“Financerament depenem totalment d'Espanya”

Quan no es pren la iniciativa política, fatalment tot queda a les mans de la inconsciència, que són els mercats: això és el que ens passa actualment.

Ho estan fent, ja.

Fins als anys seixanta, hi havia la voluntat de fer canvis importants en la societat. Però a partir d'aquell moment, l'esquerra, que era la força transformadora, ha viscut bàsicament d'improvisacions. La dreta, en canvi, sempre ha sabut perfectament què vol: quan li ha convingut, ha defensat el mercat. I quan ha tingut problemes, ha recorregut a l'Estat.

L'esquerra va tenir un problema que ha estat decisiu: als setanta, quan es va produir la crisi, les receptes que tradicionalment havia aplicat, purament keynesianes, no van funcionar. I, per contra, les reformes de Thatcher i Reagan van tenir molt d'èxit! El pensament econòmic d'esquerres va quedar desorientat i descol·locat: l'esquerra va renunciar a presentar una oposició a la revolució conservadora i es va limitar a fer, com deia Pla, capitalisme sentimental.

Més que domesticar, jo parlaria de reformar, d'humanitzar o de completar el capitalisme. El que calia era fer funcionar el capitalisme!

La crisi ho demostra. Quan Keynes va proposar solucions, no va ser per canviar el capitalisme, sinó per fer-lo funcionar! I l'esquerra, ara i als anys seixanta, ha renunciat a fer-lo funcionar!

I tant, que hi han passat! No hem estat capaços de reformar el sistema perquè no hi ha hagut lideratges prou forts. Els canvis importants els provoquen sempre decisions polítiques. Si vostè repassa el procés de construcció d'Europa, que al capdavall va ser la via per superar la crisi dels anys trenta, veurà que va ser a iniciativa dels EUA, que van obligar els països europeus a organitzar-se a través de l'OECE. Això va crear un patró de funcionament sobre el qual els països es van poder organitzar. Això ara no ho hem tingut.

El problema ha estat, segurament, la feblesa dels EUA en el sistema econòmic actual.

Sí, però té dificultats: en l'última reunió del G-20 no va poder portar fins a les últimes conseqüències la seva posició.

Europa és presonera del sistema monetari que ha construït entorn de l'euro. Les condicions en què es basa la construcció de l'euro s'han revelat inviables, i la situació s'ha resolt amb la tradicional teoria que Alemanya aplicava al marc i que avui s'aplica a la zona euro.

De zona marc, ho ha estat des del començament! En aquests moments, si la zona euro té una balança de pagaments lleugerament positiva és per l'existència d'Alemanya, que ha imposat unes condicions relativament rigoroses.

Alemanya abocarà a l'estancament la zona euro i la seva economia: el quaranta per cent de les seves exportacions són a la zona euro. Si aquesta no pot comprar-li, ja em dirà a qui vendrà, Alemanya!

Un sistema de consolidació fiscal com el que s'imposa repercutirà sobre el creixement i afectarà totes les inversions públiques en general. Ha de tenir en compte que una crisi d'aquest tipus, amb la consolidació fiscal que s'està imposant, podria ser irreversible. Pensi en Catalunya: hem tingut sistemes industrials que funcionaven molt bé però que en un moment determinat, amb l'esclat d'una crisi, es van fondre com a conseqüència de les dificultats per trobar finançament.

Ens hi podríem trobar. Les nostres empreses són pimes i depenen del flux de crèdit.

Això fa molts anys que ho diem, però hem de ser realistes: el nostre propi horitzó ha de ser Catalunya. El que hem de fer és arreglar els nostres problemes, ser conscients que avui la nostra connexió amb Europa es fa a través d'Espanya.

Espanya ha tingut moltes dificultats per muntar un sistema industrial modern, amb un nivell de productivitat elevat, i s'ha refugiat en sistemes amb facilitats lucratives, com el turisme i la construcció, que van bastir el gran castell que ara s'ha enfonsat. L'economia espanyola va entrar en crisi independentment i abans de la crisi financera mundial, que ha aguditzat els problemes tallant el finançament.

Hi havia aspectes de la Generalitat que es va restaurar el 1977 que es van engegar a rodar amb el canvi de règim.

La Generalitat era el règim que hi havia hagut durant la República, i era prèvia a la Constitució. Els bascos van aconseguir un article que parlava dels drets històrics, mentre que Catalunya no va poder aconseguir ni un article que parlés de la restauració política del sistema que tenia vigent abans del cop del 1936.

No voldria opinar sobre això, perquè moltes d'aquelles persones encara són vives i admirades. Però li'n puc posar exemples, com ara el tema municipal, que és decisiu, que va passar a dependre directament de l'Estat! L'origen del desastre és el primer Estatut: no sé si en aquells moments calia fer-lo.

Al seu moment, Tarradellas em va dir que no tenia clar si l'Estatut era l'eina més adequada. Posteriorment hi he reflexionat i he arribat a la conclusió que, en el moment que Catalunya ha tingut un Estatut, tots els altres territoris de l'Estat ens han copiat, han volgut tenir el mateix. Va ser l'inici del cafè per a tothom.

Potser hauríem pogut fer les coses de manera més discreta però més efectiva: el decret de restabliment de la Generalitat va ser molt discret!

Tenim una dependència financera total respecte d'Espanya! I això vol dir capacitat per pagar inversions públiques, que són les que permeten augmentar més la productivitat.

El declivi econòmic de Catalunya es deu en part a l'Estatut, i a la manca del concert econòmic, però també al que ha passat al nostre país els últims trenta anys. Compari com estava Catalunya als anys vuitanta i com estava quan va arribar a la presidència Pasqual Maragall: econòmicament, culturalment i intel·lectualment, Catalunya es va empobrir. I malgrat tot, sembla que els catalans estan contents amb el projecte polític d'aquells 23 anys. Un projecte polític que no té idea del que està passant al món.

No vam fer bé les coses. I un dels grans errors d'aquells 23 anys de govern és que no es va fer una administració eficaç. Val la pena recordar que Enric Prat de la Riba no va tenir estatut, però que durant molt de temps hem viscut del que es va aconseguir aquells anys. I el que va fer Prat de la Riba és donar consciència als catalans que era indispensable per al país una administració pública.

No l'hem construïda, i aquest ha estat el nostre gran error, i a més, Catalunya no va ser capaç de fer-se sentir en el procés de desintegració per part de l'INI d'algunes empreses públiques que havien nascut sobre la base d'empreses catalanes!

Com a mínim hauríem hagut de tenir-hi alguna participació! Moltes d'aquestes empreses també havien nascut d'empreses catalanes. Segurament hem estat mals estrategs: els catalans hauríem de tenir menys fantasies i ser més realistes.

El problema no anar al davant. La qüestió és que fem les coses bé. I això vol dir mantenir el teixit industrial, que en una part important és manufacturer, i aconseguir increments de productivitat sobre la base del que ja tenim. En lloc de parlar, fem!

A mi sempre m'ha fet molta gràcia quan els polítics catalans han anat a Madrid a explicar els polítics espanyols el que és Catalunya. Això és absolutament de beneits! El que han de fer els polítics catalans a Madrid és parlar de problemes concrets, com els trens, el port, el corredor ferroviari mediterrani... Tot això és molt més important: els castellans saben perfectament què és Catalunya! No cal que els portem llibres!

Sens dubte hauríem fet més nació d'aquesta manera. Però va guanyar la visió nacionalista fantasiosa. Catalunya ha caigut moltes vegades en els forats que ella mateixa ha cavat.