Zora Kovacic
Investigadora del Laboratori de Transformació Urbana i Canvi Global (TURBA Lab) de la UOC
“La digitalització invisibilitza problemes de sostenibilitat”
“No és gens clar que la transició verda i la digital vagin de bracet, ja que la digitalització comporta problemes ambientals”
“Amb els Next Generation, s’ha creat tot un mercat per a empreses que no procedeixen realment del treball per la sostenibilitat”
El món digital també és extractivista, molt intensiu en el consum d’energia, i té la seva petjada ecològica
La Comissió Europea publica un informe sobre els problemes de la doble transició i alhora la implementa
El debat, en lloc de ser tecnocràtic, hauria de ser participatiu, més democràtic
En la seva recerca, la doctora Zora Kovacic alerta sobre el perill que en la doble transició que vol empènyer la UE, verda i digital, la qüestió mediambiental quedi relegada.
En la vostra recerca, qüestioneu que l’àmbit digital pugui ser considerat, ‘per se’, sostenible.
Discutim sobretot la idea de la twin transition (‘transició doble’) i el fet que la digitalització ha d’ajudar la sostenibilitat, una idea molt present ara en les polítiques de la Unió Europea. De fet, els fons Next Generation s’han articulat amb aquesta perspectiva. No és clar que les dues transicions vagin juntes, que s’ajudin l’una a l’altra. Es poden crear sinergies entre totes dues, però també hi ha problemes que la digitalització crea per a la sostenibilitat, per exemple, el consum energètic dels centres de dades i de moltes tecnologies digitals en general. Qüestionem que la transició verda i la digital vagin de bracet.
Dues lògiques que es contraposen: la digital, sense límits, i l’ambiental i ecològica, que tracta precisament de posar límits.
Un dels debats clàssics del pensament de la sostenibilitat, des de l’Informe del Club de Roma del 1972, fa referència als límits del creixement, a si el creixement econòmic pot ser infinit en el si d’un planeta finit. Si s’hi posen límits biofísics, també cal posar-ne al creixement econòmic. A l’altra banda del debat, hi havia els que defensaven que aquests límits planetaris no han de frenar necessàriament l’activitat econòmica amb l’ús de la innovació i les noves tecnologies. Són dos arguments oposats, i el que fa la doble transició és posar-los junts per fer veure que hi ha sinergies entre dues lògiques que realment es contraposen.
El món digital es presenta com una alternativa immaterial, no associada a l’extracció de recursos.
El món digital també és extractivista, i és intensiu en el consum d’energia. Té la seva petjada ecològica. Ho podem veure en el cas del cotxe elèctric, que es ven com una solució sostenible, i no és clar. És cert que contamina menys a la ciutat; ens va millor tenir el cotxe elèctric perquè així no respirem un aire tan dolent, però requereix bateries. Les bateries necessiten materials com el liti i les mineries de liti han provocat desastres ambientals importants. L’extracció dels materials que necessiten moltes tecnologies digitals té el seu impacte. Ara tenim una dependència del petroli, amb tota la geopolítica que hi ha al voltant, però canviar això per una dependència del liti... L’únic lloc d’Europa que té mines de liti és Sèrbia, on ha generat molts problemes ambientals. Arreu, per l’impacte que té, genera molts conflictes socials, a més del geopolític. S’han reproduït alguns patrons colonialistes.
El món digital no s’ha d’identificar necessàriament amb l’eficiència energètica.
Moltes tecnologies digitals estan en línia 24 hores, així que el consum energètic és molt gran. Estimen que el consum de la IA al món és equivalent al d’alguns països europeus. Les tecnologies utilitzen electricitat, i l’electricitat per si mateixa no és sostenible. Perquè es pot produir amb fons renovables, però també amb fons no renovables, carbó i petroli. Produir electricitat i consumir-la no és garantia de sostenibilitat. A Espanya, per exemple, hi ha un programa estatal d’algoritmes verds, justament per assegurar-se que l’electricitat que es fa servir per a tota la digitalització és sostenible. Però el problema és que moltes de les fonts més sostenibles són intermitents, com la solar, i això no és compatible amb les tecnologies digitals, que necessiten una alimentació constant. La xarxa elèctrica no està dissenyada per a una producció intermitent. S’ha d’estabilitzar, i com s’estabilitza? Amb nuclear, que té la seva controvèrsia.
