Els problemes reals

Apel·lar a la no atenció dels problemes reals és una forma de fer política per criticar l’adversari. Primer va ser la diputada i cap de l’oposició, Inés Arrimadas, que ho va començar a utilitzar en el Parlament de Catalunya, i aquest recurs Ciudadanos també l’ha utilitzat a Madrid. Era l’estratègia per fer oposició de la dreta, però ara ja ho és de qualsevol partit. La candidata del PSC-PSOE Meritxell Batet l’utilitza per confrontar-lo amb els llaços grocs. L’estratègia és fer veure que els governants estan per tot menys per entomar els problemes reals que afecten la gent. És una crítica fàcil a l’altre perquè mai aquesta asseveració va acompanyada d’exemples reals i, si en posen algun, són pura retòrica o populisme. De fet, la solució dels problemes reals de la gent no és una exclusiva dels governs per més que l’oposició se’n renti les mans, n’hi ha molts que només es poden solucionar amb la col·laboració de tots. No col·laborar a aprovar els pressupostos, per estratègia partidista, és també assumir una responsabilitat de la manca de solució d’alguns dels problemes. És per això que l’error de Meritxell Batet quan diu que “el llaços grocs no paguen factures” té tota la raó, però si realment no hi ha diners per pagar les factures que diu, s’hauria de preguntar què han fet i què fan els socialistes per tenir pressupost i poder-les pagar. Aquesta reflexió donaria resposta a la segona part del seu raonament quan demana “afrontar els problemes reals”.

Recordaran molts de vostès que l’any passat el discurs espanyolista més escandalós, pel que suposa d’intent de manipulació dels jubilats, era que una Catalunya independent no podria pagar les pensions. Segurament que també recorden quan alguns vam intentar combatre aquest engany basant-nos en dos elements objectius: la relació de recaptació i despesa de les pensions a Catalunya; i l’obligatorietat que té Espanya, fins i tot en el cas que Catalunya esdevingués independent, de continuar pagant les pensions actuals puix que els beneficiaris d’avui van contribuir en la Seguretat Social espanyola i, per tant, és un dret adquirit que no està supeditat al lloc de residència. I també vam ser uns quants que advertíem que el problema greu de les pensions el tenia Espanya.

I davant d’aquest problema real, què han fet els diferents governs espanyols i els parlamentaris espanyols? Doncs tot i la gravetat i magnitud, no han fet res. A més, m’atreviria a dir que no seran capaços de fer res. La dificultat és que el temps no ho arreglarà i cada dia que passa ho empitjora. I és un problema molt greu; un problema que amb la Catalunya independent de cap manera tindria aquesta magnitud.

La inconsciència o la mala fe dels responsables polítics ja la vàrem veure i patir el 2007 quan era clar que anàvem de cap a una greu crisi i van ser incapaços de variar la direcció de l’economia deixant que s’estimbés, col·lapsés i provoqués el desastre econòmic més gran des del 1929. Seria important que tots els polítics, fins i tot els que reclamen als del govern que s’ocupin dels problemes reals, fessin cas dels advertiments que periòdicament ens estan fent tots els organismes de la UE, el BCE i l’FMI, perquè fem les reformes imprescindibles, i una d’elles és la del sistema de pensions. No tenen ni l’eximent de la ignorància, puix que tots tenen informació real de la situació i tots reunits en el Pacte de Toledo han fracassat en proposar una reforma de les pensions, un dels problemes més importants i urgents d’avui.

Dijous passat el director general d’economia i estadística del Banc d’Espanya, Óscar Arce, es va mostrar molt crític per la manca de resposta dels polítics. Les previsions més recents apunten a un dèficit en el sistema de pensions el 2019 de 18.500 milions d’euros i això ens portarà a un deute de la Seguretat Social a l’Estat de 56.000 milions tot i haver-nos gastat abans la famosa guardiola de les pensions, en què el 2011 teníem 66.815 milions d’euros estalviats.

Arce va avisar que si la reforma no la fa Espanya serà Brussel·les qui ens la farà, i potser és el que esperen els nostres polítics per tenir un culpable aliè.

Això sí que són problemes reals!