Economia

Política industrial

Hi ha una altra política industrial possible: estratègica, activa, amb plans d’inversió i de participacions en el capital de les empreses, selectius i condicionats

De manera recurrent, al nostre país, i en d’altres, es parla de la importància de la indústria i d’una política industrial estratègica i activa, així com de la necessitat de reindustrialitzar l’economia. Passa sobretot quan una empresa important, com Nissan, anuncia que tanca, amb la gran repercussió que té sobre les empreses subcontractades i proveïdores. I caldria reflexionar seriosament per què aquestes bones intencions no es fan realitat quan ja s’està aplicant la política concertada del Segon Pacte Nacional per a la Indústria 2022-2025 . Però aquest article no va d’això.

De fet, des de la teoria econòmica predominant, sobretot a partir dels inicis del neoliberalisme als anys 1980, i preconitzada i imposada per la Unió Europea (UE), s’ha fet una política industrial passiva i incondicionada, anomenada horitzontal, creient que el mercat solucionarà tots els problemes que hi hagi i que el que ha de fer l’estat és, només, establir un marc competitiu (passivament) per a les empreses. Aquesta és la línia de política industrial, amb alguna excepció temporal, que ha tingut moltes dificultats, que s’ha seguit a Espanya, i també a Catalunya. “La millor política industrial és la que no existeix”, va dir el ministre d’Indústria Solchaga a principis dels 1980, i des d’aleshores tant la dreta com l’autoanomenada esquerra s’han dedicat a privatitzar les principals empreses industrials que haurien pogut tenir el paper de motors del sector. Al mateix temps, el sistema financer va abandonar la indústria per dedicar-se als negocis especulatius en els mercats financers i els sectors turístic i immobiliari.

Hi ha, però, una altra política industrial possible: estratègica, activa, amb plans d’inversió i de participacions en el capital de les empreses, selectius i condicionats (anomenada vertical), que, com han demostrat diferents autors, ha de ser necessàriament intervencionista i planificada. I així va ser en molts països, sobretot a la majoria de països asiàtics que s’han desenvolupat més recentment. Implica la possibilitat d’ajuts d’estat, utilització selectiva de compres públiques, recerca i innovació públiques, nacionalitzacions totals/parcials en les empreses/sectors estratègics o fonamentals per al país, per mantenir les inversions, els llocs de treball i la viabilitat de les empreses. És important establir les maneres, democràtiques i compartides, de participació en l’organització i gestió d’aquestes actuacions.

PostCovid.

Aquest tipus de política industrial està prohibida, o molt limitada, per la normativa de la UE, encara que alguns països del nord, especialment Alemanya (i algunes regions d’altres països), no hagin deixat de practicar-la. I actualment, després de la crisi de la covid, les normes es van relaxar, com es pot veure amb les ajudes d’estat que s’han permès a algunes empreses. De fet, els fons europeus Next Generation, en els casos en què s’han aplicat (o es fan servir) amb la filosofia abans esmentada, podrien haver estat un exemple d’aquest tipus de política industrial. No sembla gens clar, però, que aquest hagi estat el cas a l’Estat espanyol o a Catalunya. Però, aquest també és un altre tema que caldrà analitzar quan hi hagi total transparència de com s’han fet servir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.