblava tenir deu anys més que els de jubilació, em va atendre. D’acord amb el darrer extracte del banc, que tenia a casa, hi quedaven 121 euros. El personal em digué que allà no tenien efectiu per pagar-me. Suposo que per la importància del saldo. M’adreçaren a una altra oficina, propera. Allí el qui em va atendre, que era molt més jove que la senyora, però que rebufava en lloc de parlar, em digué que el meu saldo era de 41 euros i em llançà, sense comentaris, dos bitllets de 20 euros i unes monedes. Sorprès per la generositat, vaig agafar els diners i vaig fer via, sense demanar un rebut.

L’endemà vaig pensar que podia reclamar la diferència entre els meus 121 euros i els 41 que m’havien tornat. De nou a l’oficina. Aquesta vegada em tocà un jove, ben plantat, i amb el vestit bancari tradicional: corbata, camisa de ratlles i amabilitat. Li va trucar una senyora que no sé si coneixia, però que era jove –m’arribava la veu–, a la qual va tractar molt amablement amb un “carinyo” intercalat a la conversa. Em va demostrar que el banc no s’equivocava i que el meu saldo era d’un euro perquè, sobre el saldo del meu extracte, havien carregat la quota de 46 euros per la targeta no demanada, els interessos del crèdit (23%) i traspassat al compte corrent el que quedava, que per casualitat era l’euro mencionat, que no vaig reclamar

Les meves gestions havien acabat. El compte estava cancel·lat i vaig pensar que el meu euro sobrant aniria a engruixir els 70 milions que havia cobrat el president del BBVA, Francisco González, per marxar del banc, tal com explicava fa algunes setmanes. Vaig marxar amb un euro menys, però consolat.

Els bancs guanyen molts diners, malgrat que el preu del diner està lleugerament per sobre del 0% d’interès. Els bancs han compensat amb comissions els interessos perduts, que et cobren si fas un esternut a l’oficina. I així mantenen amb bona salut el compte de resultats.