Economia

Les alarmes capitalitzen la por del robatori o l’ocupació

Els ciutadans destinen més recursos a protegir la llar pel clima d’inseguretat que alimenten missatges publicitaris i notícies

Des del 2010, el nombre de dispositius connectats a centrals receptores d’alarmes ha pujat dels poc més de 300.000 als 800.000

Els proveïdors de portes blindades i panys són molt crítics amb la tendència del mercat
Els cossos públics de seguretat sembla que han delegat la protecció de les llars a cada persona
El nivell de protecció es mesura en funció del temps que triga el delinqüent a superar les barreres

Des del 2010 fins avui, el nombre d’alarmes connectades a centrals receptores (CRA) a Catalunya ha augmentat de les poc més de 300.000 a les prop de 800.000, un 165% d’increment en catorze anys, segons els Mossos d’Esquadra. El bombardeig publicitari de les principals companyies proveïdores d’aquest servei, en especial de Securitas Direct i MPA (la companyia de Movistar i Prosegur), que estan en lluita pel mercat, ha convertit l’alarma en l’element de moda en la seguretat domèstica, amb una quota de penetració a l’Estat espanyol del 10%, una de les més altes de la Unió Europea, però encara per sota de països com ara Irlanda (16%), Suècia (18%) i Noruega (23%).

En aquest sentit, les empreses d’alarmes pensen que encara hi ha camp per córrer. Un sondeig recent de Securitas Direct revela que la protecció de la llar és una qüestió que preocupa el 93% dels espanyols, en especial, el fet de ser objecte d’un robatori. L’ocupació de l’habitatge és, segons aquest estudi, un problema que amoïna tres de cada quatre enquestats, i un 24% afirmen que han estat víctimes d’una ocupació directament o en l’entorn més proper. Són dades que parlen d’una demanda latent, i, en aquest sentit, la direcció de MPA, que va presentar resultats al juny –a les portes de l’estiu, que és quan més alarmes es contracten–, s’ha marcat com a objectiu duplicar el nombre de clients i assolir el milió basant-se en la previsió que el mercat pot créixer, almenys, fins al 20% del total d’unitats residencials. En el cas de l’Estat espanyol, significaria passar dels tres milions d’alarmes instal·lades actualment als sis milions. Securitas Direct, que ara en té dos milions, aspira a mantenir-se al capdavant amb solvència. I cal veure què passa amb l’entrada d’entitats financeres en aquest mercat, les quals juguen la carta de vincular la millora de les condicions de les hipoteques a la contractació d’una alarma.

Ara bé, l’increment de la criminalitat justifica la dimensió actual i futura del mercat? Les dades policials evidencien un increment dels fets delictius els darrers anys, després de la davallada del 2020 per la pandèmia i el confinament. El 2023 el nombre de fets penals va créixer un 6,72% en un any, però el nombre de fets delictius relacionats amb el patrimoni (furts, robatoris, estafes, etc.) va pujar un 7,27%, segons els Mossos d’Esquadra. Per posar en context aquestes xifres, cal pensar que la taxa a Catalunya és de 77 fets delictius per cada 1.000 habitants. En el cas de Barcelona i la regió metropolitana, de més de 126.

Precisament, a la capital catalana, la inseguretat és el tema que més amoïna els ciutadans, de manera creixent i destacada, per sobre de l’accés a l’habitatge, la massificació turística i la neteja dels carrers. El barceloní té la impressió que en qualsevol moment pot ser víctima d’un furt al carrer o al transport públic, o d’un robatori. “Als meus clients estrangers que estan de pas a Barcelona els recomano, amb molta insistència, que sisplau deixin el rellotge a l’hotel, i si et veus en l’obligació de dir això, és que evidentment hi ha un problema”, explica Antonio de la Casa, director de Ferrimax, una empresa de solucions de seguretat de Sant Fost de Campsentelles amb filials a França, Suïssa i Itàlia. Ara bé, les dades de criminalitat a la ciutat de Barcelona de gener a juny revelen que el nombre de furts es va reduir un 5,9%; el de sostraccions de vehicles, un 15,6%, i el de robatoris amb força als domicilis, un 4,1%, segons el Ministeri de l’Interior.

