Un trajecte compartit

Si hi ha vides en paral·lel, dues d'aquestes vides són el creixement de la ciutat de Barcelona i el desenvolupament de la companyia Aigües de Barcelona, creada ara fa 140 anys. La companyia se sent garant de l'expansió de la Ciutat Comtal i la seva àrea d'influència, perquè des de 1867 dóna servei a la ciutadania barcelonina.

El tret de sortida va ser la nova ciutat, l'Eixample d'Ildefons Cerdà, un bon moment perquè companyies privades invertissin en projectes d'infraestructures. El que en aquella data era més un desig que una sensació de realitat (poder abastar Barcelona amb 50 litres d'aigua per persona i dia) s'ha convertit amb el pas del temps en un subministrament més gran (116 litres i d'alta qualitat) i amb expectatives de futur d'arribar als 150 litres.

Història i actualitat és el que recull l'exposició Camins de l'Aigua. Aigües de Barcelona (1867-2007), una història ciutadana, dirigida per l'historiador Albert Cubeles, i que es pot veure a la Torre Agbar.

Aquesta retrospectiva històrica es presenta també com la garantia per al creixement futur de la companyia, tal com reconeix el seu president, Jordi Mercader, perquè els 140 anys d'història li han aportat un avantatge diferencial en tots els àmbits i una experiència acumulada que seran el vector de desenvolupament, sempre "amb el suport de tots aquells que ens han donat confiança".

Així, elements contemporanis com les accions diàries de consum d'aigua dels ciutadans comparteixen espai d'exposició amb els més històrics, com ara el nucli fundacional de l'empresa amb la creació, el 19 de juny de 1867, de la Compagnie des Eaux de Barcelone, que va obtenir la concessió per extreure aigua de l'aqüífer de Dosrius (Maresme). La Compagnie des Eaux de Barcelone va destinar els primers quatre anys de la seva història a estendre la xarxa perquè el subministrament estigués garantit i per respondre a una de les màximes que hi havia entre els prohoms de la ciutat en aquella última etapa del segle XIX: si s'aconseguia portar aigua a totes les cases, a tots els habitatges, fossin on fossin, les condicions de vida de la majoria de la població millorarien.

Com fer la bugada
Això passava en un moment en què la població només disposava d'un safareig per rentar roba per cada 6.563 habitants, per la qual cosa la gent s'havia d'esperar quinze dies per fer la bugada.

Més tard, en la primera dècada del segle XX, Aigües de Barcelona ja usava recursos de Dosrius, del riu Ripoll i del Besòs i va fer la seva primera gran compra, l'adquisició de la companyia Concessionària d'Aigües Subterrànies del Llobregat, anys més tard centre neuràlgic de la firma. També destaca la creació, pels volts de 1960, de la figura dels "policies de riu" per denunciar abocaments contaminants en els entorns de Barcelona que perjudicaven la qualitat de l'aigua.

L'exposició deixa lloc als aspectes relacionats amb el canvi global arreu del món i el paper que han de tenir les empreses de serveis en àrees com l'eficiència i l'estalvi. Una comparativa dels índexs del consum d'aigua entre diverses ciutats mostra que Barcelona és una de les ciutats desenvolupades amb consum més baix i està molt allunyada d'altres com París (170 litres per persona i dia) o Pequín (666 litres). El mèrit prové de la cultura de l'estalvi d'aigua que aplica la companyia des dels anys de la postguerra. L'exposició es tanca amb una lloança al que és el paradigma de l'aigua: el seu cicle integral.