Mantenir les instal·lacions del Castor ha costat més de 100 milions d’euros des de finals de 2014, quan la concessionària Escal UGS –societat controlada per ACS, la constructora de Florentino Pérez– va renunciar al projecte. Segons informa ACN, les instal·lacions del fallit magatzem de gas submarí s’han convertit des de llavors en un cas paradigmàtic al món. En contra de la legislació espanyola i de les pràctiques habituals del sector, les instal·lacions segueixen hibernades al mig del mar tretze anys després del tancament, sense cap utilitat ni plans concrets d’un desmantellament total. Enagás, la companyia a qui el govern espanyol va encarregar el manteniment, ha anunciat que està en disposició de segellar definitivament els pous abans de l’estiu. Hi invertirà més de 70 milions d’euros addicionals.

El milionari manteniment de les instal·lacions ha estat objecte també de controvèrsia i litigis judicials des que l’octubre de 2014 el govern espanyol, del PP, fes l’intent de tancar la carpeta del projecte Castor acceptant la renúncia de la constructora de Florentino Pérez i indemnitzant-la amb 1.350 milions d’euros. El mateix reial decret que va acordar això per la via d’urgència incloïa també l’encàrrec a Enagás, en la qual el govern espanyol, a través de la SEPI, manté un 5% del seu accionariat atesa la condició de gestor tècnic del sistema gasista de la companyia.

L’anul·lació de part d’aquesta norma per part del Tribunal Constitucional (TC) a finals de 2017, va deixar el cobrament establert via peatges i costos fixos de la factura del gas a l’aire. La companyia havia ingressat 33 milions entre 2014 i 2016, que incloïen les operacions d’hibernació i segellament provisional dels pous, que va haver de retornar –com van haver de fer també els bancs que van finançar el pagament de la indemnització–. Tampoc va acabar percebent les dues anualitats de manteniment corresponents a 2017 i 2018, a raó d’uns 8,73 milions d’euros anuals, segons constava a les ordres ministerials publicades al BOE.

A finals de 2018, Enagás va interposar davant del Tribunal Suprem una reclamació patrimonial contra l’Estat per valor de 50 milions d’euros. Mentrestant, durant els anys posteriors i fins aquest mateix moment, ha continuar assumint els costos anuals de manteniment de les instal·lacions hibernades per valor d’uns 8,5 milions d’euros anuals, una xifra auditada anualment, segons fonts de la mateixa companyia.

De moment, però, el Suprem continua sense resoldre la reclamació i des de la suspensió del TC el govern espanyol tampoc ha aprovat cap mecanisme legal alternatiu per finançar aquestes actuacions amb recursos públics. Enagás sosté que seguirà prestant aquest servei per una qüestió de “responsabilitat”, a l’espera de poder cobrar els costos auditats.

La companyia disposa des de fa dos anys de la declaració d’impacte ambiental aprovada per poder substituir els segells provisionals que es van instal·lar l’abril de 2016. A l’espera de l’autorització administrativa definitiva del govern espanyol, aquest mes d’abril està prevista l’arribada des de Dinamarca d’una plataforma jack up per treballar sobre el fons marí. La previsió, segons va avançar el diari Ara i ha confirmat la mateixa Enagás a l’ACN, és que les obres s’allarguin durant vuit mesos.

Amb una vida útil prevista inicialment d’entre dos i quatre anys, la companyia assegura que nou anys després el seu estat és correcte i que continuen sent segurs des del punt de vista operatiu. El segellament definitiu, segons el projecte presentat per a l’avaluació ambiental, preveia la instal·lació de 37 taps als tretze pous, 22 dels quals fent servir la perforació mecànica. En quinze casos s’emprarà la tècnica PWC, amb detonacions al subsol marí.

El document tècnic posava sobre la taula la necessitat de minimitzar la injecció de fluids al jaciment en el cas que es requerís una neteja prèvia per instal·lar els taps del fons, monitoritzar contínuament la pressió dels pous, dotar els pous d’equipaments de control i establir un protocol de sismicitat d’acord amb l’Institut Geogràfic Nacional (IGN) amb un sistema similar al dels semàfors, que “no evita que es produeixin esdeveniments de sismicitat induïda, però permet detectar-los de forma precoç i minimitzar el seu impacte”.

El protocol establert s’activaria amb un llindar de canvi de pressió màxim de 0,5 bars, molt per sota dels 6 bars que haurien desencadenat els sismes durant les proves d’injecció al magatzem l’estiu i tardor de 2013.El sistema cobrirà un radi de 20 quilòmetres al voltant de Castor i inclou una xarxa de deu sismògrafs, operats per l’IGN, l’Observatori de l’Ebre i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. La monitorització s’allargarà fins un any després que acabin les tasques.

El segellament definitiu, serà, però, el pas previ al futur desmantellament de totes les instal·lacions del Castor al qual es va comprometre també l’actual govern espanyol. De moment, però, i en contra del que preveu la Llei d’Hidrocarburs en vigor –segons la qual totes les instal·lacions que s’abandonen o es queden sense ús han de ser desmantellades immediatament un cop finalitzada la seva vida útil– o les pràctiques habituals del sector petrolier i del gas internacional en aquesta mateixa línia, les plantes marítima i terrestre encara podrien continuar uns quants anys més al mateix lloc. Segons els càlculs elaborats per la mateixa Enagás fa uns anys, la factura del desmuntatge podria situar-se per sobre dels 260 milions d’euros.