L’equilibri ètic en temps de conflictes armats
El 21 de gener d’aquest any, el republicà Donald Trump prenia possessió del seu segon mandat com a president dels Estats Units, anunciant ja en el discurs i assotant al panorama mundial les seves noves polítiques afectant tota una estabilitat mundial.
Al complex entramat de la geopolítica contemporània, la justificació d’una nació per entrar en guerra i la manera triada per lliurar-la són temes de debat constant.
Així, ens preguntem: Quines condicions cal donar perquè, basant-se en els nostres principis ètics irrenunciables, una nació vegi justificat respondre a l’agressió i anar a la guerra? Segurament, com és el cas d’Ucraïna, la coacció sobre la llibertat d’un país i els seus ciutadans o, saltar-se el dret internacional que regula les fronteres i la integritat territorial, alerten d’una possible desestabilització de la pau mundial, alhora que qüestionen el procedir ètic d’una nació, quan la comunitat internacional s’esforça per promoure valors universals de justícia i de justícia.
Perdre els principis ètics deixa via lliure per a l’extermini de l’enemic, la deshumanització que transforma l’oponent en una cosa diferent d’una persona, que ja no considera de la seva mateixa raça humana. Així, el debat arriba al punt més crític amb l’ús de les armes letals autònomes sense supervisió humana, que eliminen la capacitat de rendició del pres i atempten indiscriminadament contra la població civil.
Tots els presos de guerra haurien de tenir un tracte humà tal com apunta la
III convenció de Ginebra, “els presoners de guerra han de ser tractats humanament en tota circumstància incloent-hi higiene i assistència mèdica. Es prohibeixen els actes o omissions que causin la mort o posin en perill la salut dels presoners”; mentre que al
IV conveni de Ginebra s’assenyala no oblidar la protecció i vetllar per les persones civils en conflictes bèl·lics.
Només el temps farà que cessi l’abús de la potència tecnològica dominant, a mesura que senti una amenaça de potència similar per part de l’enemic; només ens replantejarem la humanitat cap als altres quan siguem nosaltres els amenaçats.
La simpatia de l’espècie, la tendència a sentir aferrament per allò humà i no per les màquines, se sol diluir quan la societat creu que aquestes màquines els estan defensant. Aquesta deshumanització intencional i a curt termini és equivalent a un suïcidi ètic individual i col·lectiu que ens porta a l’any 1964, quan el científic i escriptor Isaac Asimov predia: “L’aspecte més trist de la vida ara mateix és que la ciència reuneix coneixements més ràpid del que la societat guanya en saviesa”.
La tecnologia armamentística s’hauria de desenvolupar amb vocació dissuasòria i, en cas extrem, per lluitar en condicions similars ja que quan una de les parts es mostra indefensa, s’incompleix l’estàndard bàsic de reciprocitat, es difumina el poder.
L’impuls d’aquestes tecnologies pot crear una inèrcia que aparqui o debiliti estratègies més vàlides o justificables èticament, com emfatitzar el poder de la diplomàcia, l’economia, la comunicació, la integritat moral i la cohesió per evitar l’explosió del conflicte o reduir-ne la intensitat.
A manera de conclusió, no oblidem les lliçons del passat i recordem com la pèrdua dels principis ètics pot desencadenar conseqüències devastadores, apropant-nos a l’abisme de l’extermini i la deshumanització, passant per alt que presoners de guerra i civils, del bàndol que siguin, són persones i haurien de ser tractats amb humanitat, fins i tot en ell.
