El garrofer com a exemple

Catalunya, amb una llarga tradició en el cultiu de garrofers a comarques com el Montsià, Baix Ebre, Baix Camp o el Penedès, té l’oportunitat de liderar el ressorgiment d’un fruit que semblava condemnat a la marginalitat. Els garrofers, que tradicionalment s’havien plantat com a arbre per alimentar el bestiar i en terrenys poc fèrtils, han anat guanyant pes i valor. En part perquè els seus usos han anat orientant-se cap a l’alimentació humana, en part perquè se li han atribuït nous valors nutritius i, també, perquè tota la cadena de valor del sector s’ha entestat a engrandir-se, amb la innovació com a company de viatge. El potencial d’aquests conreus resideix no només en el seu valor cultural i històric, sinó en la seva capacitat d’adaptar-se a condicions climàtiques adverses i en la creixent demanda de productes naturals i de proximitat. Un model agrícola centrat en la sostenibilitat i el respecte per l’entorn hauria de ser un eix prioritari per a Catalunya. El garrofer, però, encara necessita treure’s de sobre la imatge de marginal per guanyar mercat d’una manera sostenible. Ara com ara les fluctuacions del seu preu suposen un bastó a les rodes per fer el salt que necessita el sector. Així que caldran més polítiques públiques que donin suport als productors i promoguin el desenvolupament de cadenes de valor que, com en el cas de la garrofa, apostin per la innovació. No oblidem que el 22% de la producció estatal de garrofa prové de terres catalanes, una dada que posa en relleu la importància de preservar i potenciar un conreu pel seu valor productiu, que contribueix a la preservació de paisatges agrícoles tradicionals. Aquesta voluntat conjunta de valorar el garrofer hauria de servir d’exemple per a altres sectors agrícoles de Catalunya. Molts dels conreus tradicionals catalans, sovint associats a zones rurals amb menys recursos, podrien beneficiar-se d’un enfocament similar. La promoció d’altres cultius locals, com les oliveres, ametllers o d’altres fruits, podria ajudar a revitalitzar zones rurals, oferir alternatives econòmiques sostenibles i protegir el territori contra els efectes del canvi climàtic. És una bona manera de reivindicar el patrimoni agrícola a través de la innovació.