DE MEMÒRIA
Llonganisses de Vic a Filadèlfia
A la Fira Mundial de l'Alimentació de Filadèlfia de 1878, el fabricant Jaume de Vernils, de Vic, presentà un nou producte: les llonganisses. Tal com explica Gonçal de Reparaç en el seu llibre clàssic sobre la plana de Vic, la producció de llonganisses i altres conserves de carn embotida era, fins aleshores, una producció familiar tradicional. Se'n parla en textos de la literatura catalana clàssica. La cita més antiga era en un text de 1368, per bé que la paraula llonganissa no es localitza fins a un moment posterior: al segle XVI.
Però, segons Reparaç, la indústria de la llonganissa era (el 1928) una indústria molt moderna, amb només 50 anys de vida. El moment inicial del pas de la producció familiar a la producció industrial havia estat, justament, el moment de la presentació de llonganisses, pensant en l'exportació, a la Fira de Filadèlfia.
UNA NECESSITAT.
Primer. Als porcs, que eren, inicialment, de la raça negra del país, va caldre anar-los substituint per porcs més productius del nord d'Europa: de raça craonesa, o del tipus Yorkshire.
Segon. Pel que fa a les màquines de les operacions de trinxar, mesclar i embotir la carn, també va caldre sortir a fora: «La maquinària era principalment alemanya», escriu Reparaç.
Tercer. El pebre venia d'Orient, es comprava a Singapur i les illes de la Sonda.
Quart. La sal, no calia importar-la, era més propera, catalana. Provenia bàsicament de Cardona o de Torrevella.
I, cinquè, el més sorprenent, els budells procedien dels grans escorxadors de Chicago. Els budells dels embotits catalans, doncs, havien de viatjar des dels Grans Llacs fins a l'Atlàntic, travessar tot l'oceà, entrar a la Mediterrània, i arribar al port de Barcelona. L'últim trajecte, Barcelona-Vic, es feia per terra, és clar.
Les fàbriques d'embotits treballaven a l'hivern, de novembre a febrer, després de les matances del porc. Des de 1877, però, Vic disposava d'un escorxador municipal.
Les fàbriques necessitaven disposar d'unes golfes ben ventilades amb funció d'assecadors i d'uns magatzems soterranis secs, on les llonganisses eren embolicades amb un paper especial (Reparaç en diu: «paper brillantina») i encaixades.
MOTORS DE GAS.
Pel que fa a l'origen del treball, Reparaç explica que «la majoria de treballadors de les fàbriques són pagesos, [...] o llenyataires». Uns col·lectius que, a l'hivern, podien fer poca feina. Hi havia moltes dones treballant en aquesta indústria. I els salaris dels homes eren força més alts que els de les dones.
La plana de Vic era, als anys vint, una àrea fortament industrialitzada. Com el Vallès, el Baix Llobregat o el Maresme. Tenia una forta capacitat d'innovació. Això li havia permès, d'ençà l'inici de la indústria al segle XIII, saltar d'una determinada activitat productiva a una altra, un model que continua.
Programa de geografia econòmica
L'any 1930, Gonçal de Reparaç fou professor de geografia econòmica de l'Escola Social de Barcelona. Al programa es deia que «l'ensenyança no sigui unilateral, sinó que col·laborin alumnes i professor». La lliçó 5: «Migracions. Causes: excés de població, fams, pestes, crisis agrícoles i crisis industrials.» La lliçó 6: «La densitat». Creix amb «progrés dels mitjans tècnics, industrialització, nous regs (del Segura i d'Oriola), dessecació (Huang-Ho)». La rebaixa: «Gran propietat (Irlanda, Andalusia), crisis industrials, invasions.» La lliçó 18: «La geopolítica».