“Fujifilm es reinventa a partir de la ciència que hi ha en un rodet”

Fujifilm es funda al Japó el 1934, dedicada a fer pel·lícules per a fotografia, però també per a radiologia. Posteriorment, va diversificar el negoci cap a les càmeres fotogràfiques i, el 1966, cap a les fotocopiadores, en una joint venture amb Xerox. Ara bé, la gran transformació té lloc a partir del 2000, quan es produeix el pic de vendes mundial de rodets, i a partir d’aquí comença a caure com a conseqüència de la digitalització. El 80% dels ingressos de la companyia venien de la pel·lícula i tot es desploma a una velocitat tremenda en només cinc anys.

Sí, havia destinat entre un 7% i un 8% de la facturació mundial, que eren molts diners, a R+D per reinventar-se. Havia començat a desenvolupar càmeres digitals, però també va invertir per diversificar-se cap a altres mercats, com ara el mèdic, amb el diagnòstic per la imatge. Fujifilm avui dia són també endoscopis, mamògrafs, aparells de ressonància magnètica, radiografia computada... I tot això ve de la fotografia.

Efectivament. El que l’empresa fa entre el 1995 i el 2005 és identificar quines tecnologies tenia internament i veure què hi podia fer. En diagnòstic per la imatge, l’embrió és un programari amb què l’empresa analitzava les fotos abans de ser impreses, i que es podia aplicar en medicina per identificar tumors i classificar-los, per exemple. En paral·lel, va identificar tres tecnologies fonamentals que té el rodet. La nanotecnologia n’és una, la capacitat de fer partícules molt petites: en un fotograma dels d’abans, s’hi havien de ficar 40 milions de punts d’halur de plata. Després tenien un coneixement molt fort del procés d’oxidació, perquè el rodet, quan es revelava o s’imprimia la foto, havia d’aguantar molts anys sense oxidar-se. I finalment, en un rodet hi ha un component molt important, que és el col·lagen. Doncs bé, aquestes tres tecnologies, nanotecnologia, antioxidació i col·lagen, permeten desenvolupar una línia de cosmètics que es comercialitzen a l’Àsia. La nanotecnologia també té aplicacions en farmàcia i en les pantalles, per evitar reflexos. Tot sorgeix d’aquella reflexió. I gràcies a tot això, la companyia entre el 2000 i el 2010 té un ressorgiment.

Certament. L’aleshores president executiu, Shigetaka Komori, que ja està retirat, era un visionari. Va comandar la companyia fins al que és avui dia.

És clar, el negoci de la fotografia va anar caient, mentre que la resta de negocis anaven creixent. Avui dia el grup factura el doble que el 2000 i l’àrea d’imatge representa un 16% del total. El negoci de la salut, que és el 33%, inclou aparells mèdics, cosmètica i també fàrmacs; l’electrònica és un 12%, ja que Fujifilm està ben posicionada en materials per a semiconductors i materials funcionals avançats, però el primer negoci avui dia és la gestió documental, que és un 39% i creix ràpid. Ara bé, 24 anys més tard de l’impacte de la digitalització, els beneficis de l’àrea de fotografia són superiors als que hi havia l’any 2000. I és que allò que ara venem és més rendible que el que es venia els anys en què es fabricaven les càmeres digitals compactes, que era un mercat tan competitiu que es generaven pèrdues, perquè hi havia molts fabricants, com Casio, que han desaparegut. Avui dia hi ha menys fabricants i tots generem més beneficis facturant quantitats similars.

Sí, de fet, hi ha un efecte molt interessant que es produeix a partir del 2012 i el 2013, i és que la gent jove, les generacions que han nascut ja en el món digital, comencen a reclamar un altre tipus d’experiència. Llavors hi ha un fenomen molt curiós al voltant de la fotografia instantània, per exemple. Això comença al sud-est d’Àsia, Malàisia, Indonèsia, Singapur... Joves d’entre 12 i 14 anys comencen a utilitzar càmeres instantànies (la nostra marca és Instax) i avui dia s’ha transformat en una realitat de mercat. La gent jove cerca en la fotografia analògica una experiència reflexiva d’enquadrar, enfocar, prémer el disparador i obtenir un producte imprès. I això ha passat amb la fotografia instantània i ara torna a passar amb el rodet. El rodet mai s’ha deixat de fabricar. El 2000 es venia a Espanya un rodet per habitant i any i avui dia se’n deuen vendre uns 4 o 5 milions, però continua creixent. També les càmeres d’un sol ús. Com dic, fascina el procés de fer una foto i no saber com sortirà i haver d’esperar que es reveli.

És clar, però la qualitat d’una fotografia analògica avui dia és molt pitjor que la d’una fotografia digital. De fet, passa una cosa molt curiosa: els joves, quan fan una fotografia analògica i la revelen, no en demanen els negatius perquè jo crec que no saben ni que existeixen; demanen que els l’escanegin i els la pugin amb un WeTransfer.