Vicens Valentín, professor col·laborador del màster de ciutat i urbanisme de la UOC, està convençut que la inversió en seguretat és una “necessitat dirigida”: “Amb independència de les dades policials que hi pugui haver, és evident que hi ha una campanya de màrqueting de les empreses de seguretat molt agressiva, per tal d’aconseguir ampliar la seva activitat en el mercat domèstic, ja que el mercat empresarial, el de l’oci nocturn i el del comerç ja estan saturats”, assegura.

Hi ha una base científica que explica això. La repetició de missatges alarmants és, segons explica el filòsof i divulgador José Antonio Marina en el seu llibre Anatomía del miedo, una de les maneres per acovardir la societat: “I la por impulsa a obrar d’una determinada manera per lliurar-se de l’amenaça i de l’ansietat que produeix. Per tant, qui pot suscitar por s’apropia fins a cert punt de la voluntat de la víctima.”

Però Valentín va més enllà de l’acció publicitària de les companyies i pensa que també maquinen per manipular les notícies i així augmentar la percepció d’inseguretat: “La difusió continuada de tota mena d’incidents a les xarxes els beneficia, i m’imagino –per no pecar d’ingenu– que deuen fer servir bots i altres operadors virtuals per saturar les xarxes de fets relacionats amb la inseguretat, ja sigui una baralla, el robatori d’una cartera o d’un rellotge, un assassinat, el nombre de menors no acompanyats que viuen al país, etc. El camp és vast. Aquesta mena de saturació d’informació securitària beneficia almenys dos sectors: les empreses de l’àmbit de la seguretat i els partits i grups polítics”, indica.

Un sector, dues visions

Però altres professionals de la seguretat domèstica, especialment els proveïdors de portes blindades i panys a prova de lladres, són molt crítics amb aquesta tendència que ha agafat el mercat, i fan notar l’aparent contradicció que hi ha entre el fet que cada cop hi hagi més habitatges amb alarma i l’increment de l’acció delictiva. La seva explicació és que les alarmes proporcionen als usuaris una falsa sensació de protecció low cost: “Invertir només en una alarma és un placebo i no ho podem considerar ni seguretat, perquè l’alarma està pensada per comunicar un fet que està passant i el que cal evitar és que passi, que entrin a casa teva”, explica Andreu Maldonado, gerent d’INN Solutions, una empresa de sistemes de seguretat residencial i per a empreses. Aquesta companyia va néixer el 2013 per actualitzar les velles serralleries de barri per iniciativa de set representants de les noves generacions del negoci a Catalunya i basa la seva proposta en la innovació constant: “El lladre sempre innova i, si no ens hi adaptem incorporant novetats que vagin contrarestant aquestes noves tècniques, estem en fora de joc”, diu Maldonado, que no amaga la impotència per la dificultat de traslladar el seu missatge sobre la seguretat als clients per contrarestar el relat que han bastit les grans companyies d’alarmes gràcies a la seva gran capacitat per comunicar. La seguretat no és una qüestió de sensació: actualment hi ha eines acadèmiques per mesurar el nivell de protecció que té una llar d’acord amb normes internacionals. Així, per exemple, la firma catalana té identificades 71 maneres d’atacar un domicili –cada cop n’hi ha més: fa cinc anys, n’eren 50– i disposen de tecnologia per establir capes de protecció d’acord amb l’objectiu i el pressupost del client. Amb pedagogia i explicant tècnicament què aporta cada sistema, INN Solutions té més fàcil convèncer el client que travessa la porta de les seves botigues, però més enllà ho tenen complicat. Dit això, l’increment de la despesa en seguretat per part del ciutadà també els ha beneficiat: “Tenim portes des de 2.000 fins a 7.000 euros i el tiquet mitjà està augmentant”, assegura.

