La navegació de l'Ebre per a turistes

La setmana passada, el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet (ERC), va inaugurar l'embarcació construïda per fer viatges turístics pel riu Ebre entre Miravet i Amposta. S'ha batejat com a llaüt Lo Sirgador, que oferirà fins a deu opcions per navegar pel riu en el seu tram final, combinat amb altres visites i ofertes turístiques (Delta, zona monumental de Tortosa, castell de Miravet, via verda, gastronomia, espais de la batalla de l'Ebre, ruta dels cellers...). El juny de 1994 l'aleshores conseller d'Obres Públiques, Josep M. Cullell (CiU), va inaugurar les obres de condicionament que haurien de fer navegable el tram del riu entre Tortosa i Amposta. Els discursos dels polítics, tant en un cas com en l'altre, asseguren/asseguraven que la navegació pel riu, amb finalitats turístiques, esportives i d'esbarjo, és una possibilitat a l'abast de la mà i un futur real. Entre les dues dates setze anys de projectes, propostes i compromisos dels diferents governs. Els resultats sempre han estat migrats. Perquè l'Ebre sigui veritablement navegable cal que els que tenen embarcacions hi naveguin i això, ara per ara, és encara molt lluny. Des de fa 50 anys, els únics que naveguen per l'Ebre amb regularitat són els esportistes del Club de Rem.

En una de les seves obres més reeixides, Marguerite Duras (1914-1996) narra la història d'amor entre una francesa i un japonès a l'escenari dramàtic de la Hiroshima devastada. Alain Resnais (1922) ho portaria al cinema en una obra de culte per a tota una generació (Hiroshima, mon amour, 1959). La protagonista explica les seves arrels a la ciutat borgonyesa de Nevers: «La ciutat, diu, s'entén al llarg del Loira. És un riu sense cap navegació per culpa del seu curs irregular i els seus bancs de sorra. Ample i poderós encara que sempre buit. Té fama de gran bellesa sobretot per la lluminositat tan suau, però alhora és trist pel seu silenci i la seva solitud...» S'està referint a Nevers i el Loira o a Tortosa i l'Ebre? Fins a principis del segle XIX el Loira fou una important via de transport, però no va superar les dificultats amb l'aparició dels vaixells de vapor i, especialment, l'arribada del ferrocarril. Excepte l'estuari fins a Nantes, és un gran barranc. Podria aplicar-se també a l'Ebre? Les ciutats que foren importants com a ports fluvials i van deixar de ser-ho arrosseguen des de sempre un sentiment de frustració que les porta a emmirallar-se constantment a les aigües del riu mort esperant el miracle de la resurrecció. L'escriptor més emblemàtic de les terres de l'Ebre, Jesús Moncada (1941-2005), es recrea en la nostàlgia dels mariners de riu solcant les aigües de l'Ebre entre Mequinensa i Tortosa (Camí de sirga, 1988) fins que el mur del pantà de Riba-roja (1968) va barrar el pas dels pocs llaüts encara vius i certificà la fi de la navegació per l'Ebre. La navegació per l'Ebre des d'aleshores és més qüestió de sentiments que de realitats. A partir d'ara, una embarcació inventada tornarà a moure's amb paciència sobre les aigües, segurament que un guia turístic, o algun becari recomanat, els parlarà de quan el darrer vaixell de transport que intentava passar la barra de la boca nord, un bergantí goleta francès, es va esfondrar (1880); de quan el llaüt de mar Marietta naufragà a la sortida del riu (1890) i va certificar la fi de la navegació entre Tortosa i el mar; del vaporet Anita (1916-1927), el darrer servei regular de transport pel riu, que unia la Cava amb Amposta i Tortosa fins a l'arribada del Carrilet; de la remuntada fins a Tortosa del Torpedero n. 1 de la marina de guerra (1915), il·lusió dels polítics per fer de Tortosa base naval militar, o dels llaüts que pujaven arròs des de la Cava o baixaven carbó des de Mequinensa. Tot plegat nostàlgia «...d'un riu trist pel seu silenci i la seva solitud...».