Les espines de les roses

Josep M. Pasqual a la columna L'Apuntador de dilluns passat es referia a la procedència de les roses consumides durant la diada de Sant Jordi citant un article del bloc de David Minoves. Roses, la major part conreades a Colòmbia, Equador i altres països sota el paraigües de l'explotació laboral, la intoxicació dels treballadors, la contaminació del medi, i el dispendi d'una gran quantitat de recursos hídrics. I afegim-hi el consum energètic necessari per travessar l'Atlàntic. Tot plegat perquè, a un cost assumible per les nostres butxaques, durant la diada, les roses emplenin els paisatges urbans gairebé tant com les ravenisses encatifen les vinyes en anys de pluja abundosa com aquest 2010.

La hipocresia nostra, la d'aquest Primer Món que temoreja en no saber prou bé com espolsar-se la crisi que ell sol s'ha creat, es manifesta quan es tapa els ulls important productes de tota mena conreats, obtinguts i fabricats en unes condicions laborals que voregen o es desenvolupen en l'explotació humana i en la desaprensió gairebé absoluta cap al medi natural d'on procedeixen. Condicions que aplicades en el nostre entorn serien delicte flagrant. Si tots plegats estem d'acord que cal regular molt acuradament la nostra producció agrària també ho hauríem d'estar en regular la procedència de les importacions, saber com s'han produït, què hi ha al darrere. Altrament, per més que vulguem dissimular, estem perpetuant una encoberta i modernitzada forma d'esclavitud. Fem trampa capgirant la coneguda dita: «Allò que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú.» Darrere la bellesa de la rosa, del símbol de l'amor i de la catalanitat, ja ho veuen, si hi mirem amb coneixement de causa se'ns pansirà tota idealització que hi hem volgut veure representada. Coses similars deuen ser les que en bona mesura han posat contra les cordes la pagesia d'aquí, entre la indiferència d'un món urbà cosmopolita que tant li fot d'on vinguin els productes agraris que consumeix, mentre n'hi hagi i se'n puguin adquirir.

Contra el que alguns neoliberals han predicat, la decadència de l'agricultura d'aquí no ha estat en benefici de la del Tercer Món, sinó de les quatre firmes que controlen el comerç i la producció mundial. Al Tercer Món els monocultius els han llevat la possibilitat d'obtenir o mantenir la sobirania alimentària mentre les seves terres s'han ocupat per a produccions intensives destinades a l'exportació. Produir a preus rebentats, en condicions inhumanes per fer possible negocis rodons entre corrupteles locals i manca d'escrúpols universals, provocant dependències alimentàries en països bàsicament agraris. I així anem vivint, lluents i grassos, consumint productes ben embolicats darrere dels quals, en alguns casos, s'amaguen històries tan tristes com la de les roses, la constatació de l'existència de les espines.

Predicar el consum de proximitat no és anar en contra dels països pobres, al contrari. Més aviat és lluitar contra l'especulació que tot ho emporca, per molt cara amable i somrient que hi posi, per més que tergiversi la realitat. És sens dubte posar racionalitat on sembla que ni els governs poden fer-ho. La força la té la societat, quan exerceix avança, quan dimiteix es paga vassallatge.