La primera llavor

El 3 de novembre del 1974, pagesos de tots els racons del país es reuneixen a la casa de colònies de Penyafort, al municipi de Pontons. La trobada és clandestina. Des del 1940 regeix una llei que imposa el sindicalisme vertical i estableix que tots els càrrecs sindicals han d’estar afiliats a la Falange, el partit únic. L’any següent, s’han creat les Hermandades de Labradores y Ganaderos, d’afiliació obligatòria per a tots els pagesos. Durant 34 anys, doncs, el règim ha imposat el seu model de sindicalisme, controlat pels grans propietaris i tutelat per la dictadura, sense marge per a la llibertat sindical i cooperativa que s’havia desplegat durant el període de la República (1931-1939). L’objectiu de la trobada, que duu a terme en un edifici propietat de l’arxiprestat de Vilafranca del Penedès, és compartir una diagnosi sobre la situació del camp català i impulsar, si s’escau, un sindicat que permeti defensar els interessos de la pagesia al marge de les estructures oficials.

En la trobada, no només es decideix el nom del nou sindicat, que es dirà Unió de Pagesos, sinó també l’estratègia a seguir. D’aquella reunió en sortirà un manifest adreçat “als pagesos i ramaders de Catalunya” que es convertirà en el primer document de la nova entitat. Es tracta d’un text improvisat, que els convocats consensuen, en plena llibertat, paraula a paraula; i que ens dibuixa prou bé l’escenari en què neix la Unió de Pagesos. En el text es descriu “la situació crítica, i en alguns sectors desesperada, en què es troba el conjunt de la pagesia catalana”. La crisi, amb alguns ingredients que encara avui subsisteixen, es manifesta a partir de “l’emigració en massa de la joventut, que ha passat a engruixir l’exèrcit dels treballadors industrials”. Aquest èxode rural ve de lluny, del tombant dels segles XIX i XX; però en els darrers decennis ha estat especialment sagnant i ha buidat pobles i comarques de joves i famílies senceres, expulsats per unes condicions draconianes i atrets per les condicions de vida que se’ls ofereix a les ciutats. En dues dècades, del 1950 al 1970, la població activa agrària ha baixat a la meitat; una tendència que anirà a més. En el document provat a la casa de colònies de Penyafort es responsabilitza directament el règim franquista d’haver afavorit “35 anys d’explotació brutal” i es denuncia que els pagesos no tenen “cap pes en la política agrària del règim, que va dirigida a l’únic profit dels grans monopolis que acaparen la transformació i la comercialització dels productes del camp”.

A banda de la pèrdua de pes en l’economia del país, el camp s’enfronta a un escenari extremadament complex, amb els efectes de la crisi del petroli i una competència sense treva que fa perillar alguns sectors i un munt d’explotacions familiars. La premsa d’aquells anys parla obertament de la guerra de la llet, de la guerra de l’oli, de la guerra del vi... Un munt de conflictes que exemplifiquen prou bé el malestar creixent dels pagesos per l’encariment dels costos de producció i la inestabilitat dels preus; i que, al mateix temps, posen de manifest la incapacitat del sindicalisme vertical per fer front al nou escenari global. En el document, els primers dirigents de la Unió de Pagesos són ben conscients que els problemes del camp també provenen de la dictadura i proclamen obertament: “El veritable canvi en les nostres condicions de treball no pot obtenir-se dins l’actual règim polític, que sempre estarà al servei dels que ens exploten.” De fet, l’estructura del sindicalisme franquista forma part d’aquest engranatge per intentar anestesiar els pagesos del país, i els vells dirigents de les Hermandades de Labradores y Ganaderos es veuran completament desbordats per l’escenari. Les mobilitzacions d’aquells anys es convertiran en la llavor d’un nou sindicalisme al camp.

En el manifest adreçat “als pagesos i ramaders de Catalunya” també s’esbossa un primer programa, tot i que molt bàsic, del sindicat. De fet, en el document es fixen dos objectius “bàsics” per a qualsevol organització pagesa: d’una banda, la “defensa actual” dels seus “interessos econòmics i socials”; i, d’una altra banda, la “creació de quadres que assegurin la continuïtat del moviment pagès”. Més endavant, el primer programa de la Unió de Pagesos es detalla més. Es parla de la necessitat d’aconseguir “progressivament el control de la comercialització” dels seus “productes per imposar uns preus que retribueixin dignament” la seva “feina i alhora abasteixin els aliments pels treballadors de les ciutats”; un objectiu fruit del context d’aquells anys però que es manté plenament vigent 50 anys després. També es reivindiquen “les condicions socials, culturals i sanitàries que facin” dels seus “pobles i viles llocs habitables”; una petició perfectament equiparable a la que estan plantejant partits i entitats veïnals per al món urbà.