Rafael Sambola augura una recessió a Europa tot i que és difícil saber-ne la durada. Creu que l’expansió no arribarà fins als primers mesos del 2021.
Creu que entrarem en una recessió Europea?
Sí, jo crec que sí. El que no en sabem és la durada. Tots els analistes estan confirmant que ens trobarem amb una baixada molt rellevant del producte interior brut (PIB) en diversos països de la Unió Europea. El que no sabem és en quins percentatges. Preocupa molt, per exemple, el cas d’Itàlia, que ja estava a prop d’entrar en recessió abans de la pandèmia. Ara, tal com els està afectant la covid-19, podríem parlar de baixades del seu PIB per sobre de l’11%.
I a l’Estat espanyol també preveu recessió?
A Espanya, per desgràcia, també ens baixarà el PIB i entrarem en un procés de recessió. A l’Estat hi ha dos sectors molt rellevants, el del turisme i el de les exportacions, que ens afectaran força. El primer representa el 16% de la nostra economia, un sector que potser podrà remuntar una mica a partir del juny, però tot i així hi haurà molta por per part de la gent a viatjar, i per tant, tindrà un impacte molt fort en l’economia. El sector de les exportacions, que era molt rellevant, com el de l’automòbil, també es troba en una situació totalment aturada. Crec que en l’àmbit europeu no hi haurà cap país el PIB del qual no estigui en negatiu.
Un cop hagi passat la crisi sanitària com s’imagina la sortida de la crisi econòmica, en forma de V, d’U o d’L?
El problema és saber quan se sortirà de la pandèmia. La crisi del coronavirus es va iniciar a l’altra punta del món, a la Xina. Després va passar a Itàlia, Espanya i Europa, però ara és molt perillosa a l’Atlàntic, concretament als Estats Units. Després vindrà, segurament, la part de l’Amèrica Llatina. Crec que la malaltia no acabarà d’aquí a dos o tres mesos, sinó quan a l’últim racó del món estigui controlada. Hi ha una correlació d’economies. Els països de l’Amèrica Llatina subministren matèries primeres i que aquestes economies estiguin aturades pot comportar certa conflictivitat. Hi ha un altre factor, una altra incertesa: estem segurs que al novembre o desembre no hi haurà un rebrot de la malaltia?
I si la malaltia no rebrotés l’hivern que ve, com preveu la sortida de la crisi econòmica?
Jo veig un 2020 francament perdut. Això serà així. Però sí que veig que si no tenim aquesta rèplica, el 2021 hi haurà una etapa d’expansió i de creixement important en l’economia, que gradualment ha de provocar que ens recuperem de tots aquests mesos perduts. Crec que la recuperació serà més una U que no pas una V.Si no hi ha cap més incidència, a mitjans del 2021 recuperarem el creixement rellevant del PIB.
Quines són les diferències essencials d’aquesta crisi amb la financera del 2008?
La principal diferència és que aquí no hi ha cap culpable, és a dir cap actor econòmic, mentre que el culpable de la crisi del 2008 van ser el sistema financer i les seves males praxis. L’anterior crisi es va veure a venir i crec que el sistema financer no estava preparat, fet que va provocar que tot el sistema caigués. Què és el que veig de diferent ara? Ara els bancs estan més ben preparats. Amb més solvència i amb uns capitals de major dimensió per poder suportar una crisi econòmica com la que tenim en l’actualitat. Una altra diferència és que aquesta crisi és global; en canvi, l’anterior va afectar els EUA i Europa, principalment. Aquesta afectarà a nivell mundial. I la gran diferència és que l’economia real queda totalment aturada. Ara sembla que l’economia financera no sigui el problema. L’economia real, que és la que en definitiva genera el PIB, està totalment blocada.
Ara la pregunta és com s’atura el cop. Primer els governs nacionals hauran d’implementar plans i programes d’ajuts i, d’altra banda, les institucions internacionals hauran d’injectar recursos.
Les mesures que està prenent el govern de l’Estat, tot i les crítiques que se senten, són encertades. El mateix José Luis Bonet, president de la Cambra de Comerç d’Espanya, molt crític amb l’executiu socialista, diu que són decisions valentes. Però el cert és que sempre ens queda la sensació que es podria fer més. Quin és el problema? En aquests moments la política monetària no la controlem, perquè depèn del Banc Central Europeu (BCE), però la política fiscal sí que és competència de l’Estat, tot i que no podem tenir flexibilitat.
