“Les caixes s’acabaran transformant en bancs”

El 16 de març del 2005 Antoni Serra Ramo­neda dei­xava la pre­sidència de Caixa Cata­lu­nya després de vint anys al cap­da­vant de la segona caixa cata­lana i cin­quena de l’Estat per volum d’actius. Des d’aquesta talaia pri­vi­le­gi­ada Serra Ramo­neda va viure la forta expansió d’un sec­tor que ara sem­bla recu­lar per la via de les fusi­ons. Amb la distància que donen els qua­tre anys que fa que va dei­xar el càrrec, el també catedràtic d’eco­no­mia refle­xi­ona sobre el futur de les cai­xes d’estal­vis i apunta els punts claus del pas­sat que ens han por­tat fins a l’actual esce­nari.

Les fusi­ons que afron­ten les cai­xes d’estal­vis dona­ran lloc a un mapa dife­rent del model de pro­xi­mi­tat que fins ara hem tin­gut a Cata­lu­nya. ¿Li sap greu la des­a­pa­rició d’aquest model?
Greu no me’n sap, però si jo pogués triar m’hau­ria agra­dat seguir amb el model actual, que per­me­tia a cada caixa pro­jec­tar la seva per­so­na­li­tat en una comarca o zona d’influència. També és cert que aquest model s’ha anat aca­bant de mica en mica amb l’afany expan­si­o­nista de les enti­tats. Això ens porta a plan­te­jar-nos si la llei dels vui­tanta que auto­rit­zava les cai­xes d’estal­vis a implan­tar-se en zones geogràfiques no pròpies va ser posi­tiva.

I vostè que creu?
La forta expansió geogràfica que han expe­ri­men­tat les cai­xes en els últims anys ha des­vir­tuat el model. Caixa Penedès, per exem­ple, té més ofi­ci­nes fora del Penedès que a la comarca on va néixer. Però també hi ha altres punts que han des­vir­tuat el sis­tema de cai­xes i que ens han por­tat fins a l’actual esce­nari, com l’eli­mi­nació de iure o de facto de la no exe­cu­ti­vi­tat dels pre­si­dents.

I això cap on ens porta?
Jo crec que les cai­xes espa­nyo­les tal com les coneixíem tenen els dies comp­tats. És un procés irre­ver­si­ble i no em faci posar dates però em temo que tard o d’hora s’aca­ba­ran trans­for­mant en bancs. Només cal mirar com fun­ci­o­nen avui en dia mol­tes enti­tats per veure que de caixa, amb tot el sen­tit de la paraula, en tenen poc. Lla­vors el millor que podem fer és reconèixer que són un banc. Miri si no tot el que està pas­sant a l’entorn de Caja Madrid; doncs pot­ser la millor opció és pri­va­tit­zar-la i ja està. A mi tot aquest procés em recorda una mica la pri­va­tit­zació de les grans empre­ses de l’Estat a la dècada dels vui­tanta i noranta. És dis­cu­ti­ble com es va pri­va­tit­zar Telefónica o Rep­sol, però segu­ra­ment ara són més inde­pen­dents i estan més ben ges­ti­o­na­des que si esti­gues­sin en mans de l’Estat.

Com que­da­ria l’obra social en aquesta ban­ca­rit­zació de les cai­xes?
D’una manera o d’una altra aquesta acció con­ti­nuarà. Les cai­xes podrien con­ver­tir-se en fun­da­ci­ons que com a únic actiu tin­drien acci­ons d’una enti­tat bancària, seguint el model italià. Els divi­dends que acon­se­guis­sin del banc ser­vi­rien per man­te­nir l’obra social. Aquest model ja el va inten­tar adop­tar una gran caixa a finals dels noranta però, final­ment, no va reei­xir. El prin­ci­pal pro­blema que genera aquest model, no obs­tant, és que a la llarga pot supo­sar la des­a­pa­rició de les cai­xes perquè sem­pre és pos­si­ble tras­pas­sar les acci­ons o rea­lit­zar ampli­a­ci­ons de capi­tal que per­me­tin l’entrada de ter­ce­res per­so­nes que no tin­guin res a veure amb una caixa d’estal­vis.

