Economia catalana (2)

Parlar del sector de serveis a Catalunya, després d’haver-ho fet amb la Indústria, només es pot fer amb pinzellades, seguint l’exemple del primer article. Per això em limitaré a un parell de punts que em semblen essencials per a l’economia catalana. Haig de recordar, no obstant, que la majoria d’empreses industrials han externalitzat les seves operacions comercials, per exemple, el transport de les mercaderies. Abans totes les empreses mitjanes i grans tenien la seva flota de camions, mentre que ara els han eliminat i es disposa de mitjans de transport llogats a una altra empresa.

M’interessa destacar el servei del comerç exterior, és a dir, les compres i les vendes a l’estranger, molt sovint cedides a una altra empresa, que pot ser una filial. La importació de productes o peces industrials ha estat sempre important, degut al retard històric de la indústria catalana, que ara ha disminuït força. El comerç d’exportació ha tingut el sentit contrari. Catalunya ha augmentat la seva exportació, no tan sols per la que poden realitzar les empreses estrangeres que tenen fàbrica a Catalunya, sinó també per l’exportació catalana al 100%. Fa anys només exportàvem teixits, mentre que ara són mercaderies de tota mena manufacturades, o sigui, matèries primeres transformades en un procés industrial.

En aquesta línia és interessant veure el percentatge de compres i vendes de Catalunya a l’Estat espanyol. Fa pocs anys el percentatge de compres era molt superior al de les vendes, mentre que ara les xifres s’han capgirat. Es calcula que dues terceres parts de les vendes catalanes van a la resta de l’Estat espanyol i a l’estranger. El percentatge de compres és més difícil de conèixer, ja que aquí regeix el principi de comprar sempre on trobis bona qualitat i el millor preu. Des que l’Estat espanyol es va integrar a la Unió Europea, les empreses catalanes han eixamplat el seu radi d’acció. M’agrada posar com a exemple que espero que en tots els vols internacionals, sigui de Barcelona a Buenos Aires o de Singapur a Sydney, hi hagi un o uns empresaris catalans que van per feina.

Pensant en unes altres empreses de serveis, m’interessa afirmar que Catalunya té talent que caldria aprofitar. Fa prop de seixanta anys aquest talent es manifestava en indústries tradicionals. Vaig conèixer in situ un empresari català que a la vora de la casa pairal tenia un edifici en el qual, a un costat de la paret, tenia vaques lleteres i a l’altre, màquines de filar, una combinació de ramaderia i indústria que només es podia veure a Catalunya. Em va dir: “Aquesta màquina de filar –m’assenyalava la primera de la filera– la vaig comprar a Brussel·les; les altres són totes fetes aquí, però millorades en la seva producció.” D’això se’n diu talent. Avui dia apliquem la paraula talent als que treballen en serveis punta: electrònica, indústria digital o biotecnologia. És talent format a les nostres universitats i escoles avançades. Tenim arquitectes, metges, advocats i enginyers, que en tenen, però que a l’hora d’aplicar-lo no troben les empreses adequades a casa nostra i han d’anar a buscar-les a l’estranger. D’això se’n diu fuga de talents. És un punt en el qual trobem la manca d’un estat propi o no descentralitzat com Alemanya o Itàlia. Què faria Catalunya sense el 155, amb els recursos que ens deu l’Estat, amb plenitud de drets econòmics? Que cadascú respongui com pensi, però jo crec que faríem més i millor feina: Catalunya, un estat en una Europa federal.