També des del vessant de la seguretat activa, però menys crític, Antonio de la Casa pensa que la popularització de les alarmes pot ser, per a moltes persones, una manera d’introduir-se en el món de la seguretat i anar-hi escalant: “Els habitatges estan tan mal protegits que és poc realista pensar que la gent passarà de zero a cent de cop; es tracta d’anar fent passes, i l’alarma és la primera, però en el meu sector n’hi ha molts que no comparteixen la idea d’anar a poc a poc”, reconeix el director general de Ferrimax. El fabricant vallesà de caixes fortes, cambres cuirassades i solucions de seguretat a mida té només un 12% del negoci en el sector residencial. El gros de l’activitat està centrat en la millora de la protecció d’infraestructures estratègiques i en el terreny militar; en aquest sentit, l’increment de la inseguretat geopolítica està generant grans oportunitats molt substancioses. No obstant això, no volen descuidar la demanda domèstica: “Cada cop estan agafant més protagonisme la porta blindada i les caixes fortes domèstiques”, indica.

L’increment de la despesa dels particulars en la seguretat residencial també estaria posant en relleu un cert replegament o incapacitat dels recursos públics. “Les policies s’estan dedicant a altres coses i estan delegant la seguretat residencial a cada persona, que ha de prendre les decisions de protecció que consideri oportunes, pensant que al final les assegurances de la llar acabaran pagant i que el perjudicat no hi sortira perdent”, diu Maldonado, que qüestiona la formació dels Mossos d’Esquadra en l’àmbit de la seguretat residencial. De fet, amb altres empreses del sector estan oferint mòduls formatius a l’acadèmia de la policia catalana per pal·liar el dèficit de coneixement en la matèria: “Ara mateix no tenen res sobre això en el pla formatiu”, afirma.

Protegir els objectes de valor

Ferrimax va participar com a proveïdor tecnològic de Vaults Group en l’obertura del seu negoci de dipòsits de seguretat a Barcelona, el primer no vinculat als bancs. El hòlding irlandès ha detectat la necessitat creixent que tenen moltes persones de guardar en un lloc segur els seus objectes de valor. És una activitat que tradicionalment prestaven les entitats financeres als millors clients, però la pèrdua d’interès per aquest servei i el descens de confiança en el sector per part dels usuaris ha obert la porta a la possibilitat que altres operadors entrin en el mercat. “Cada cop hi ha més gent paranoica que tem que un lladre entri a casa seva, o que hi hagi un terratrèmol o un col·lapse del sistema financer”, va explicar a L’Econòmic el maig passat l’empresari Seamus Fahy, promotor d’aquesta iniciativa.

El sector de la seguretat privada factura uns 4.622 milions d’euros a l’Estat espanyol, segons les darreres dades de l’associació estatal del sector Aproser, referides al 2022. Amb l’excepció del 2020, en què va caure per la pandèmia, la xifra de negoci ha augmentat de manera constant des del 2014, i per sobre de l’evolució del PIB. Els proveïdors de sistemes i alarmes suposen el 34% del sector; el 7% són els serveis de transport de fons, i la principal activitat són els vigilants de seguretat, amb un 59% del total. Catalunya és el principal territori de l’Estat en nombre d’empreses (339), i el segon en facturació (17,3%), per sota de Madrid (26,8%).

El professor de la UOC Vicens Valentín recorda que no només les empreses d’alarmes estan capitalitzant la por d’una part de la població: hi ha empreses d’agents de seguretat que ofereixen patrulles de vigilància discreta en alguns barris de Barcelona o control amb drons.

Un capítol a part mereixen les anomenades empreses antiocupació, com ara Desokupas, que ofereixen desallotjaments exprés de cases amb procediments que se situen al límit de la legalitat.

