Economia

Transitar al més enllà de l’era del polímer

Els pròxims anys, caldrà superar la prova de reciclar més plàstic, buscar-hi productes alternatius i ser molt més eficaços en la gestió dels residus

Cal una fiscalitat del residu individualitzada, que qui generi més, pagui més
Josep maria tost
director de l’arc
Els envasadors temen un sobrecost en el finançament de punts verds
Hi ha una hipersensibilització amb el plàstic, però no es qüestiona l’usar i llençar
ROSA GARCÍA
DIRECTORA DE REZERO
El consumidor no paga perquè un producte ja tingui la qualitat de ser reciclable
robert thomson
director científic materfad
La UE vol que, el 2030, tot el plàstic d’embolicar sigui reciclable
Es demana la creació d’un gran mercat per al plàstic reciclat
La virtut de la reciclabilitat pot ser utilitzada com a imatge de marca
Els recuperadors també demanen sistemes de dipòsit i retorn

L’edat del polímer arriba al col·lapse, amb un residu del plàstic que ha esdevingut una emergència ambiental que necessita solucions immediates, a escala local i global. És prou simptomàtic que, fa poques setmanes, la UE aprovés una directiva que es proposa reduir els productes de plàstic d’un sol ús (palletes, gots, plats, coberts, palets de globus i d’altres), tot proposant disminuir-ne la producció, i, a més, es marca elevats objectius de recollida i reciclatge de plàstic. S’inicia la cursa per, alhora, assolir més eficiència en el seu reciclatge, que el seu residu retorni al cicle productiu, i buscar nous materials que el substitueixin en les seves funcions.

A Catalunya, la recollida selectiva municipal recupera el 40% dels envasos de plàstic, segons l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), mentre que si parlem de tot el residu de plàstic generat, el que es recupera baixa al 35%, segons estima l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Segons Ecoembes, a Catalunya es recullen 253.000 tones de plàstic.

Pel director de l’ARC, Josep Maria Tost, amb el benentès que encara no reciclem prou, de cara al futur es plantegen escenaris “d’individualització”: “Talment com en el rebut de telèfon, en què pagues per consum de trucades i de dades, s’ha de fer pagar la gent pels residus que genera.” Com diu, “cal empènyer els ajuntaments a implementar una fiscalitat de taxa justa, en què qui recicli pagui menys que qui no ho faci.” Així mateix, és previst que la nova llei de residus que prepara el govern “doni senyals al mercat que no s’ha de llençar res”. En el cas dels residus municipals, el cànon de residus que penalitza la deposició en abocadors passaria dels 41 euros per tona dipositada a 75 euros, fins a l’any 2025, i s’incrementaria fins als 100 euros de cara al 2030. Es busca generalitzar, com ja està passant, que “als bars de moltes festes majors s’hagi eradicat l’envàs d’un sol ús.”

Manca d’eines.

Val a dir que des de Catalunya no es poden brandar altres eines fiscals com ara l’IVA, que, per posar un exemple, a Suècia es va fer servir, amb una rebaixa del 21% al 4%, per estimular el mercat d’empreses que es dediquessin a la reparació o la reutilització i que, de fet, treballen perquè es generi menys residu de plàstic. En l’àmbit estatal, amb la crisi van desaparèixer les línies de bonificació que contemplava l’impost de societats.

El govern preveu constituir aviat una mesa de treball sobre el plàstic, per concertar, amb agents socials, però també amb fabricants i distribuïdors, estratègies “per trobar materials substitutius del plàstic, treballar amb monoplàstics i no pas barreges de plàstic que encareixen el reciclatge o com retornar la molècula de plàstic al procés industrial”.

En paral·lel, com preveu Tost, el govern vol desenvolupar l’acord GOV/84/2019 de compra pública estratègica per reduir el consum de plàstic en l’administració.

Per la seva banda, Pilar Chiva, responsable a l’ARC de l’àrea d’economia circular, pensa que la directiva, en fer esment de la responsabilitat ampliada del productor, “pot influir en el disseny del producte”: “No pot ser que es posin al mercat coses sense que siguin valoritzables. A partir de la norma, es podrà tenir una visió circular amb el plàstic, i parlarem més de productes compostables i biodegradables.”

