Economia

"La solvència de les famílies pal·liarà l'efecte de la crisi"

ENTREVISTA: Francesc Xavier Mena, catedràtic de la Universitat Ramon Llull i professor d'ESADE

És pro­fes­sor d’ESADE i tot un refe­rent en anàlisi macro­e­conòmica mun­dial. Mena par­larà demà davant del públic assis­tent a la nova edició del Sant­Cu­gat­Tri­buna per donar la seva visió de la crisi sub­prime i els efec­tes que, insis­teix, encara tindrà en la nos­tra eco­no­mia.

Aquest cop la crisi no prové d’algun lloc remot en un país emer­gent. ¿Com és pos­si­ble que això passi al mateix cor de les finan­ces mun­di­als?
Unes 52.000 enti­tats para­bancàries, és a dir, no sub­jec­tes a la ins­pecció per­ti­nent, van con­ce­dir un nom­bre enorme de crèdits hipo­te­ca­ris sense cap garan­tia i van trans­fe­rir-ne el risc, mit­jançant titu­lit­za­ci­ons, a inver­sors finals que ana­ven des de fons d’inversió a tre­so­re­ries d’empre­ses i fins i tot fons de pen­si­ons. Aquests crèdits, con­ce­dits entre el 2004 i el 2006, que ja han començat a crear pro­ble­mes, encara en dona­ran més l’any vinent i el següent. Les enti­tats faran fallida o redui­ran acti­vi­tat i això es trans­fe­rirà a tota la cadena. Hi podria haver fins a 2 mili­ons de famílies embar­ga­des als EUA. Tot ple­gat ha fet renéixer el preu del risc, i tindrà con­seqüències en l’acti­vi­tat econòmica gene­ral, en l’ocu­pació i el con­sum. L’efecte en el con­junt de l’acti­vi­tat econòmica mun­dial es veurà també a par­tir de l’any vinent, espe­ci­al­ment a Espa­nya, que és la segona eco­no­mia del món a l’hora d’impor­tar capi­tal per finançar l’expansió del crèdit.

A Espa­nya, però, tot­hom s’afa­nya a asse­gu­rar que no ha tin­gut con­tac­tes amb les sub­prime i els resul­tats de la banca, de moment, són exem­plars. Res a veure amb el Nort­hern Rock...
El cas del Nort­hern Rock és reve­la­dor, ja que, en prin­cipi, no tenia una car­tera con­ta­mi­nada amb sub­prime, però finançava les seves hipo­te­ques mit­jançant préstecs inter­ban­ca­ris. Quan es van esten­dre les reticències, els altres bancs no li van voler dei­xar diners i quan es va adreçar al Banc d’Angla­terra per acon­se­guir els seus cli­ents ho van inter­pre­tar com una pèrdua de pres­tigi. Es tracta d’un cas clar de risc de repu­tació. En tot cas, cal dir que a Espa­nya el regu­la­dor va pro­hi­bir acti­vi­tats com els vehi­cles paral·lels d’inversió per subs­criure actius opacs. I tot i que bancs i cai­xes han titu­lit­zat crèdit hipo­te­cari amb un preu de l’habi­tatge molt alt, en cap cas hi ha hagut la indis­ci­plina cre­ditícia dels para­bancs ame­ri­cans. Això no vol dir que algu­nes cai­xes d’estal­vis o bancs que ho hagin fet, si vingués una situ­ació de desac­ce­le­ració impor­tant, no puguin tenir pro­ble­mes. I també s’està patint la res­tricció i l’enca­ri­ment del crèdit, i això sense comp­tar que l’eco­no­mia està en un procés de desac­ce­le­ració.

¿La crisi hipo­tecària no aju­darà a pren­dre mesu­res con­tra els efec­tes de la desac­ce­le­ració anun­ci­ada, entre altres, per la Comissió Euro­pea?
Si aquest alen­ti­ment ens porta a créixer a taxes del 2% i escaig però se supera després d’un parell d’exer­ci­cis, no serà una bona notícia, perquè per exem­ple la cai­guda en els visats d’habi­tat­ges expul­sarà força mà d’obra, però no serà greu. I cal dir que no veig la pos­si­bi­li­tat d’una recessió, és a dir, dos tri­mes­tres amb crei­xe­ment nega­tiu. El gran pro­blema és si s’allarga la situ­ació de crèdit dels mer­cats inter­na­ci­o­nals, dels quals depe­nem. Entre els nos­tres avan­tat­ges hi ha l’euro i tenim el coixí de la solvència de les famílies. A banda del 10% que acaba d’entrar al mer­cat hipo­te­cari i està entram­pat per a tota la vida i l’altre 10% que no hi pot entrar, més del 80% de les famílies tenen vivenda en pro­pi­e­tat, total­ment o par­ci­al­ment pagada. També hi ha molta ocu­pació i les empre­ses estan diver­si­fi­ca­des i estan tenint bene­fi­cis. Final­ment, tenim un sec­tor públic amb superàvit i un sis­tema finan­cer sol­vent.

Si recor­dem les últi­mes decla­ra­ci­ons del Cer­cle d’Eco­no­mia, les empre­ses serien la gran espe­rança blanca...
No es tracta de jugar-se-la tota a dos motors, molt bons, per cert, com ara el con­sum i la cons­trucció. Per això és bo anar intro­duint altres potes, com la inter­na­ci­o­na­lit­zació. No pot ser que el 70% de les expor­ta­ci­ons es ven­gui només a Europa, que és pràcti­ca­ment mer­cat inte­rior. Àsia Pacífic i els EUA són assig­na­tu­res pen­dents. Però també podríem par­lar de l’espe­rit empre­ne­dor. No diré que no n’hi hagi, però en cal­dria més, i també for­mació del capi­tal humà i R+D+I. L’escola bàsica té un pro­blema a l’hora de trans­me­tre i desen­vo­lu­par habi­li­tats, capa­ci­tats lli­ga­des a l’esforç, a la superació... I la uni­ver­si­tat està des­con­nec­tada del món econòmic i empre­sa­rial i de la inves­ti­gació apli­cada amb pro­jecció. Valo­rem el clúster biomèdic, el turisme..., però si volem ser cap­da­van­ters, cal­dria fer alguna cosa més.

En un esce­nari apo­calíptic, amb una hipotètica invasió nord-ame­ri­cana de l’Iran i amb el petroli dis­pa­rat, ¿ens en sor­tiríem?
No obli­dem que el preu del cru es forma en un mer­cat amb una demanda forta i una oferta escassa per falta d’inver­si­ons. La Xina està bus­cant els seus pro­pis recur­sos energètics, en forma de reac­tors nucle­ars, per exem­ple, perquè la fac­tura del cru, com a l’Índia, li surt caríssima. Si l’alen­ti­ment als Estats Units acaba sent fort cal espe­rar també cai­gu­des en la demanda i per tant en el preu.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.