Economia
Supervivents de la pesca artesanal
Les confraries de pescadors van veient com s’extingeixen els professionals que encara es dediquen a les modalitats més tradicionals
Hi ha una desena de confraries repartides pel litoral que estan a prop del tancament per falta d’embarcacions
“Els funcionaris són molt amables, però les normatives compliquen cada vegada més la feina”
“No els interessa que funcionem, ens volen tancats; al port de Badalona fem nosa”
Són els més resistents, els que es fan a la mar gairebé cada dia, són els darrers pescadors del tresmall, una modalitat artesanal de pesca amb xarxa que comença a escassejar. Tot i ser un art que acumula segles de tradició, actualment veu com només uns quants supervivents s’hi dediquen. I aquells que sobreviuen, ho han de fer afrontant un munt de dificultats, lamenten. A Catalunya, hi ha fins a nou confraries que aposten pel mètode artesanal de la pesca amb xarxa, distribuïdes al llarg de tot el litoral, que veuen propera la seva desaparició o es miren el futur amb desconfiança per manca d’embarcacions. Són les que estan ubicades a l’Estartit, Cadaqués, Lloret de Mar, Mataró, el Masnou, Badalona, Sitges, Segur de Calafell i Torredembarra.
Jordi Gasull és el patró major de la Confraria de Pescadors de Badalona. Serà, si la història no fa un gir inesperat, el darrer pescador en aquest municipi. Ell té clar que es retirarà treballant en un altre port perquè la confraria de Badalona té els dies comptats. “No els interessa que funcionem, ens volen tancats, al port de Badalona fem nosa ara mateix”, lamenta, tot recordant que ja fa anys que denuncien l’acumulació de porqueria al fons del mar, en aquest sector del litoral, que malmet les xarxes i impossibilita pescar. “La contaminació va a pitjor, entre Barcelona i el Masnou, i ningú fa res per pal·liar-ho”, denuncia mentre mostra una xarxa farcida de tovalloletes i altres residus.
La de Badalona és un clar exemple de confraria en via d’extinció. Actualment hi ha sis barques donades d’alta però la majoria ja no feinegen. Malgrat aquest panorama, s’intenta donar un aire de normalitat. A les dotze del migdia, si hi ha producte acabat de pescar, es fa la subhasta online. Cada caixa de peix té un preu d’inici que marca el pescador i el cost va baixant fins que un comprador decideix aturar l’operació i es queda el producte. S’estableix un preu mínim a partir del qual, si ningú no ha licitat, la caixa s’aparta. Els particulars no hi poden accedir, a la subhasta. El peix que no s’ha col·locat acostumar a anar a un majorista, que l’acaba venent. Hi ha dies en què algun comprador no l’adquireix en la venda online però, quan es retira de la subhasta, truca a la confraria mirant de negociar un nou preu.
Badalona té pocs pescadors actius però rep la visita dels antics membres de la confraria. Blas Ruiz és un pescador jubilat que va exercir la professió entre els 12 i els 62 anys. Ara en fa disset que no s’hi dedica però manté els vincles amb la confraria de Badalona, on dona un cop de mà sempre que se’l necessita. “Els ajudo, per exemple, a cosir les xarxes”, explica. Natural d’Almeria, els primers anys acompanyava el seu oncle, i més tard el seu pare, quan es feien a la mar. En aquella època es treballava molt al Marroc: “Hi passàvem una setmana sencera pescant, amb el motor engegat de dia i de nit, i tornàvem a casa amb mil caixes de peix.” Als 28 anys es va traslladar a viure a Badalona i, amb ell, va viatjar l’ofici. Es va jubilar ara fa disset anys i ningú de la seva família ha volgut seguir el seu rastre. “Si naixés de nou, seria pescador. Em van oferir anar a treballar a la Seat i ni boig. El mar no em pot agradar més, així que jo he estat feliç amb la meva professió”, explica, no sense admetre la duresa d’una feina que en alguna ocasió l’ha dut al límit. Nits de temporal en què Blas Ruiz pensava que mai més tornaria a casa. Eren temps en què l’única guia dels pescadors era una emissora i una botzina d’aire per anar fent soroll en dies de boira. Ara tot ha canviat molt “i per sort hi ha moltes maneres de saber que farà mal temporal i que és millor no sortir”, indica.
Pel que fa la possible desaparició de la pesca artesanal, ell considera que “mai es perdrà del tot”, malgrat ser conscient que “cada cop hi ha menys pesqueres i menys peix”. Finalment, aquest almerienc establert a Badalona regala algun consell per reconèixer el peix fresc i que a la gent no li donin gat per llebre: “La sardina o el seitó, si no tenen sang al cap, no són frescos; si el llenguado té un to tirant a groc, no el compris.”
