Robatori

Cal reconèixer-ho. Quan s'hi posen, s'hi posen. Res de mitges tintes, ni de daurar la píndola, ni cap maniobra cosmètica per l'estil. Directes a l'objectiu: els pensionistes, els pares i mares, les persones amb discapacitats o dependència. I els funcionaris. És a dir, mestres, metges, bombers, qualsevol professional dels serveis públics. I aquesta és només la primera fornada, perquè l'efecte que les mesures d'ajustament tindran sobre la negociació col·lectiva, sobre els salaris de tothom, el teu i el meu, serà espectacular. Ara només cal seguir el consell del president de la patronal, l'ínclit Díaz Ferrán, i reformar una miqueta més el mercat laboral. Sense despesa social, sense obra pública i amb acomiadament lliure els mercats se sentiran tranquils del tot, si és que encara no ho estaven, i podran seguir fent les seves coses, que ara no sabria dir quines son. En qualsevol cas, segur que no es dediquen a l'assignació de béns i serveis, digui el que digui Adam Smith i els pares de l'economia clàssica. De béns i de serveis se'n veuen ara menys que abans, i menys que se'n veuran. I com que sempre acaben en les mateixes mans, no podem suposar que hi hagi cap mecanisme de distribució que treballi racionalment. Així que tenim un govern covard al servei d'un mercat fantasma. Perfecte.

Que tot això ho hagi hagut de fer un govern que s'anomena d'esquerres, que manifestament va resultar elegit amb uns altres objectius, que deu a la població una política exactament contrària a la que aplica ara, ho fa encara més indignant, més brut. Del PP o de CiU, ens ho esperàvem. Pel que fa als socialistes, no és que no hi hagi precedents d'aquesta mena de coses. Però, al cap i a la fi, amb un lideratge renovat respecte del dels anys vuitanta i noranta i un clima de confrontació constant amb l'extrema dreta durant les dues darreres legislatures, hi havia elements per preveure una certa atenuació del neoliberalisme, alguna mena de vergonya, pròpia o aliena, que els aturés la mà en el moment de cedir a la temptació i agafar les tisores. No ha estat així. Han acabat fent el que temíem, o el que no gosàvem témer. I el que també revolta és la crueltat inútil de tot plegat, el sofriment social que estan disposats a infligir-nos per no arribar enlloc. Volien equilibrar el pressupost, aturar el dèficit públic? Doncs el més lògic hauria estat augmentar els ingressos, en comptes de retallar les despeses que generen benestar o cohesió. El que s'estalvien amb les pensions dels avis, o els ajuts als nadons, no és res en comparació amb el que podrien recaptar amb un impost sobre els beneficis del patrimoni, o sobre les rendes més altes, aquelles que s'escapoleixen sempre entre les xarxes, no gaire exigents, de l'IRPF. Per no parlar de la despesa militar, obscenament intacta en els plans del govern.

No semblen ells. Semblen una caricatura d'ells mateixos, un dibuix en blanc i negre que justifica les anàlisis més radicals. En qualsevol altre context, si jo digués que el govern, al contrari que Robin Hood, roba als pobres i regala el que sostreu als rics, em podrien acusar, com a mínim, de fer demagògia. Però el seu paquet de mesures causa exactament aquest efecte. I encara tenen la barra de presentar-ho com si fos un sacrifici necessari. Doncs jo ja n'estic fart, de sacrificar-me. Simplement vull que arribi el meu dia, com tota aquesta colla que ja ha tingut el seu. No és just, el que demano? Potser hauria de voler alguna cosa injusta. I aleshores m'ho donarien.