Es percep en l’ambient una gran consciència envers els greuges del plàstic, i per això parlem de trobar-hi substituts que no generin un residu tan nociu. “Ara, hi una hipersensibilitat respecte d’aquest gran dimoni, però no es posa en qüestió la cultura d’usar i llençar”, denuncia Rosa García, directora general de Rezero, fundació per a la prevenció de residus i el consum responsable. Com hi afegeix: “Ens trobem que l’envasador no vol que es modifiqui l’status quo i per això parla d’envàs 100% reciclable o compostable. Se cerquen alternatives en materials, però no millorem en la generació de residus en origen, amb què seguim tenint un problema.” Una opció aparentment ecològica, com ara determinats tipus de brics que han proliferat en el mercat amb l’etiqueta d’ecològics, han evidenciat que tenen una reciclabilitat complicada, perquè en la seva composició sempre hi ha alumini i plàstic.

Hi tornem a ser.

En la seva interpretació, passar del plàstic que genera el petroli a un altre de fabricat a partir del blat de moro no suposa un avenç clar: “Tots sabem què pot passar si fem servir recursos alimentaris per a altres funcions.” Efectivament, la redirecció de determinats cultius als biocombustibles ha arribat a generar crisis alimentàries.

Una millora tangible del model de gestió dels residus hauria de passar, al parer de la directora de Rezero, per “generalitzar al territori sistemes de dipòsit, devolució i retorn [SDDR] per als envasos i complementar-ho amb contenidors per recuperar una altra mena de plàstics.” Des de Rezero esperen que la pròxima constitució d’una mesa sectorial sobre el plàstic serveixi per canviar la concepció de la gestió de residus, en què es podria aplicar el model d’envàs retornable en circuits de proximitat d’un radi de 200-300 km. No deixa de ser esperançador, com esmenta Rosa García, que una gran multinacional com Coca Cola s’hagi mostrat favorable a adoptar el mètode de dipòsit i retorn, això sí, després d’haver revelat que genera tres milions de tones de plàstic cada any. Des de Rezero es fa una valoració en general positiva de la directiva: “Marca objectius tan ambiciosos com ara la recollida i reciclatge del 90% d’ampolles de plàstic per al 2029 i demana formalment que cal implantar sistemes de dipòsit, a més a més de responsabilitzar els productors de la gestió del residu”, diu Rosa García, que pensa que el legislador podria haver anar més lluny en tot el que té a veure amb la gestió de productes d’higiene íntima i en les safates de plàstic, ja que la norma només afecta els productes preparats per emportar i deixa al marge tot el segment d’aliments com ara la carn i les verdures.

Les illes.

Val a dir que, abans de les prescripcions i prohibicions d’aquesta directiva que s’ha de transposar en dos anys, per Catalunya i la resta de l’Estat ja hi havia un cas real en què emmirallar-se: les illes Balears, on des del gener regeix la pionera llei de residus i sòls contaminats, que advoca, entre altres coses, per eliminar en dos anys la vaixella de plàstic d’un sol ús i obliga els bars a donar aigua de l’aixeta de franc.

Un estudi de l’ONG Fons Mundial per la Natura (WWF en la seva sigla en anglès: World Wildlife Foundation) assenyala Barcelona com la segona zona de la costa mediterrània més contaminada per residus de plàstic, amb 26,1 quilos d’aquest producte petroquímic per quilòmetre de platja, per darrere de la regió turca de Cilícia (31,3 quilos) i al davant de València (12,9 quilos). Però, com assenyala la directora de Rezero, “el plàstic no només és el problema al mar, sinó que ens afecta la salut”, tot fent al·lusió a nombrosos estudis que revelen que compostos tòxics del plàstic, com ara el bisfenol A i els ftalats, són adoptats pels aliments que ingerim, amb un elevat risc d’alteració del sistema hormonal.

L’estratègia europea sobre els plàstics no parla tant d’eliminar-los com de repensar-ne el futur. Un sender que mena cap al 2030, quan la UE vol imposar a tot el territori comunitari que tot el plàstic d’embalatge sigui reutilitzable o reciclable, que el 50% dels residus siguin reciclables, tot multiplicant per quatre la capacitat de classificació i reciclatge, i que es tendeixi cap a solucions d’economia circular.