En el document de la vostra investigació dieu que la Comissió Europea no fa cas d’informes generats en el seu si que alerten d’una transició mal feta.
El Joint Research Center, organisme vinculat a la CE, va dedicar el seu Strategic Foresight Report del 2022 a la doble transició, que parlava dels problemes esmentats, en la mateixa època en què s’estaven donant els Next Generation. Es publica un informe que parla dels problemes de la doble transició, però alhora la implementen. Sabien des del principi que hi havia riscos, incerteses. Està reconegut que hi ha problemes lligats a qüestions de consum energètic, de dependència de materials rars, amb noves configuracions geopolítiques. És interessant, perquè no és una promesa que amb la digitalització tot anirà bé. Però és una mica la justificació que la Comissió té la capacitat de gestionar aquests problemes. La legitimitat de la política no és la promesa que tot anirà bé, sinó saber com podem afrontar tots els reptes que ja sabem que existeixen.
Es redueix el problema ambiental a una qüestió de mesurament, de parametrització.
Hi ha una tendència a reconèixer els problemes només si es poden quantificar, i n’hi ha que no són quantificables, i així es fan invisibles. Hi ha problemes de sostenibilitat que s’invisibilitzen amb l’ús de la digitalització. Si parlem d’energia, se’n pot monitorar la producció i el consum a partir de la digitalització per ser més eficients, però quan parlem de biodiversitat, és difícil quantificar-ho tot. Aquí el que fa la digitalització és simplificar, i això no és la millor eina per a la governança. I una altra part del problema és que els governs fan servir la quantificació a partir de l’eina digital com a mecanisme de legitimació, per mostrar què han fet per resoldre un problema. És difícil renunciar a la quantificació, perquè, si no, com justifica la Comissió que ha invertit molts milions en sostenibilitat?
Eina digital per no afrontar realment el problema.
L’eina digital pot servir per optimitzar, però no podem definir el problema ambiental a partir de la solució tecnològica que tenim. Els problemes ambientals no venen de tenir uns sistemes de producció i consum poc optimitzats, sinó que tenim uns patrons de producció i consum que no respecten els recursos naturals que tenim. Abans no érem sostenibles perquè no estàvem digitalitzats o no érem sostenibles perquè consumim massa aigua i no respectem els ritmes de recuperació del sòl?
Dieu que els fons Next Generation són diners que es destinen a projectes que no és clar que serveixin per resoldre un problema ambiental.
Sí. Per exemple, observem que ha passat amb el pla dedicat al cotxe elèctric: veiem que s’ha destinat una quantitat de diners enorme a projectes de digitalització, per a una cosa que se suposa que és sostenible. I els beneficiaris són productores de cotxes, moltíssimes start-ups i tecnològiques, i així es crea un mercat per a totes aquestes empreses que no procedeixen del treball per la sostenibilitat, que no és necessàriament el seu objectiu. Per la banda de les energies renovables, els diners van a consorcis de moltes empreses liderats per les grans companyies elèctriques. És clar que per transformar la xarxa elèctrica, digitalitzar-la, cal comptar amb els seus propietaris, però pensar que faran canvis revolucionaris, que la transició verda implica finançar-los, és estrany.
Sembla que ens enfonsem en la paradoxa de Jevons: més progrés tècnic, primer, estimula l’eficiència, però, després, fa créixer la demanda.
Si la tecnologia es torna molt més eficient, i es consumeix menys, el que provoca és que molta més gent pot fer-la servir, com va passar amb els motors a carbó dels inicis de la Revolució Industrial: a mesura que s’anaven tornant més eficients, se’n generalitzava l’ús, i així augmentava el consum total d’energia. En l’esfera digital, és el que ha passat amb els telèfons mòbils intel·ligents actuals, que són més eficients que els primers, però és que aleshores no en tenia tothom.
El discurs “tecnooptimista” sembla inamovible a la UE.
És una constant de les polítiques europees. Es presenta la solució tecnològica com una solució que beneficia tothom. Moltes d’aquestes promeses es basem en tecnologies que no existeixen realment, existeixen al laboratori, com a prototipus. És com l’hidrogen, sobre el qual s’especula molt, però encara no sabem realment què se’n farà. Per si mateix, l’hidrogen no és necessàriament sostenible. El mateix passa amb els biocombustibles, que poden generar problemes en la regeneració del sòl o provocar crisis de preus i, per tant, alimentàries, com va passar el 2006 amb els de primera generació, els cereals, fins al punt que la Comissió va haver de fer marxa enrere en els seus objectius sobre biocombustibles. També hi ha la iniciativa en molts països de fer biogàs a partir de cultius, tot i que alguns països, com Alemanya i Dinamarca, ja semblen abandonar aquesta estratègia pels problemes ecològics que podria comportar. Ara parlen de biocombustibles de segona i de tercera generació, i això només existeix al laboratori. Parlem d’aquestes solucions perquè, si no, l’altra opció és dir que no tenim cap solució, i això per al governant suposa perdre tota la legitimitat.
