Pa amb tomàquet

El model –i la forma– de la producció i el consum del pa amb tomàquet és, ben segur, un exemple d’algunes de les característiques de l’economia catalana. D’entrada, el pa amb tomàquet català és un producte dels temps moderns, car es basa (com succeeix en altres casos) en inputs procedents de tres grans àrees geogràfiques continentals: 1) el pa de farina de blat d’origen europeu, 2) els tomàquets que, fins al segle XVI, només es conreaven a Amèrica, 3) l’oli d’oliva de les terres banyades per la mar Mediterrània.

D’altra banda, la confecció del pa amb tomàquet és a l’abast, al segle XXI, de pràcticament totes les economies domèstiques que en puguin conèixer el secret, i es proposin fer-ne. A més, ben entès, fan pa amb tomàquet tot tipus de bars, fondes, restaurants, cases de menjars. Que també són, sovint, petites empreses familiars. Unes empreses que han anat esdevenint, progressivament, més horitzontals. I que han estat sempre els motors de l’economia. I l’imprescindible suport de les grans. Ara bé, amb la producció i el consum del pa amb tomàquet passa quelcom semblant al que passa en molts altres temes de l’economia catalana. És, alhora, un procés ben majoritàriament conegut, i molt ignorat pel –important– món de la reflexió escrita. Així, ara per ara, la referència escrita més antiga que tenim és la que va trobar Nèstor Luján. El 1884, en un article de diari, el filòsof i activista Pompeu Gener (1846-1920) parla del pa amb tomàquet que alguns mengen a París (la ciutat on Gener havia viscut i viuria molts anys) sense donar-hi cap especial importància. De fet, però, ja als anys 2000, l’estudiós japonès Ko Tazawa o el cuiner català Josep Lladonosa han situat l’origen del pa amb tomàquet a les cases de pagès del segle XVIII català, on calia amorosir el pa dur i aprofitar els excessos de tomàquets madurs.

El que ha estat decisiu, però, fou la publicació, ara fa 30 anys, d’un llibre amb un títol que té un toc marxista: Teoria i pràctica del pa amb tomàquet. Amb 70 receptes. El seu autor fou el fotògraf i cineasta Leopold Pomés. Un home de la Gauche Divine, i de les bombolles Freixenet.

Aquest llibre –dedicat a un plat aparentment fàcil– ha estat seguit d’altres llibres. Per ordre d’aparició: 1) Tomàs Graves: Volem pa amb oli (Palma de Mallorca, 1998. En anglès, 2017), 2) Jaume Fàbregas: Pa amb tomàquet. Les receptes més senzilles i més saboroses de la Mediterrània (Barcelona, 2002), 3) Neill Willett: Pa amb tomàquet / Bread and tomato (Barcelona, 2008), 4) Roger Vilaplana - Sílvia Pla, il·lustradora: Pa amb tomàquet (Barcelona, 2013). Amb edicions diverses. Del llibre de Graves en anglès, a “Imatges” de Google n’hi ha tres cobertes diferents. Amb derivacions curioses: a) samarretes unisex i samarretes de dona, b) una bossa de cotó, c) el cartell de la Cursa Muntanya, on llegim –i veiem– un pa amb tomàquet, d) des del 2002, a Santa Coloma de Farners, la Fira del Pa amb Tomàquet, e) des del 2021, a Agramunt, un torró (trufat) salat insòlit. Però tornem a l’escriptura. De l’enciclopèdia digital col·laborativa Wikipedia editada inicialment, el gener de 2001, en llengua anglesa, n’hi ha versions en molts idiomes. L’alemany i el català, de seguida, el març de 2001. És possible saber en quina data s’inclou cada versió.

El 2005, “pa amb tomàquet” apareix, per primera vegada, a la Wikipedia. En alemany, i en gallec. Seguiran 20 idiomes més. El 2009, en portuguès. El 2010, en holandès. El 2012, en francès, i en rus. El 2015, en japonès i en italià. El 2018, en bahasa indonèsia. El 2019, en català. El 2020, en anglès. El 2022, en castellà. La veu “pa amb tomàquet“ ha tingut sort.