Tutorials per robar

Una altra variable a tenir en compte és que la delinqüència cada cop ho té més fàcil per assaltar un domicili, perquè bona part del coneixement que cal per violentar un pany i obrir una porta és a internet. “És molt fàcil comprar les eines per internet i adquirir una mínima habilitat practicant durant dues o tres setmanes amb vídeos de YouTube. En menys de dos minuts, un lladre una mica ensinistrat pot accedir al 80% o el 85% dels habitatges”, explica el gerent d’INN Solutions. “Passar-se al costat fosc és avui dia molt fàcil; les barreres del coneixement que hi havia abans ja no hi són”, es lamenta De la Casa.

En aquest sentit, les empreses de seguretat eviten parlar de sistemes o portes inviolables. El nivell de protecció es mesura en funció del temps que triga el delinqüent a superar les barreres: com més temps hagi d’invertir per entrar-hi, més fàcil serà que hi renunciï o que sigui enxampat in fraganti. En aquest sentit, l’alarma és una part del sistema, la que avisa la policia que s’està produint un crim, però no la part nuclear.

També està evolucionant la manera com s’organitzen els delinqüents i això acaba comportant canvis en com i què es roba. És un fet que cada cop hi ha més màfies que disposen de maneres més sofisticades de rendibilitzar el que sostreuen: no importa tant què com quant. El negoci de robar en domicilis s’ha convertit més en una qüestió de quantitat que de qualitat. En aquest sentit, el lladre ja no valora tant el coneixement de l’habitatge i de qui hi viu per aconseguir un bon botí com dedicar aquest temps a entrar en diverses cases.

A vegades el pitjor enemic del millor sistema de protecció instal·lat en una llar és el mateix usuari. Això és així perquè sovint es descuida de connectar l’aparell quan marxa de casa. Un dels horitzons de la indústria és aconseguir que la protecció no depengui de la diligència del client, vinculant seguretat i domòtica: “Fa diversos anys que treballem per aconseguir que els sistemes de seguretat siguin efectius i no depenguin de l’hàbit del client, de si el connecta o el desconnecta, sinó que estiguin connectats les 24 hores sense que l’usuari ni tan sols en sigui conscient, perquè és justament això el que aporta la màxima tranquil·litat”, explica Andreu Maldonado, que hi afegeix que estan treballant amb la intel·ligència artificial per aconseguir aquest objectiu.

Normativa europea?

Viure en un entorn segur és un dret reconegut a escala europea; sovint la seguretat dels espais s’ha vinculat només a aspectes de protecció de la salut, però cada cop més s’hi inclou la seguretat contra els delictes, la delinqüència i les agressions. En l’àmbit privat, el fet de dotar les llars de sistemes de seguretat no ha format part de l’interès del legislador, però això podria començar a canviar. Antonio de la Casa està convençut que, dins de l’estratègia de l’Agenda 2030, de desenvolupament sostenible, la seguretat hi ha de tenir un espai important, ja que contribueix que les societats siguin més pacífiques, justes i inclusives. Ara per ara, no hi ha una normativa que obligui a millorar els sistemes de protecció a l’hora de construir o rehabilitar un habitatge, però en un futur podria ser així. De fet ja hi ha segells europeus de qualitat arquitectònica que incorporen elements de seguretat com a part dels factors que condicionen la salut de les persones que habiten l’immoble.

Sorprenentment, el Codi Tècnic de l’Edificació, que és el marc normatiu que estableix les exigències de qualitat de l’obra, seguretat contra incendis, salubritat i estalvi energètic a l’Estat espanyol, no fa cap referència a mesures de protecció contra actuacions violentes. Sense requeriments, el mercat és poc sensible a aquestes qüestions, sense diferències entre el poder adquisitiu dels compradors. Un professional del sector de la seguretat que assessora promotores explica l’anècdota següent, prou il·lustrativa: “En el transcurs d’una reunió amb una promotora important que ens cita suposadament per analitzar la seguretat d’un edifici residencial d’alt nivell de Barcelona, amb habitatges d’un milió d’euros en amunt, arriba un moment ridícul en què el promotor assegura que no té marge per passar d’una porta de 2.000 euros a una altra de 3.500, una diferència que significa que aquell habitatge tingui dos minuts de protecció o bé requereixi mitja hora o tres quarts, temps suficient per evitar el robatori.” La mateixa font afirma que, en bona mesura, l’obra nova està instal·lant sistemes de fa 25 anys per estalviar, i que només els habitatges d’autopromoció comporten més interès i coneixement per part del propietari.

