Pensaments sobre Caixa Girona

La situ­ació econòmica de Caixa Girona només la conei­xen els que han par­ti­ci­pat en les deci­si­ons i les auto­ri­tats. En aques­tes cir­cumstàncies, és impos­si­ble pon­de­rar si la dolença del malalt era ter­mi­nal o si podia curar-se.

Però escrui­xeix obser­var el grau de resig­nació i la inhi­bició de la majo­ria de la classe empre­sa­rial giro­nina. En conèixer la notícia de l'annexió, han tirat pilo­tes fora, refu­gi­ant-se en fra­ses fetes, com ara «Si no ens hi juguéssim res...» o «Som mesells?».

Tam­poc es podria enten­dre –però ho ente­nem– que l'ante­rior reunió del con­sell d'admi­nis­tració fos tan renyida, fins a desau­to­rit­zar el pre­si­dent; i que ara hi hagi hagut una­ni­mi­tat. Rotunda una­ni­mi­tat! O les cir­cumstàncies eren des­es­pe­ra­des... o la Caixa de Pen­si­ons ho va exi­gir com a pre­missa indis­pen­sa­ble.

Els diners són porucs, i en les dar­re­res set­ma­nes aquesta situ­ació ambi­gua de Caixa Girona segu­ra­ment va moti­var la reti­rada dels dar­rers impo­si­tors impor­tants. Ho podem ima­gi­nar. Això feia afe­blir encara més l'enti­tat.

Algun dia, però, caldrà mirar enrere, i cons­ta­tar qui­nes han estat les veri­ta­bles cau­ses de l'actual feblesa finan­cera, i qui­nes deci­si­ons hi varen influir. Les situ­a­ci­ons d'una enti­tat de crèdit són pro­vo­ca­des per la gestió i els com­pro­mi­sos pre­sos en els exer­ci­cis ante­ri­ors. S'haurà de veure si aquells que al seu dia es con­si­de­ra­ven «líders», i acu­sen els actu­als de «falta de lide­ratge»... si varen actuar amb prou prudència i pre­visió.

Era impres­cin­di­ble la faraònica seu cen­tral del car­rer de la Creu? I els dis­pen­dis ele­vats en fes­ti­vals i expo­si­ci­ons, i adqui­sició d'obres d'art? Era aquest, el «lide­ratge»?

Girona ha vist per­dre, una dar­rera l'altra, les enti­tats finan­ce­res ges­ti­o­na­des des d'aquí. Pri­mer el Banc dels Piri­neus, després la Caixa Rural i ara Caixa Girona. No hi ha prou gent amb fusta de finan­cers?

Cal recor­dar que l'exces­siva pro­xi­mi­tat i paren­tiu d'aques­tes enti­tats amb els deu­tors sem­pre han por­tat pro­ble­mes. És neces­sari un dis­tan­ci­a­ment major a l'hora d'ator­gar o no ator­gar préstecs.

Es comprèn, però, que molts cli­ents de Caixa Girona hagin res­pi­rat amb calma. El recol­za­ment de la caixa grossa treu les cabòries d'una situ­ació no desit­jada.

És un casa­ment de con­veniència. La núvia, però, en pot sor­tir amb el temps mal­pa­rada, mal­grat les arres nup­ci­als...

Bru­tus, en l'antiga Roma, era un ciu­tadà hono­ra­ble, igual que els altres patri­cis que varen infrin­gir la mort a César. Però l'eli­mi­na­ren.

Ara vin­dran jubi­la­ci­ons pre­ma­tu­res. La llar de «la Caixa» al car­rer Cristòfol Gro­ber les podrà aco­llir. Una llar asèptica, enfon­sada, apa­ra­dor d'anci­ans, que algun malin­ten­ci­o­nat ja n'ha dit «El viver de Mèmora» amb evi­dent mal gust.

I algun dia tal vegada ens demos­tra­ran –amb números a la mà, si no, no val– que l'absorció era irre­sis­ti­ble, irre­me­ia­ble. Però per­me­tin-me dir que és molt empre­nya­dor, molt trist, molt idi­ota per­dre una enti­tat i un gran patri­moni for­jat amb capi­tal genuïnament gironí, que il·lusi­o­nava, i amb la suor de milers de tre­ba­lla­dors al llarg dels anys. En enda­vant serem –una vegada més– colo­nit­zats i les deci­si­ons vin­dran des de d'alt, encara que en un pri­mer temps ens «donin pei­xet» per no fer-nos sen­tir tan frus­trats.

Qui se'n recorda de les altres cai­xes que al llarg dels anys també varen ser absor­bi­des?