“Ha arribat el moment de plantejar-nos on comprem”

La crisi ha fet que es valori la proximitat en si mateixa, més enllà del comerç. El tema és: volem una societat robotitzada, informatitzada, amb algoritmes, completament artificial i faltada de relacions? O volem una societat en què les persones s’interrelacionin, es comuniquin i bescanviïn béns i serveis? I aquí és on el comerç té un paper rellevant. El que hem de plantejar-nos ara és on i com volem viure d’aquí a 15 anys.

Ens hem de fer preguntes. Per exemple: volem comprar a una companyia que al final és un algoritme amb un magatzem robotitzat on uns robots preparen comandes i uns drons ens ho porten a la nostra porta i aquí no ha treballat ningú ni s’ha relacionat ningú? Quina societat és aquesta? O volem una societat en què hi hagi individus que es relacionin?

La pregunta és: volem aquesta soledat el dia de demà? Volem l’absència de relacions? No sé si som prou conscients que moltes vegades sota la digitalització ens estan colant la destrucció d’una societat que és un luxe, en què tenim sanitat, educació, pensions. Però tot això és molt car, i com es paga? Doncs amb els impostos que genera el treball. I el tema és que si no hi ha treball no generem impostos i es destrueix la societat del benestar.

Diu: vigila on compres perquè estàs definint la societat per d’aquí a 15 anys! Moltes vegades la informació que ens arriba està dirigida per grans companyies de comunicació i de màrqueting, on ens posen sobre la taula els avantatges però no els desavantatges. Ha arribat el moment de plantejar-nos on comprem, de la mateixa manera que avui ja som conscients de mirar què mengem o quina roba ens posem, de mirar si el que mengem és sa o la roba ha estat feta de manera responsable i sostenible.

Ens hem de plantejar com invertim 10 euros. Ens hem de preguntar si aquesta inversió que fem generarà impostos i tindran un retorn. Crec que hem entrat en una fase en què cada vegada que consumim ens hem de plantejar on van a parar els nostres euros i quin retorn tindran en el meu estat del benestar. Insisteixo: si tinc un infart vull poder trucar al 112 i que em portin a un hospital i em curin. Però això és molt car i només es pot pagar a través dels impostos. I aquests impostos no sortiran d’algunes grans companyies que tributen a Luxemburg, Xipre o Irlanda; això ho paga el petit autònom, la petita empresa, el treballador amb les seves retencions... Ens estem deixant influenciar per una determinada comoditat darrere la qual hi ha una absència total de retorn a la nostra societat.

Saps que en època de rebaixes el 70% dels moviments que hi ha a la ciutat els fa una sola marca? I que el 50% d’aquest 70% és retornat pel client? Creus que això és sostenible? Estem parlant de milers de peces que van, que tornen, que contaminen, que exploten un transportista... Qui hi guanya, amb això? El que vull dir és que darrere les nostres accions i la nostra manera de consumir estem definint la societat del futur. Hem de començar a ser responsables perquè nosaltres som els protagonistes d’allò que volem construir. Són els milers de milions de petites accions els que transformaran el demà.