El cibercrim afavoreix la sensació d’indefensió
Les estadístiques de la policia posen en relleu un increment especialment notable del nombre d’estafes i altres delictes per internet. El gran nombre de persones afectades, l’evidència que tothom en pot ser víctima i la impunitat amb què es mouen els autors són factors que contribueixen a la inseguretat.
76,89%
Seguretat percebuda.
És el percentatge d’enquestats per Securitas Direct que diuen que l’Estat espanyol és segur; ara bé, més de la meitat hi afegeixen que menys que fa dos anys.
51,19%
Porta blindada.
Aquesta mesura de protecció és la més popular, seguida de l’intèrfon amb càmera i les reixes en portes i finestres.
339
Empreses de seguretat.
Catalunya és el primer territori en nombre de negocis d’aquest sector.
32,4%
Índex de victimització.
És el percentatge de persones que han estat víctimes com a mínim d’un fet considerat delictiu.
254.715
Crims penals.
Són dades de Catalunya del primer semestre d’aquest any, segons el Ministeri de l’Interior. La cibercriminalitat ha augmentat un 14,5%.
Habitacions del pànic

Les “zones de refugi” es posen de moda a les cases de luxe

Als antípodes de la seguretat de baix cost que ofereixen les companyies d’alarmes, hi ha els projectes integrals d’algunes cases exclusives. En aquests casos, el que es pretén és sectoritzar l’immoble i crear zones amb diversos graus de protecció. Se sol delimitar, per exemple, una zona on la família fa vida durant el dia, i una altra, durant la nit. En aquests casos, portes blindades o cuirassades integrades en l’espai suposen impediments per als assaltants en cas que hagin pogut entrar a l’habitatge. És el que es coneix com a “zones de refugi” o “zones segures”, que, si hi ha una violació del domicili, permeten als residents esperar l’arribada de la policia fora de perill. Les anomenades “habitacions del pànic”, és a dir, espais destinats només a aquesta finalitat, estan superades. De fet, és una expressió que genera una certa antipatia en el sector, tot i que és força popular gràcies a la pel·lícula que Jodie Foster va protagonitzar el 2002. Ara bé, encara hi ha moltes famílies que prefereixen blindar només els vestidors.

Antonio de la Casa, de Ferrimax, que participa cada cop més en aquests projectes, reconeix que encara costa que els despatxos d’arquitectura tingui en compte la seguretat a l’hora de fer els plànols. “Si els dissenyadors de l’habitatge han pensat com poden protegir-lo, és més fàcil que la seguretat passi més desapercebuda i no suposi una incomoditat per als habitants”, afirma.

Aquesta és la seguretat que es poden permetre els propietaris de cases de més d’un milió d’euros, la qual cosa obre la porta a preguntar-se si l’accés a la seguretat pot generar una bretxa social. En aquest sentit, l’augment de la desigualtat en les economies occidentals aconsella mirar de reüll aquells països on la divisió de la població entre una base social molt pobra i una elit molt rica acaba portant a la creació de guetos altament protegits en què la classe amb més recursos se sent segura.

Andreu Maldonado, d’INN Solutions, nega que la seguretat domèstica de qualitat sigui cosa de rics i creu que està a l’abast de moltes persones, perquè també hi ha mecanismes de finançament que converteixen qualsevol solució en una quota mensual.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.