Per què?
Perquè d’alguna manera des d’Europa ens marquen que no podem tirar endavant excedents de dèficit fiscal. Què vol dir això? Doncs que l’única manera que tenim és la intervenció de la UE, principalment en dues coses. Una que ja està fent el BCE, que és aquesta aposta per tornar a reiniciar la compra de deute. Ara bé, aquesta alternativa no pot ser l’única, perquè estem donant tota la responsabilitat de la crisi al BCE. Tot i així, la decisió del banc és encertada, perquè manté les primes de risc d’una forma adequada, però és clar, aquí s’ha de prendre una altra mesura molt important. Hi ha un pla A, que és actuar ara, i el pla B, que és que un cop haguem sortit de la crisi sanitària es reactivi l’economia.
I com es fa això?
Crec que l’única manera que hi ha és el finançament de la UE a través dels eurobons, el que ara s’està anomenant “coronabons”. Sense aquest finançament, el BCE estarà condemnat a solucionar tot sol la crisi econòmica i potser no se’n sortirà.
Estem parlant de la partida de 750.000 milions que el BCE va posar sobre la taula fa dues setmanes?
Sí, efectivament. Però si només actuem amb això estem condemnant el BCE a fer la gran majoria de la feina per evitar una crisi. Crec que, paral·lelament al que faci l’entitat presidida per Christine Lagarde, és clau que hi hagi una emissió d’eurobons. És l’única manera que tenim de blindar la política fiscal de cadascun dels països. És evident que Espanya, França, Portugal, Irlanda i fins i tot Alemanya tindran dèficits fiscals, i l’única manera que tenim de blindar aquests dèficits fiscals és a través de l’endeutament a partir dels eurobons.
Què pot passar si no tira endavant l’emissió dels eurobons?
Si deixem que els estats s’endeutin ens podem trobar amb percentatges molt rellevants d’endeutament per països que podrien arribar a una situació irreversible. Per exemple Itàlia, que actualment ja té percentatges d’endeutament d’un 130% respecte al PIB i que se’n podria anar a un 160 o a un 170%. Emetre aquests bons ha de ser una reacció d’unitat per garantir la supervivència d’Europa. A més, a part de finançar aquest dèficit fiscal ha de ser també un sistema que serveixi per finançar totes les futures inversions que ha de fer Europa, allò al qual el president Sánchez s’ha referit com a pla Marshall.
Quines alternatives hi pot haver als “coronavirus”?
Veig difícil que s’opti pels “coronavirus”. I això tindrà conseqüències. Crec que s’anirà a la solució del mecanisme europeu d’estabilitat (MEDE). Aquí es pretén que no sigui un rescat, sinó crear línies de crèdit per als països que ho necessitin a un percentatge que podria estar entre el 2 i el 3% del PIB. Seria com una pòlissa de crèdit, que es podria tornar entre cinc i deu anys sense posar restriccions. També es parla que el Banc Europeu d’Inversions vol obtenir 200.000 milions per finançar les pimes. A més, hi podria haver un fons de 100.000 milions contra l’atur per finançar els ERTO.
La guardiola del MEDE ara es pot quantificar?
En aquest moment, el mecanisme del MEDE disposa de més de 410.000 milions d’euros destinats a països amb grans dificultats. Però què passa? Que Alemanya, els Països Baixos, etc. diuen que ja que hi ha aquests diners, es podrien utilitzar. Tanmateix, el problema de fons és que qui l’utilitzi en primer lloc es crearà un estigma difícil de treure’s del damunt. I després, això implicarà una política fiscal en el futur molt restrictiva, perquè caldrà complir uns estàndards per tornar aquests diners. Crec que seria interessant per eliminar aquest estigma, si el primer a demanar-ho fos Itàlia o Espanya, que aquests diners es repartissin homogèniament a tots els països de la UE per poder finançar totes les operacions de despesa fiscal que es puguin anar produint, ja que val tenir en compte que tots els socis comunitaris estan en una situació francament delicada.