“Si el plàstic d’embalatge té una vida útil de mig any i les aplicacions en plàstic en la construcció i en maquinària industrial, de 20 a 30 anys, això vol dir que el problema no és el material, sinó com es dissenyen les aplicacions i els sistemes per gestionar-ne el residu”, explica Carlos León, consultor de BeCircular Group 381 i membre de la comissió de sostenibilitat i economia circular de la patronal Pimec. En la perspectiva que “el disseny del producte amb plàstic ha de ser anar cap al reciclatge i que hi hagi un mercat per al plàstic reciclat”, León creu que caldran unes noves regles de cultura del plàstic. Per al plàstic de petit format, com ara l’embolcall de patates petites o de caramels, és clar que “caldrà redissenyar completament el format de l’embalatge.” Pel que fa als productes amb multimaterial, multicapa, com ara embolcalls que conjuminen alumini i plàstic, “caldrà innovar en materials i redefinir tecnologies.” Pel que fa als plàstics tipus PVC, EPS i PS que es fan servir en productes com ara els gots per al cafè per endur, el diagnòstic és clar: “Caldrà reemplaçar-los.” I en el cas de plàstics que s’associen a residus orgànics, com ara la càpsula de cafè i la bossa d’escombraria de l’orgànica, “hem d’optar pel producte compostable”. Com diu, redissenyar el producte és fonamental “per al 50%, en nombre, de l’embolcall de plàstic, que es tradueix en el 30% en pes”.

Aquesta aspiració d’arribar a “productes i serveis dissenyats per poder ser reutilitzats, reciclats, reparats o renovats”, com indica León, ja té alguns exemples interessants: les sabatilles de residu de xarxa de pesca il·legal d’Adidas, els encoixinats biodegradables per al sector agrícola, iniciativa d’Intia i Smurfit Kappa, i la tasca de reparació de palets de plàstic amb processos de soldatge que fa Plastic Repris System.

Kombutxa que es pot convertir en pell sintètica, xampinyons que acabaran sent plaques, residus de botes d’aigua que seran terres antivibració o inflables, un bol fabricat amb pòsits de cafè, palletes termofusionades convertides en prestatgeries, bosses de la compra a partir de fusta, etc. El centre de materials Materfad és una enorme biblioteca borgiana sobre nous materials que assumeixen les funcions d’altres i d’altres que, convenientment reciclats, tornen a ser matèria primera aprofitable. Robert Thomson, director científic de Materfad, explica que ens trobem en el temps en què “el disseny ha anat arribant a terrenys de la ciència, per prendre un coneixement real dels materials, i ara el que preocupa és com morirà el producte, i com es pot reencarnar a través del reciclatge”. Ara es pot decidir si s’opta per un polímer que pot ser menjat per bacteris, que es pot cremar per generar energia o bé “anar per altres camins i, en lloc de polímers, fer servir de matèria primera suros, materials resinosos o fusta, entre d’altres”.

Thomson, que demana no tenir prejudicis sobre el plàstic, reflexiona sobre la deixalla del plàstic: “Si sabem transformar-la, ho tenim tot guanyat.” Amb tot, adverteix de les dificultats per convertir-la en un termini raonable de temps en un negoci. Almenys, però, “servirà per esperonar els dissenyadors a cercar solucions creatives, a materialitzar coses innovadores”. Així mateix, per a les empreses que acudeixen a Materfad per cercar-hi assessorament, “a més de competir millor, en aprofitar allò que es llença, poden també bastir la marca a partir del material alternatiu que han fet servir per al seu producte”.

Thomson avisa, però, que “no s’ha d’interpretar malament la sostenibilitat, que, de fet, consisteix a fer els mínims canvis possibles”: “Si fem massa transformacions, ens desviem de l’ideal.”

Per al director científic del Materfad és clar que, a l’hora de repartir responsabilitats, no es poden carregar al consumidor, “perquè paga el producte no per reciclar-lo ell, sinó perquè s’hagi fet com a producte reciclat”.

La figura del recuperador és crucial per assolir els nivells òptims de recollida i reciclatge del plàstic... si no hi ha problemes en el sistema. Victòria Ferrer, directora del Gremi de Recuperació de Catalunya, denuncia que, actualment, els recuperadors han de fer inversions importants per gestionar un material que no reuneix les millors condicions: “Ens arriben les bales de PET amb un 30% d’impropis, el que vol dir que paguem un sobrepreu”. A més a més, es veuen obligats a gestionar en l’abocador aquesta brossa, el que els suposa “un altre cost associat”.

