“La gent gran també ha d’ensenyar sobre entorns digitals”

Des que hi ha internet. Tota nova tecnologia, sigui digital o no, genera diferències, com l’electrificació i els telèfons. Des del moment en què engegues internet, hi ha gent que està connectada i gent que no. I aquest problema ha preocupat des del principi; en les polítiques públiques sempre s’ha tingut en compte qui queda enrere quan hi ha un avenç. A Catalunya, a finals dels noranta, ja es fan enquestes sobre digitalització de la població i de les empreses, per saber qui està quedant enrere, també en termes econòmics, perquè això perjudica la productivitat. I d’aquesta preocupació surt la prioritat de formar a les escoles en internet, justament per tancar la bretxa digital.

Al principi, les polítiques públiques es preocupen que la població productiva tingui accés a internet i que els nens i les nenes sàpiguen fer servir internet, perquè estem parlant en termes productius. La gent gran no hi és, en aquest panorama. Per què? Perquè ja no forma part del sector productiu. I perquè les tecnologies digitals es veiem com unes tecnologies associades amb la cultura juvenil. No cal que ens amoïnem de la gent que ja s’ha jubilat. Això va ser el gran error.

El cas de la banca online és paradigmàtic. Comença quan un seguit de clients i clientes no volen posar un peu a l’oficina i fan les gestions via e-mail. Es comença a digitalitzar pensant en persones a qui no fa por la banca online i tenen prou competències digitals. Però era només un complement al canal prioritari, d’atenció personal. Arriba la pandèmia, ens envien a tots a casa i decideixen que no volen que el client trepitgi l’oficina. La banca online no s’ha dissenyat pensant en la gent gran, però després se la culpa de no tenir competències digitals. També passa en àrees com la salut. Entrar a la web de La Meva Salut suposa una tortura: pots enviar missatges al teu metge o metgessa, però no et diu que no pots superar els 255 caràcters. Una persona gran que no se’n surt es pensarà que és culpa seva, quan es tracta d’un mal disseny.

Si jo no tinc suficient capacitat o suficient comprensió lectoescriptora, i hi ha persones grans que no han anat a l’escola, com puc treure profit d’internet encara que estigui connectada? Si parlem de desinformació, si jo tinc més capital cultural per entendre el que és la desinformació i el que no, quan rebi determinades notícies o faci cerques a internet podré distingir millor amb quines fonts estic treballant. D’altra banda, internet serveix per connectar. Si tu estàs connectada a un entorn perquè tens un context socioeconòmic mitjà-alt o alt, amb unes connexions determinades, continuaràs aprofitant aquell capital social que tens. Si tu ets una persona modesta amb un capital social més reduït, mai arribaràs a connectar-te amb aquella gent gran que té aquells recursos i que en un moment donat et pot ajudar amb el que sigui.

L’accés a l’educació va ser molt inferior entre les dones que entre els homes en aquestes generacions. La trajectòria laboral també ha estat diferent. Estem parlant de generacions en què hi ha moltes dones que es queden a casa perquè que una dona surti a treballar no està bé. Aquestes dones que treballen només a casa tenen menys exposició al món digital perquè a les llars és on de vegades trigues més a entrar al primer ordinador. En tot cas, quan les feines digitals tenen a veure amb coses molt quotidianes, com mantenir el contacte amb la família, les fa la dona. Quan comença a semblar molt sofisticat, llavors passa la pilota a l’home.

L’entorn digital canvia d’una manera tan accelerada que de vegades adaptar-se a segons quins canvis serà un sotrac. Quan canviïn les interfícies actuals, perquè potser no continuem amb pantalles tàctils i passen a ser orals, és possible que tinguin problemes d’adaptació. I hem de pensar que alguns nivells socioeconòmics no hi arribaran: una persona que tingui una pensió baixa no es comprarà un ordinador nou, i si els dispositius són vells, potser les aplicacions no funcionaran.

Sempre hem de poder tenir una manera de fer que no sigui digital, tant per a les persones que puguin optar per la via digital com per a les que no puguin. Per sort, ara canvia la legislació, però la cita per anar a fer una gestió de l’administració pública l’havies de demanar online. Per tant, si tu no tenies competències suficients, havies de demanar ajuda a algú.

L’ha amplificat i és una pena, ho ha fet sense saber-ho. Tot va començar amb aquells programadors de Califòrnia, homes, blancs, joves, que van muntar l’entorn digital des de la seva posició al món, la d’un Mark Zuckerberg, el president de Meta, que deia que una persona per sobre dels 35 anys ja no serveix per programar. Internet ens va interessar primer com a eina de productivitat, després els adolescents es van apropiar dels mòbils i va sorgir tota aquesta cultura digital jove. Les persones grans no es veien enlloc. En algun moment, ara ja no és així, per entrar a Facebook no podies dir que tenies 70 anys; no es considerava que un possible usuari pogués ser una persona d’aquesta edat.

La Generalitat, en el seu pla de xoc de digitalització, té un especial interès a formar persones grans. És a dir, ara ja és explícit. Ens vam adonar d’aquesta necessitat durant el confinament per la pandèmia. Perquè llavors sí que necessitaves que la gent estigués digitalitzada i no sabies ni quanta gent hi havia digitalitzada, perquè no en teníem dades. Creiem que és molt important formar, però que els formadors i les formadores siguin persones grans. Si la formació te la fa una persona com tu, que veu el món des d’on tu el veus, la comunicació és més fàcil. Si a una persona gran la forma una altra persona gran, segur que ha viscut el mateix que ella ha viscut, i hi empatitzarà millor. I si es fa un disseny de polítiques públiques, o de productes i serveis digitals, i parlem de diversitat, cal convidar-hi la gent gran per veure què en pensa, per exemple, de la usabilitat de determinats dispositius, què és el que per a ells no funciona.

Sí, s’han de reforçar. Tot no pot passar a ser digital; al final hem de tractar persones. Cal deixar espai suficient per funcionar offline, respectar la tria, perquè hi ha moments a la vida en què ja en tens prou. És fascinant veure com entre la gent jove es posen límits a l’ús d’internet.

De fet, s’incentiva, però cal tenir les competències. És trobar l’equilibri: conec el cas d’una persona jubilada que, després d’anys de fer servir l’ordinador per a la feina, va decidir racionalitzar-ne l’ús al màxim i fer servir l’eina digital per a coses fonamentals, com comunicar-se amb el fill per Skype.