De vint pescadors a només dos
Cadaqués és un cas similar a Badalona. La secretària de la Confraria de Pescadors de Cadaqués, Sílvia Clavaguera, lamenta que durant els últims anys han passat de més de vint pescadors als només dos actuals. “Pescador que es jubila, no hi ha relleu perquè els horaris són intempestius, es treballa moltes hores, no tens un sou assegurat, treballes al mar amb una barca petita i cada vegada hi ha menys peix”, sentencia. Ella mateixa remarca que també hi ha moltes traves administratives. “L’administració ho complica molt. Els funcionaris són molt amables, però les normatives compliquen cada vegada més la feina”, observa. Clavaguera hi afegeix que la confraria cadaquesenca té la sort que és una de les poques del litoral gironí que té autorització per fer venda directa, excepte quan la pesca és molt important en nombre de quilos. En aquest últim cas, han de vendre els exemplars pescats a la llotja de Roses o a la del Port de la Selva. La confraria de l’Estartit té un major nombre d’efectius, però el seu patró major, Joan Massaguer, afirma que el seu futur és poc clar, sobretot perquè els entrebancs de la burocràcia són cada vegada més importants, cosa que afavoreix el furtivisme. El cap dels pescadors posa d’exemple els problemes que té un pescador jove de la confraria per canviar la barca vella de fusta que té per falta de subvencions. La confraria, però, té un bon actiu amb la pesca de l’angula al Baix Ter.
El patró major lamenta la política actual de l’administració que intenta centrifugar tota la pesca als ports grans. Critica que, fruit d’aquesta política, s’han perdut zones de pesca com la cala de s’Alguer de Palamós. “S’Alguer és un racó de pescadors de tota la vida, hi vivien pescadors de bonítol i, ara, només s’hi pot fondejar, però no descarregar peix”, diu.
Massaguer remarca la importància de la pesca amb arts menors, ja que és totalment selectiva cosa que afavoreix l’equilibri de les pesqueres i, per això, no estan sotmesos a vedes. A més, insisteix en el paper dels pescadors com a col·laboradors d’arts menors necessaris per a la sostenibilitat de la pesca. En aquest sentit, explica la participació que té la confraria de l’Estartit en el Projecte Sèpia, que té per objectiu per a la conservació i recuperació d’aquesta espècie a la badia de Pals i al golf de Roses.
Les queixes dels pescadors són freqüents i estan esteses per tot el territori. En David –nom inventat perquè prefereix mantenir l’anonimat– és un pescador que feineja al port d’Arenys de Mar. En aquesta instal·lació, queden una desena de persones que encara fan servir la pesca de tresmall. “L’ofici va a menys”, assenyala, “perquè són moltes hores de dedicació, pocs guanys, entrebancs administratius que cada cop es van multiplicant...”. Un exemple d’aquesta escalada en el control de l’activitat, viscuda per ell fa escassos dies: “En qüestió d’unes hores vaig tenir una inspecció del Departament de Treball, una altra de la Marina Mercant i una tercera de l’Institut Social de la Marina.”
En David és conscient que no hi ha relleu per mantenir la professió durant les properes dècades però és que ni tan sols ell voldria que els seus fills li seguissin les passes “perquè és una feina molt dura que s’ha convertit en una batalla diària”. Batalla amb les administracions pels controls que exerceixen sobre l’activitat, però també batalla amb la gent que fa servir la platja per a l’oci. Aquest pescador es mostra convençut que entre uns i altres “estan perseguint que acabem plegant” i posa com a exemple de les decisions sense cap ni peus el que s’estan trobant aquests dies: “Es va limitar la pesca de la tonyina perquè s’havia de protegir. Doncs bé, ara n’hi ha tanta i el mar està tan ple de tonyina que s’estan menjant les altres espècies, així que ni tonyina ni altres peixos perquè s’ha trencat la cadena.” Per reblar el clau, als pescadors només els faltaven els controls de l’activitat per la via dels drons, impulsada pel Ministeri de Pesca. “Abans ens putejava Madrid però ara, a més, s’hi ha sumat la Generalitat”, lamenta.
Manuel Garcia és un pescador jubilat. Hi va dedicar quatre dècades de la seva vida, a aquest ofici. Quan va deixar la seva barca, ningú de la família va agafar el relleu. “La gent jove no vol pescar”, afirma amb rotunditat, tot i que a ell no li estranya gens: “És una feina molt esclava, jo en vaig gaudir i la vaig patir a parts iguals.” Viu amb naturalitat i sense tristesa la regressió de la professió perquè està convençut que “mai podrà desaparèixer”.