Per això, des del gremi es demana que “es fomentin sistemes d’incentius, com ara els sistemes de dipòsit, devolució i retorn [SDDR] o similars”, perquè els arribi “un residu de plàstic de qualitat”.

Pel que fa als fabricant, als recuperadors no els fan pas gaire gràcia les hibridacions que presenten alguns envasos: “Si ens arriba una ampolla de PET, perfectament reciclable, amb un element de PVC, els sistemes de triatge òptic la descarten.” Aquest cas, en què el PVC contaminaria el PET, també és present en bosses d’amanida i embolcalls de pizzes.

Escepticisme.

Sobre els nous materials substitutius, hi ha un cert escepticisme. “Això dels nous materials ens fa una mica de por: en el cas dels vasos de paper, si porten una tapa, sigui de plàstic biodegradable o no, en fer la polpa aquest component xoca amb les hèlixs de les màquines i les espatlla.” Així mateix, les ampolles de panís compostable “imposen una barrera tècnica, ja que les plantes de triatge no les identifiquen, i com a material de compostatge porten molts impropis”.

En sectors econòmics ben concrets, com ara el de les empreses que es dediquen a la venda automàtica, la qüestió de què cal fer amb el plàstic és de les que més preocupa, perquè cercar alternatives al plàstic sovint xoca amb la necessitat de quadrar el compte d’explotació. En dades de l’Associació Catalana de Vènding, que ofereix el seu president, Toni Romero, pel que fa a màquines de begudes calentes, el 80% se serveixen en plàstic, un 20% en paper barrejat amb PET i només en un 0,01% s’opta per la solució sostenible, el film PLA, un polímer d’origen vegetal. Com diu Romero, “si de PLA n’hi ha tan poc és perquè no hi ha prou oferta, ja que és molt més car i molt sovint els clients, centres de treball, no autoritzen a posar compostables”. Una solució que s’ha plantejat sovint, que sigui el consumidor qui aporti la tassa, “redueix el consum, cosa que fa que els costos s’hagin de repartir i calgui apujar el preu”.

Un dels objectius de la nova directiva comunitària, les culleretes de plàstic, tampoc no ofereix alternatives senzilles: “Les que són biodegradables acaben generant microplàstcis, i per això també es prohibiran el 2021. Quant a les de fusta, no és biodegradable, ja que està feta d’un producte porós i absorbent. Les de bambú, aptes per a aliments i procedents de fonts renovables, són cares, perquè no hi ha prou matèria primera per cobrir la demanda.”

Des del seu punt de vista, i perquè no es consideri la venda automàtica un sistema que agreuja el problema del residu de plàstic, el que cal és “treballar amb ens públics i privats per reduir l’impacte del plàstic, i també amb els proveïdors, perquè facin productes amb menys quantitat de plàstic o bé que proposin productes alternatius”. Així mateix, les empreses de venda automàtica consideren fonamental “treballar amb els clients per tal que integrin els residus produïts en les màquines expenedores en el seu sistema de reciclatge”.

Acusacions.

Inevitablement, parlar de com millorar el reciclatge del plàstic o de substituir-lo comporta una acusació implícita als fabricants d’un material que, no ho hem d’oblidar, ens ha fet la vida més fàcil els darrers 50 anys. És clar que s’escau la interpel·lació de per què la indústria del plàstic ha tendit cap a usos superflus, com ara el sobreenvasat de determinats productes alimentaris.

Carlos Lizandara, president del Centre Espanyol de Plàstics, demana prudència abans de demonitzar el plàstic. “El problema és el residu, no pas el plàstic”, afirma, per tot seguit recordar-nos que és imprescindible per al transport d’aigua, per protegir els aliments i per al desenvolupament de les energies renovables: les aspes dels aerogeneradors eòlics duen farciments de plàstic, element comú a les plaques fotovoltaiques i les bateries. També és un element essencial del vehicle elèctric i un factor important de regulació energètica als habitatges.

Esperança de vida.

“Haver entrat en l’era dels polímers, dels anys cinquanta ençà, ha determinat que hàgim augmentat la nostra esperança de vida.” Lizandara apunta que els culpables som nosaltres, “que creem un residu que va al mar perquè, en un 80%, l’hem deixat com a deixalla a terra”.