Sembla que tot plegat vingui d’un complex d’inferioritat de la UE respecte als EUA i la Xina, que estan al capdavant tecnològicament.
És claríssim que Europa està perdent competitivitat econòmica, i la idea, potser ingènua, és que farem la digitalització verda i aquest serà el factor per ser més competitius. Tanmateix, no respon a un problema de sostenibilitat.
El pla Draghi continua insistint en aquesta idea que es pot créixer econòmicament i ser sostenible.
Molts països europeus tenen un deute públic important. Financen el seu estat del benestar amb el deute, i aquest deute es pot crear si hi ha una promesa de creixement. Per això és tan difícil sortir d’aquest discurs.
Té sentit una política ambiental neoliberal?
És un oxímoron. És clar que la preocupació és econòmica, de competitivitat. És un discurs que acaba tenint un efecte en la governança ambiental, que redueix el camp d’acció. Fa que no ens preocupem de qüestions fonamentals com ara si l’energia que fem servir per a la digitalització és veritablement verda, i ens oblidem d’altres problemes ambientals.
Les solucions, com remarqueu en la vostra recerca, haurien de ser esperonar els processos participatius, fer la governança més democràtica.
Discutir sobre com podem respectar el medi ambient i alhora mantenir l’estat del benestar és molt difícil, i va molt més enllà de les solucions tecnològiques. El debat, en lloc de ser tecnocràtic, ha de ser democràtic. I democràtic no vol dir que arribarem entre tots a esbrinar les solucions perfectes, però és el millor sistema que tenim per incloure diferents perspectives. Cal enfrontar-nos als problemes reals amb una deliberació més participativa si volem prendre’ns seriosament la qüestió de la sostenibilitat. Per transitar més enllà de solucions tecnològiques que diuen que ho resolen tot.
Hauríem d’anar a alguna mena de planificació en què l’economia s’orientés a solucionar problemes ambientals reals?
No ho sé, estem parlant de sistemes complexos. Creiem que no s’ha de parlar tant de governar la complexitat com de governar dins de la complexitat. Fer plans que potser funcionen, o no. El que importa és saber adaptar-se a partir dels errors comesos. Les propostes que es fan de planificació indicativa tenen el problema que estan sovint massa determinades per la necessitat d’innovar tecnològicament.
Perfil
La interfície ciència-política
Zora Kovacic es va doctorar per l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en la qüestió que ha ocupat bona part de la seva tasca de recerca, l’anàlisi, a través de la teoria de la complexitat, la ciència postnormal i l’avaluació de la incertesa, de com es mobilitza la ciència en els processos polítics. Té un interès especial pel paper de la mètrica i la innovació en la interfície ciència-política. A banda de ser investigadora Ramón y Cajal al Turba Lab de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ocupa una plaça de professora associada al Centre d’Estudis de les Ciències i la Humanitat (SVT) a la Universitat de Bergen (Noruega). També ha treballat al laboratori de Modelització Urbana i Avaluació del Metabolisme de la Universitat de Stellenbosch, Sud-àfrica. Té també una llicenciatura a l’Escola d’Estudis Africans i Orientals de la Universitat de Londres. Actualment es troba involucrada en el projecte Demo, que finança el govern de l’Estat, en què s’estudia el gir digital en la governança ambiental, focalitzat en els sistemes energètics i agroalimentaris. Entre les seves recerques anteriors, hi ha el projecte Magic, liderat per la UAB, en què va treballar sobre el vincle entre l’anàlisi quantitativa del metabolisme aigua-energia-aliments i els processos d’elaboració de determinades polítiques i narratives. També ha participat en el disseny de comunitats energètiques amb dones pobres de zones urbanes de Kenya, Uganda i Sud-àfrica, en el projecte Co-Dec. També a l’Àfrica, va ser a Participa, un projecte d’avaluació participativa de sistemes d’energies renovables.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.