“Els boscos sense gestionar no ens els podem permetre”

Pràcticament és com l’any passat, la situació dels boscos no ha millorat i, a part, tenim una sequera que és bastant perillosa. A la tardor va ploure molt poc i portem una pluviometria molt minsa, i llavors, si no plou, el risc serà extrem. De fet, que hi hagi un incendi en aquesta època de l’any ja no és normal, i l’estat dels boscos és el que és. A cap de Creus ha estat decisiu el fet que hi havia unes vinyes plantades i una sèrie d’actuacions al territori que han facilitat molt la feina dels bombers. Però hi ha altres zones del territori on tenim masses contínues de boscos, algunes gestionades però moltes més sense gestionar, i el risc, penso que si no plou, serà extrem. Espero equivocar-me.

Nosaltres ho tenim claríssim. Els boscos a Catalunya són uns boscos mediterranis que, els que existien, han estat històricament gestionats. Un cop ha desaparegut la mà de l’home, doncs estem subjectes a les pertorbacions que la mateixa natura provoca, i aquí tenim els incendis, sumant que estem en una àrea molt poblada en la qual el factor de risc i d’incendi és molt elevat. Aquí no estem ni a l’Amazònia ni als boscos boreals de Sibèria, estem en una àrea mediterrània molt poblada, amb moltes persones, i l’activitat humana sempre ha interaccionat amb els boscos. Nosaltres tenim una idea claríssima del que s’ha de fer: gestionar el territori. Això provoca primer una disminució de la quantitat de tones per hectàrea de biomassa. Els mateixos bombers reconeixen que a partir de deu tones per hectàrea senzillament no poden apagar els incendis. Si tenim aquestes masses contínues semiabandonades de boscos amb una quantitat brutal de biomassa per hectàrea, aquests incendis generen una gran energia que no es poden apagar. I aquí és on tenim aquests incendis tan bèsties que en diuen de sisena generació que cremen mils i mils d’hectàrees, cosa que abans no passava. Llavors una solució és gestionar els boscos, rebaixar aquestes tones de combustible que tenim per hectàrea i intentar aconseguir una estructura més resilient als incendis.

Això vol dir canviar la continuïtat del combustible, és a dir, menys sotabosc. Aquí és on entrarien els ramats, el control del sotabosc, unes masses arbrades no tan espesses, arbres més grossos, més madurs... Per crear unes estructures forestals molt més resistents al foc que una massa jove d’arbres molt densa en què hi ha molta competència entre els arbres i on la sequera afecta més aquests boscos. I per acabar també podria dir la conformació en mosaic del territori, conservar els antics camps, pasturant-los o cultivant-los, plantant vinyes com en aquest cas del cap de Creus, que trenqui la continuïtat dels boscos. La idea és claríssima.

Primer, voluntat de fer-ho. Penso que la voluntat política, pel que he anat seguint, ja va per aquí, però també fan falta pressupostos. La rendibilitat dels boscos ha baixat molt aquests últims anys, estic parlant dels últims quaranta anys. La rendibilitat ha anat baixant, els pastors han anat plegant, i desgraciadament no tenim prou ramats per pasturar aquestes àrees que hi ha dins els boscos i que serien essencials per mantenir el foc a ratlla. Per exemple, en el triangle Hostalric-Breda-Sant Celoni, on tinc jo la meva finca, hi havia set o vuit ramats. Tots han anat plegant, i això per al territori és fatal. Tota aquesta economia rural hauria de revifar, i això és una tasca que en alguns llocs s’ha fet, com al sud de França, i aquí anem pel bon camí, però hi haurà mancança de pressupostos important. Ara, afortunadament, sembla que hi ha uns pressupostos extraordinaris per al tema del control dels focs forestals, és una bona notícia. Si la cosa continua així anirem bé. Ja es veurà.

Sí, al nostre favor hi ha que sembla que, per evitar el canvi climàtic, els organismes internacionals i molts fòrums no paren de dir que hem d’anar cap a una economia circular i cap a una bioeconomia, és a dir, aprofitar els recursos que tenim i basar-nos en els recursos naturals, que són renovables. I els boscos són una peça clau en aquest sistema. Les matèries primeres per obtenir fusta són tres bàsicament: l’aigua de la pluja, el carboni atmosfèric i l’energia solar. Amb aquestes tres coses tenim els productes forestals. Si es consumeixen productes forestals no es consumeixen productes fòssils que creen l’efecte hivernacle, llavors la bioeconomia circular, de què ara tant es parla, penso que és una oportunitat per a la gestió dels boscos. Encara més, jo penso que aquesta gran quantitat de boscos que tenim ara sense gestionar no ens els podrem permetre a la llarga.