¿L’actual procés de fusi­ons és, de fet, un pas inter­medi cap a aquest esce­nari?
Podria ser, però jo crec que el pla de fusi­ons que impulsa el Banc d’Espa­nya té com a objec­tiu tan­car ofi­ci­nes i reduir per­so­nal. No em con­ven­cen pas els argu­ments del Banc d’Espa­nya que les inte­gra­ci­ons són necessàries per acon­se­guir enti­tats de més grandària que puguin com­pe­tir millor en un món glo­ba­lit­zat. Les cai­xes de Saba­dell, Ter­rassa, Girona i Man­lleu són enti­tats mit­ja­nes-peti­tes i la seva fusió donarà lloc a una enti­tat mit­jana que no acon­se­guirà pas la dimensió necessària per com­pe­tir amb els grans bancs.

Però diuen que al mer­cat espa­nyol hi ha massa cai­xes d’estalvi.
Això és dis­cu­ti­ble perquè a Ale­ma­nya, per exem­ple, hi ha cen­te­nars de cai­xes d’estal­vis. El que sí que hi ha a Espa­nya són massa ofi­ci­nes de cai­xes, que no és el mateix, i això passa per l’expansió bru­tal dels últims anys. Ara resulta que bona part d’aques­tes sucur­sals no són ren­di­bles i s’han de tan­car. Una caixa d’estal­vis té mol­tes difi­cul­tats per tan­car per si mateixa una part impor­tant de la xarxa, perquè es troba amb l’opo­sició dels tre­ba­lla­dors i els sin­di­cats. Fer-ho a través de fusi­ons és més sen­zill.

Un altre argu­ment que expli­quen les ins­ti­tu­ci­ons és que les inte­gra­ci­ons aju­da­ran a enfor­tir els balanços de les cai­xes.
Ja és sabut que les enti­tats finan­ce­res han d’aug­men­tar els seus recur­sos pro­pis i, de fet, ja hi ha el famós Fons de Rees­truc­tu­ració Orde­nada Bancària (FROB) per a aquest fi. La veri­tat, però, és que aques­tes aju­des podrien haver arri­bat per­fec­ta­ment sense fusi­ons i no ser con­dició sine qua non per acce­dir-hi. En defi­ni­tiva, les uni­ons no es fan ni per gua­nyar dimensió ni per resol­dre els pro­ble­mes finan­cers, sinó per tan­car ofi­ci­nes i reduir per­so­nal.

¿Es podria haver ideat un model dife­rent de les fusi­ons pures i dures que ja s’estan nego­ci­ant?
És molt difícil bus­car un model alter­na­tiu a una fusió total, perquè acos­tu­men a ser acords tem­po­rals que no van molt lluny en el temps. De fet, el pla que han rea­lit­zat les cai­xes de Saba­dell, Ter­rassa, Man­lleu i Girona per con­ser­var una part impor­tant de la seva obra social crec que no és sos­te­ni­ble i a mitjà ter­mini aca­barà des­a­pa­rei­xent. La solució que hau­ria permès con­ser­var a cada enti­tat la seva obra social és molt dife­rent i té a veure amb la cre­ació d’un banc. En aquest banc les qua­tre cai­xes hau­rien d’haver dipo­si­tat els seus actius i pas­sius i, segons les dife­rents apor­ta­ci­ons, hau­rien obtin­gut una par­ti­ci­pació que els gene­ra­ria uns divi­dends que podrien des­ti­nar a obra social.

Per aca­bar m’agra­da­ria pre­gun­tar-li sobre els plans de la direcció de Caixa Cata­lu­nya de can­viar la deno­mi­nació de l’enti­tat apro­fi­tant la fusió amb les cai­xes de Tar­ra­gona i Man­resa.
La veri­tat és que no m’acabo de creure aquesta notícia i espero que si és certa la Gene­ra­li­tat no ho per­meti. El millor actiu que té Caixa Cata­lu­nya és el seu nom i nosal­tres mai vam tenir cap pro­blema amb l’expansió pel mer­cat espa­nyol amb l’actual deno­mi­nació. La veri­tat és que em sem­bla sor­pre­nent la unió que es dis­se­nya entorn a Caixa Cata­lu­nya, perquè l’ope­ració més natu­ral hau­ria estat la inte­gració amb les cai­xes de Tar­ra­gona i Girona.