“La sequera ens ha de preocupar d’ara endavant”

La sequera ens ha de preocupar d’ara endavant. Estem preocupats pel tema de l’energia, com ha de ser, però també hem de treballar en paral·lel en la qüestió de l’aigua. Evidentment, depèn de la zona on siguem. Per exemple, la conca de la Muga pateix molta sequera perquè depèn només de la pluja. Per tant, hem de ser molt conscients de l’ús que se’n fa i hem de ser capaços de retenir tota aquella aigua quan plou per utilitzar-la quan es necessita. D’acord amb això, ja fa temps que treballem amb les comunitats d’usuaris d’aigua del Fluvià i els de la Muga per preveure què cal fer quan hi ha sequera. En aquestes comunitats, hi són presents els usuaris, el sector agrícola i turístic, i també l’Agència Catalana de Consum.

Boadella està molt baix, però la resta estan força bé. Fa temps que no plou i les perspectives, de moment, són que no ho faci. Amb el canvi climàtic, cada vegada hi haurà fenòmens més extrems. Això vol dir que passem d’un Glòria a una sequera absoluta. L’any del Glòria va ser molt humit i l’agricultura va patir molt pel tema dels fongs i aquest any es preveu sec.

La problemàtica que té Girona és que la planta on aboca els residus està fent unes inversions i l’Ajuntament ha de buscar un altre lloc momentàniament. Els residus són una de les qüestions en què socialment haurem de fer un gir molt important. Perquè tots en generem, però ningú vol un abocador o una planta de reciclatge prop de casa, perquè són coses lletges i brutes, malgrat que amb les noves tecnologies això ha millorat motíssim. Tots som responsables del reciclatge, perquè, quan tu tries un producte per consumir, en aquell mateix moment ja influeixes en el reciclatge. És a dir, si tu compres unes galetes que van envasades d’una en una, la teva incidència és molt superior que si agafes unes galetes que porten un sol envàs. Som conscients que les coses han d’anar envasades i no podem caure en l’absurd, però no cal anar a un excés de residus.

És cert. I, per tant, el que hem de fer és reduir la producció, que és el que genera la necessitat de crear abocadors i plantes de reciclatge. Això és un problema en general i necessitem una solució, perquè no es pot fer veure que no existeix. Hi són i socialment les hem d’acceptar, i ens hem de posar d’acord, perquè en algun lloc s’han de posar.

Ser molt conscient i molt responsable amb el que compra. Ha d’exigir i demanar que allò que li estan oferint estigui envasat amb productes biodegradables i no amb plàstic. Això per una banda, però per l’altra, una vegada s’ha fet el consum, hem de reciclar i cal ser molt respectuosos. Encara hi ha molta gent que posa les deixalles on no correspon. Encara hi ha ciutats relativament grans a la demarcació de Girona que no fan la recollida orgànica. Són deures que tenim sobre la taula i que hem d’anar abordant.

Vaig sentir una frase fa temps que és molt il·lustrativa i que hi lliga molt bé: els temes fàcils ja estan solucionats i si en queden per resoldre vol dir que són temes difícils. I aquest és un clar exemple que no només és difícil, sinó que cada cop es complica una mica més. És una qüestió en què s’ajunten moltes coses, com ara el fet que anem amb una llei del 1970. O sigui, Girona no té res a veure amb el que era fa 52 anys i encara menys el seu entorn, ni en clau poblacional, ni conceptual, ni de necessitats, ni en nombre de pagesos i caçadors ni en les edats dels uns i els altres. I això no hi ajuda. La llei marca una sèrie de coses que a vegades bloqueja el que conceptualment ara seria lògic fer.

Sí, necessita un canvi amb el consens de la majoria. Políticament, sabem que encadenem uns anys en què no ens ho han posat fàcil, i això no hi ajuda. I s’hi ha afegit el fet que cada vegada hi ha menys caçadors i són d’edat més avançada. I socialment el tema de la cacera tampoc ha avançat en la mateixa línia i, per contra, el nombre de senglars ha experimentat un creixement exponencial. Amb la qual cosa, cada cop provoquen més danys, han perdut la por i ja no són només a la muntanya, sinó que te’n pots trobar al mig de Cadaqués o a la plaça Catalunya de Girona, per esmentar llocs on se n’han vist. És un animal que sobreviu a tot i s’adapta a tot, però és un animal salvatge, malgrat que hi ha gent que els dona menjar.

Sí, però la realitat de la demarcació de Girona i la que es viu a la resta del país no és la mateixa, perquè aquí tenim unes característiques territorials molt diferents. L’objectiu principal és reduir la densitat de població de senglars. Aquest mes presentarem un pla de xoc de fauna sinergètica en l’àmbit de tot Catalunya. L’estem acabant d’elaborar per tenir un marc normatiu que permeti fer actuacions quan i amb qui correspongui, i amb tota la seguretat possible. Establir actuacions concretes, ja sigui per reduir la densitat o per evitar situacions d’emergència en què aquests senglars posin en perill algun lloc i es pugui produir perjudici. És a dir, volem establir una estratègia per tenir un control de la població de senglars. Voldria deixar clar que l’objectiu no és exterminar aquests animals, sinó controlar el nombre d’individus que hi ha per tenir un ecosistema equilibrat com en el cas de la resta d’espècies. A banda dels senglars, això també passa amb els gavians, els cabirols i els conills, sobretot a Lleida.

Els està donant molt bons resultats, però allà ho poden fer perquè estan tancats, amb la qual cosa ja no és traslladable a les comarques gironines. Estem estudiant l’esterilització per via oral, però estem en un punt en què encara s’hi ha d’invertir per continuar.

Al Segrià ja hi ha hagut un positiu. No és el primer avís d’alerta, per dir-ho així: no fa gaires mesos, a França, a la Camarga, ja n’hi va haver algun i ens en van avisar. Quan tenim amenaça d’una possible grip aviària, com que és una malaltia de les aus, el que fem és posar en alerta tots els productors avícoles que tenim nosaltres i també els d’autoconsum. No perquè sigui una malaltia que després passi a la carn o als ous, sinó perquè, a efectes comercials, és a dir, quan tu la tens al país, pots tenir problemes per vendre i exportar. I el que fem per controlar-ho és confinar l’aviram i fer posar xarxes als patis perquè no hi hagi contacte amb les aus migratòries.

En el moment en què hi hagi algun positiu, ho donarem a conèixer.

El departament ha fet una aposta decidida en clau pressupostària, sobretot en la prevenció d’incendis. Hem multiplicat per sis la inversió i hem passat dels 3 milions a uns 18. A més, oferim una línia específica de subvenció adreçada als propietaris forestals perquè puguin netejar els boscos, perquè la neteja és molt costosa.