La digitalització ha canviat el nostre comportament en relació amb la impressió. Ara ja no imprimim com ho fèiem abans quan portàvem el rodet a la botiga de revelatge. De fet, hi ha unes generacions que gairebé no tenen fotos impreses de la seva infància i, si es despisten, amb l’acceleració tecnològica, no podran ni veure-les a la pantalla si estan en un CD. De tota manera, el fet que ara fem tantes fotos amb el mòbil també és una oportunitat. Com deia, l’any 2000 fèiem 36 fotos per persona i any de mitjana; ara, ni que imprimíssim un 5% de totes les fotos que fem, és moltíssim més. I de fet s’imprimeix més, però abans érem captius del paper i ara s’imprimeixen fotos en tasses, en coixins, calendaris, i altres coses. El suport és una línia de negoci important per a nosaltres. En fotografia, el 50% de la facturació és la fotografia instantània, que és analògica; el 30%, la impressió fotogràfica en tots els suports, i el 20% restant, les càmeres digitals. És a dir, que la impressió fotogràfica encara és un negoci molt important. I no és que sigui així només aquí, sinó que és així a tot el món.

De manera directa, l’any 1989, però abans ja existia una companyia catalana que importava els productes Fujifilm, per la qual cosa la marca ja estava implantada a Catalunya des dels anys seixanta. Es tria Barcelona per obrir una delegació per la incidència que sempre ha tingut la fotografia a Catalunya, que és superior a la resta de l’Estat. A Barcelona es va fer la primera fotografia d’Espanya i aquí hi ha les agrupacions de fotografia més antigues i les col·leccions més destacades, com ara la Fundació Foto Colectania, que és una de les més importants de l’Estat. És a dir, aquí hi ha un brou de cultiu que no ha desaparegut. El mercat fotogràfic als anys seixanta, setanta i vuitanta era molt més gran aquí que en altres llocs. I encara ho és. Malgrat que el món digital ho hagi alterat tot, per a Fujifilm, Catalunya representa el 65% de la facturació de tot l’Estat en càmeres digitals.

Sí, cal mirar l’hemeroteca, però als anys vuitanta i noranta la Generalitat va fer una política per facilitar les inversions que va comportar l’establiment de moltes empreses japoneses a Catalunya: JVC, Sony, Panasonic, Fujifilm... Només Canon és a Madrid. Un dels motius era la sortida al mar, perquè importàvem a través del port de Barcelona. Aleshores, Fujifilm es va implantar comprant una distribuïdora que va acabar tancant el 1992. A partir de llavors, Fujifilm és 100% japonesa amb magatzem propi a Parets del Vallès.

A Madrid es treballa en diverses àrees, però són forts, per exemple, en ressonància magnètica. En canvi, l’equip d’endoscòpia es dirigeix des de Barcelona, perquè tradicionalment hi ha hagut més negoci aquí. Cal pensar que és un mercat que depèn molt del pressupost públic de les comunitats, perquè és una competència descentralitzada i va en funció dels concursos. Hi ha vegades que a Catalunya hi ha hagut fortes inversions, com la que, per exemple, hi va haver fa uns anys en mamògrafs, que no es va fer enlloc més de l’Estat.

Avui dia el que tenim aquí és una unitat de venda. Les fàbriques són al Japó, a la Xina i en altres països d’Àsia i als Estats Units. A Holanda tenim una fàbrica de paper fotogràfic, el de tota la vida, i també té una àrea de biotecnologia, on es fan components per a fecundació in vitro. També tenim fàbriques al Regne Unit de tintes industrials, com la que tenen els cartutxos de les impressores de casa, però de gran format. Tenim fàbriques en diversos llocs, però a Catalunya mai n’hi va haver, perquè, en el moment en què s’estableix la companyia aquí, el principal negoci era la pel·lícula fotogràfica, que requereix humitat ambiental alta i aigua molt pura, condicions que aquí no es donaven.

Com que treballem com un hub ibèric, la previsió és arribar a facturar gairebé 200 milions d’euros, perquè a Portugal tenim algunes unitats que donen servei per a tot Europa, i alguna de les quals, a escala mundial. L’Estat són uns 110 milions, dels quals, la fotografia representaria uns 40 milions.

He comentat que Fujifilm i Xerox tenien una joint venture per a fotocopiadores, un acord que va finalitzar fa uns anys. La fotocopiadora ens ha obert el negoci de la gestió documental de les empreses i l’administració pública. En aquests moments que Fujifilm fa 90 anys, aquest negoci està creixent molt gràcies a aquest negoci.

La fotografia és l’essència de la companyia i, com a bona empresa japonesa lligada a la tradició, ho reivindica. Fa 30 anys que soc a l’empresa i el missatge intern sempre ha estat que cal preservar la fotografia. L’empresa sempre apostarà per la fotografia, perquè es veu com part de la nostra memòria social, familiar i personal.

Sí, i això va passar al Japó amb el tsunami. I Fujifilm va intentar recuperar allò que la gent més demanava: les seves fotos impreses que s’havia emportat la riuada. Quan hi ha una amenaça o una situació de perill, ningú no s’emporta el televisor, sinó que agafa les fotos, que és la pròpia memòria i la de la família. Però a vegades no és possible. Llavors ara estem veient com podem ajudar en aquest assumpte.

Pensem que cal fomentar que s’imprimeixin les fotos, algunes almenys. Confiar en l’arxiu digital és perillós, perquè són al núvol qui sap on i perquè hi pot haver un ciberatac; en canvi, la còpia impresa sempre hi és malgrat tot. I això és el que volem transmetre. A més, volem fer costat als fotògrafs, perquè el fet que ara tothom porti una càmera a la butxaca fa que no s’apreciï prou la feina d’un fotògraf professional.