Salari mínim als EUA

L’economia dels EUA és considerada una de les més liberalitzades. Baix nivell de tributació i baixa prestació de serveis públics. Liberalització del mercat laboral amb alguna excepció, com el salari mínim. La intervenció política per garantir un salari mínim ve de lluny, es va fixar el 1938, amb Roosevelt de president, en 25 cèntims/hora. Al mateix temps, es va establir que el treball que superés les 40 hores s’havia de pagar com a mínim a raó d’una hora i mitja per cada hora extra. Actualment el salari mínim federal és de 7,25 dòlars l’hora (els treballadors que reben propines tenen un tractament especial; també els joves de menys de 20 anys o els aprenents). Per bé que l’Estat federal no l’ha revisat des de 2009, els que sí que ho han fet i ho fan de manera més o menys continuada són els estats, els comtats i les ciutats. En la pràctica 29 estats tenen fixat el salari mínim en nivells superiors al federal i una majoria de grans ciutats també. Alguns exemples serviran per il·lustrar-ho. En l’àmbit estatal, Califòrnia, Massachusetts i Washington són els que tenen el salari mínim més alt, amb 12 dòlars l’hora. A les grans ciutats: Washington DC, 13,25 dòlars l’hora; Seattle, 11,50 dòlars (14 si no hi ha propines i 15 les grans empreses); Boston, 12 dòlars, que el 2020 passen a ser 12,75 i el 2023 s’enlairen fins als 15; Chicago, 12 dòlars i pujarà fins a 13 el proper juliol; Los Angeles City, 13,25 dòlars les empreses de més de 25 treballadors, i puja fins a 14,25 a partir del juliol d’enguany; Nova York, 15 dòlars les empreses de més d’11 treballadors, 13,5 la resta.

La raó dels mínims és l’aplicació del sentit comú: (1) evitar abusos i (2) assegurar mínimament que els treballadors puguin viure dignament en relació amb el cost de la vida on resideixen (lloguer, alimentació, transport...). I un altre fenomen propi del sentit comú, en aquest cas empresarial: només un 2,6% dels treballadors cobren el salari mínim; la resta, lògicament, per sobre.