Mala peça al teler

No crec que la protesta dels funcionaris contra la rebaixa salarial decretada pel govern rebi gaire suport de la resta de ciutadans. L'estereotip que identifica el funcionari com un treballador privilegiat, més aviat poc eficient (per no dir dropo), que té la feina assegurada i que té molts més drets i privilegis que la resta de treballadors del sector privat (i ja no dic que els autònoms) fa que molta gent pensi que ja està bé que ara els toqui a ells, que al sector privat, aquests dos últims anys, les rebaixes i congelacions de salaris han estat a l'ordre del dia, amb l'aquiescència dels sindicats en forma de silenci justificat amb l'argument de la responsabilitat, per allò que «val més una empresa que pagui malament que una empresa tancada».

És clar que de funcionaris n'hi ha de molts tipus. L'estereotip del funcionari que fa tasques administratives i atén de mala gana el públic (que n'hi ha, i que fan que paguin justos per pecadors) no és el mateix que el que existeix, per exemple, dels metges, les infermeres i els mestres, que també són funcionaris. Com els policies. Com els bombers... Però les connotacions de la paraula funcionari estan tan arrelades que les enquestes ja han dit el que semblava evident: els ciutadans estan majoritàriament d'acord que se'ls abaixi el sou. No valoro el fet, simplement el constato.

De totes les mesures aprovades, sembla que la dels funcionaris és l'única que la gent ha entès i ha acceptat sense fer gaires escarafalls. Altra cosa són les pensions, o que no s'hagi actuat sobre els ingressos de l'Estat tocant la fiscalitat de les rendes més altes. La sensació que ha quedat és que la crisi l'acabaran pagant els de sempre i els qui remenen les cireres de veritat quedaran també com sempre. S'ha generat munició que avivarà l'abstenció i que donarà ales als demagogs, que si se'n surten suposaran un problema afegit a l'actual situació.

El problema de tot plegat és que aquesta crisi campa a cor què vols sense que la política hi pugui intervenir. La política, ni la va evitar, ni en sap trobar la sortida. Manen els mercats, o això és el que sembla. I els mercats no tenen ànima, com ha quedat clar els últims mesos i especialment les últimes setmanes. Fa feredat pensar en els efectes que pot arribar a tenir la desconfiança que la política s'ha guanyat durant tot aquest temps, que temo que acabarem pagant cara. En definitiva, tenim mala peça al teler.

El millor és que ara ve l'estiu. I amb l'estiu, el bon temps, que ja tocava. I Sant Joan. I Sant Pere. I la platja i les vacances. Es nota que hi ha moltes ganes, de tot plegat. Ja es va veure com el Trapezi va ser un èxit; molta gent es baralla amb el programa de Tàrraco Viva per decidir què anirà a veure. I El Tricicle omple quatre dies al Fortuny. I John Malkovich ha vingut a fer l'arròs a Tarragona... Potser sí que la solució ens vindrà per la cultura. Al cap i a la fi, la cultura no ha de servir per fer-nos més feliços?