La proposta dels fabricants de plàstic és ben clara: “economia circular; mai anar a parar a l’abocador”. “Podem triturar el plàstic per fer gransa i amb determinats productes químics, podem passar del polipropilè al polietilè, el producte original, o, en ser derivat del petroli, fer-lo servir com a combustible, amb incineradores adequades.”

El sector alimentari té molt clar que li espera un període de transició cap a la racionalització de l’ús del plàstic bastant complex. Germán Esteban, director d’operacions de l’empresa d’enginyeria i consultoria Cunovesa, anticipa que, pel que fa als envasadors, “les creixents exigències de recuperació d’envasos fan pensar que proliferaran els sistemes integrats de gestió, que hauran de pagar els envasadors”. També caldrà ser molt curosos, si volem adoptar estratègies d’ecodisseny: “Si volem eliminar les anelles de plàstic dels lots de llaunes i substituir-les per cartronet, potser se’ns cauen les llaunes.” En el sector alimentari, el producte és molt delicat i no sempre és senzill una transformació profunda: “El cartró és porós i absorbeix la humitat. Per això, per envasar determinats aliments pot resultar més útil el plàstic.”

Esteban exhibeix un punt d’escepticisme en sistemes de venda a l’engròs d’aliments, per la implicació de la salut. Recorda quan van aparèixer expenedors de llet fresca: “Sí, era un sistema de reutilització. Però compte, però si els envasos no eren prou nets, podíem tenir un problema seriós.”

D’altra banda, adverteix dels abusos del màrqueting: “Veus marques de cervesa que volen anar més enllà del lot d’anelles per a 6-8 llaunes i creen un sobreenvasat de plàstic retractil de 12 o 24. Cal?” En canvi, hi ha mostres d’enginy per ser sostenible sense deixar de vendre: “Una altra marca de cerveses soluciona el problema amb llaunes que es cargolen les unes a les altres, en columnes de 8, 12 o 24 envasos, tot renunciant a plàstics superflus.”

ecoalf

De deixalles de plàstic, se’n fan jaquetes

Des de la seva creació, el 2008, Ecoalf defensa els principis que ja no s’aguanta un model de consum en què el 25% del que es fabrica no s’arriba a vendre i que la moda no pot ser simplement estar guapo. Amb aquestes premisses, Ecoalf recicla cafè, llana i cotó i recull del mar ampolles de plàstic i xarxes de pesca que, després de passar pel laboratori, esdevindran materials tèxtils d’alta qualitat. Les jaquetes, pantalons, abrics, motxilles i sabatilles que dissenyen han de contenir, per norma, almenys un 80% de material reciclat.

Aquesta firma ha arribat a col·laborar amb la dissenyadora Sybilla, que els ha signat una col·lecció, i Apple, per a qui ha creat fundes d’ordinador.

amv caps

Càpsules de cafè que esdevindran adob

Un dels camps en què més visible ha estat l’esforç per arribar a un residu aprofitable ha estat el de les càpsules de cafè monodosi, un recipient d’alumini o plàstic que ha mutat, com en el cas de la proposta d’AMV Caps, empresa de Fornells de la Selva, en un producte elaborat a base de blat de moro, que permet que es pugui descompondre de manera natural, i ostentar així la condició de residu que va a la fracció orgànica, i no pas a l’apartat específic per a càpsules que se li reserva als punts verds. El consum d’aquesta mena de càpsules, que adopten altres companyies, com ara Cafès Baqué, Veritas i Nespresso, a més de convertir el residu en adob orgànic, també ajuda a reduir les emissions que provoca la transformació de residus i evita el risc per a la salut que implicaven el plàstic i l’alumini.

ooho!

Beure’s l’aigua i menjar-se l’ampolla

Un dels projectes de disseny per a la sostenibilitat que més ha cridat l’atenció els darrers temps és l’envàs d’aigua comestible Ooho!, creació del laboratori anglès Skipping Rocks. Amb forma de bombolla, o gota grossa, aquest recipient és, de fet, una membrana biodegradable i comestible prou consistent per contenir líquid, que ha estat elaborada amb algues marines naturals.

Els arguments per adoptar aquest nou envàs no només són d’índole ambiental, sinó també econòmica: el cost de producció se situa en 0,15 centaus de dòlar per unitat, per sota del seu equivalent en plàstic. Aquest model d’envàs també podria encapsular refrescos, licors i fins i tot cosmètics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.