És clar que s’ha de regular. Evidentment el bosc també té un ús social, una funció social, a la gent no se li pot negar anar al bosc. És un dret que, d’alguna manera, tenim les persones d’anar a gaudir de la natura, però hi ha uns límits, uns límits de freqüentació, que quan se sobrepassen afectem molt negativament les activitats que hi ha al territori, activitats tradicionals, començant per la ramaderia. Nosaltres ho hem patit, durant la pandèmia va ser caòtic: molta gent, moltes motos... I són problemes que en algunes zones del territori són molt continus. Després tenim els problemes de les curses... Estem en finques privades; no es pot fer una cursa travessant una finca i uns corriols que estan fets per anar-hi a peu, passant amb bicicletes, creant erosió, pertorbant l’ús d’altres participants que hi pot haver o del mateix propietari que hi viu o dels masovers que estan en una casa tranquil·lament i els passa una cursa de cinc-centes bicicletes pel costat... Coses d’aquestes que provoquen massificació, jo penso que s’han de regular, tenint en compte que estem en finques privades. Sí que hi poden haver camins públics, però aquestes activitats organitzades que, a més a més, generen uns beneficis econòmics dels quals la gent del territori no toca res, aquestes activitats s’han de regular per força.

És la primera vegada que diferents entitats hem fet una candidatura conjunta. Amb un programa per anar tots plegats.El Consorci Forestal de Catalunya, la Federació Catalana d’Associacions de Propietaris Forestals (Boscat), l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre , la Unió de Pagesos de Catalunya i Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya. Tots s’han presentat conjuntament i hem fet un programa que està molt ben dissenyat i té molta força perquè, posar-se d’acord tota la representació del món forestal, i gairebé et diria una representació molt significativa del món rural, amb un programa sobre què és el que s’ha de fer als boscos, té una força impressionant. Aquest programa hi ha unes línies claríssimes, en general seria defensar la força i les competències que podria tenir el Centre Forestal, dotar-lo amb més pressupostos, crear una entitat forta, promoure la gestió dels boscos... Així, destacaria tres punts: fer un suport molt més fort al Centre de la Propietat Forestal, dotar-lo de competències, incentivar la gestió del territori i de les finques, amb una sèrie d’eines que tenim; aquí jo hi inclouria, per exemple, el tema dels ramats, com un ajut a la gestió forestal. Tenim un programa a partir del qual ara començarem a treballar, el 9 de març, amb el primer consell rector del Centre de la Propietat Forestal, i penso que si podem començar a desenvolupar aquest programa que tenim podem anar molt bé. El factor limitant probablement poden ser els pressupostos, i llavors això depèn més d’una voluntat política i que es pugui fer, que sigui viable.

El canvi climàtic afecta negativament els boscos, hem d’extreure part d’aquesta biomassa i en lloc de cremar a la natura, fer-ho en calderes… Crec que no s’ha deixat de banda la biomassa, està tirant endavant. Fa trenta anys ni se’n parlava, i de l’estella, pel que he vist, aquest any la demanda s’està incrementant. És una sortida claríssima per als boscos el tema de la biomassa. Ara que ha pujat el preu dels combustibles fòssils és quan s’està notant. Quan el gasoil era més barat potser estava més parat, el tema de la biomassa.

S’han de controlar les poblacions de senglars. Mai hi ha hagut tants senglars a la muntanya com ara. És un altre factor que condiciona molt les activitats tradicionals al territori. Hi ha camps que estan al mig de la muntanya que sempre s’han treballat i sembrat, i que ja no es pot fer perquè, en una nit, hi entren una colla de senglars i ho arrasen tot. I aquest problema s’està incrementant any rere any. Tot i que els caçadors fan un control sobre la població, ja s’ha vist que no és suficient. D’alguna manera s’ha de regular aquesta població, i estem en el mateix: ens faran falta uns pressupostos, unes tècniques de captura, esterilitzar els senglars... És que fins i tot pot afectar negativament la mateixa gent que passeja pel bosc. He vist un senglar empaitant un gos d’una persona, la persona posar-se a cridar i el senglar tirar cap a la persona. A sobre, a les àrees metropolitanes que toquen als boscos, els van donant menjar, i això és el pitjor que es pot fer perquè els animals perden la por a l’home. Se n’han de regular les poblacions de manera urgent.

I tant! En la gestió del territori s’ha de tenir en compte tant els propietaris com la gent que hi viu. Llavors, segons quines restriccions o no són admissibles o s’hauria de fer una cosa més progressiva. Hi ha una sèrie de factors, i arribar a acords amb la gent del territori és molt positiu. Llavors, les normes a les quals s’arriba estan consensuades. És de lògica, consensuar amb la gent afectada és essencial. En aquest cas ha sigut així, i jo ho veig perfecte.