Els països centreeuropeus no veuen bé destinar més recursos als països del sud.
Aquí hi pot haver dos problemes. Un és el nacionalisme euroescèptic: Alemanya, els Països Baixos i Àustria no estan disposats a mutualitzar el risc financer. A l’altre costat, ens trobem persones d’Itàlia, Espanya, França, Irlanda o Grècia que volen que s’emetin aquests eurobons. Si no arriben, podran dir que potser sí que els euroescèptics acabaran sent ells, amb el risc que la UE es vagi diluint.
Quins seran els sectors més tocats en aquesta crisi, a part del turisme i les exportacions, que ja hem comentat?
N’hi haurà diversos, però alguns per a alguns serà molt complex. Per exemple, el sector aeronàutic. L’única manera de reactivar les línies aèries és que els diferents països intervinguin en aquestes companyies en forma de participació en el capital. Com l’exemple de Noruega amb Norwegian. Per intentar capitalitzar i parar el forat que hi pugui haver en totes les companyies, una de les possibilitats que hi hauria seria que els estats poguessin intervenir en participació de capital en aquestes societats.
Quins altres sectors quedaran molt tocats?
Tot el sector hoteler i turístic costarà de reactivar. Quan s’acabi aquesta crisi, no ens pensem que la gent voldrà viatjar de seguida perquè hi haurà molta por. Els de l’automòbil i el sector auxiliar d’automoció també ho passaran malament, perquè ja tenien moltes incògnites abans de la covid-19. Concretament per les conseqüències del canvi climàtic i el traspàs del motor de combustió al del sistema elèctric. Aquest àmbit necessitarà temps i molt finançament per poder fer aquest canvi radical. D’altra banda, veig que la indústria europea i catalana agafarà impuls, apostarà per la localització.
Suposo que un cop quedi enrere la crisi sanitària, hi haurà diverses campanyes per incrementar el consum.
El consum caurà en general. A més, la societat també haurà après a viure amb menys, fet que pot afectar el consum futur. L’economia familiar és molt probable que quedi tocada. Si no se sap què pot passar en els pròxims dotze mesos, la gent podria optar per consumir tan poc com sigui possible, només els productes bàsics. Segurament, els béns duradors, com ara un cotxe, una nevera o un immoble, passaran al mitjà termini, no a la immediatesa.
Les pimes i els autònoms també quedaran molt afectats.
El president de Foment, Josep Sánchez Llibre, deia que ara les empreses no necessiten préstecs, sinó subvencions, ajuda directa. Necessiten diners, és una veritat com una casa de pagès. Ara bé, d’on els treuen, aquests recursos? Del dèficit fiscal? D’acord. Però qui paga la festa? Ara estem en la línia de passar d’un percentatge de deute que ja superava el 100% del PIB a passar a un percentatge de deute d’un 130 o 140%. I això és molt preocupant. És clau que totes les iniciatives que hi ha d’intentar reflotar les empreses, d’ajudar-les, de subvencionar-les tirin endavant. Ara és molt rellevant que allò públic intervingui en allò privat. L’única manera que tenim és a través d’un finançament mutualitzat que arribi a través de l’actuació d’Europa. Sense Europa és molt difícil sortir de la crisi. Això afectarà tots el països comunitaris. Cal fer una aposta per Europa que ha de consistir a engegar un pla Marshall que destini ajuda total a totes les empreses, petites, mitjanes i autònoms.
Aquesta crisi ens deixarà ERTO i també atur.
Els ERTO aconsegueixen que el treballador segueixi vinculat a l’empresa. En la crisi anterior, moltíssima gent va anar al carrer de bon començament. A mi em fa la impressió que dependrà molt de la capacitat de reacció i de les ajudes que pugui fer l’Estat i Europa a totes aquestes empreses perquè no tanquin. Què hi pot haver un repunt de l’atur? És possible, però espero que amb les mesures del govern no sigui un repunt com el de la crisi anterior, sinó que siguin augments més petits. Ara bé, si la Unió Europea no es posa les piles, els índexs d’atur seran brutals a tot Europa. Si tenim aquest finançament a través de l’emissió de bons i d’altres fórmules ens en podrem sortir, perquè no estem morts, estem en un sistema d’hibernació.