‘Ni-ni': Ni allà ni aquí

En estu­dis ame­ri­cans recents sobre l'ocu­pació dels joves s'ha vist que aquells que es gra­du­a­ven en temps de crisi i s'incor­po­ra­ven al mer­cat labo­ral, si tenien la sort d'acon­se­guir-ho, ho feien amb un sacri­fici sala­rial de l'entorn d'un 10% i que aquesta diferència nega­tiva no s'aca­bava de recu­pe­rar fins gai­rebé 10 anys després. D'altra banda, tro­bar una feina en con­di­ci­ons depe­nia molt del cen­tre on s'hagués estu­diat i de l'espe­ci­a­lit­zació esco­llida, fins al punt que els menys afa­vo­rits, si no en tro­ba­ven dels 20 als 30 anys, ja no ho acon­se­gui­rien mai. La solució d'allar­gar els estu­dis men­tre dura la recessió, que havia estat una bona sor­tida en cri­sis ante­ri­ors més pun­tu­als, no ser­veix per a l'actual, perquè es com­pe­teix per pocs llocs vacants amb molts altres can­di­dats, també ben pre­pa­rats i ja amb experiència, que han cai­gut en recents retalls empre­sa­ri­als. S'entén la pre­o­cu­pació perquè l'ano­me­nada gene­ració Y no esde­vin­gui una gene­ració de gent dece­buda.

Si allà, això es dóna amb una taxa d'atur del 9,6%, què serà aquí? Allà no hi ha sub­ven­ci­ons per als ni-ni; aquí, sí, tot i el greuge com­pa­ra­tiu envers aquells que s'han espa­vi­lat per tre­ba­llar, encara que sigui amb sous bai­xos, o que s'han endeu­tat –ells o les seves famílies– per poder estu­diar. Tot ple­gat, a la llarga, també afec­tarà el con­sum inte­rior, l'aug­ment del qual hau­ria de ser una de les grans espe­ran­ces per sor­tir del forat. Diuen allà que la gene­ració Y són gent opti­mista i segura de si mateixa, i que aquesta crisi els serà un bany de rea­li­tat que els pre­pa­rarà millor per al futur. Aquí, en canvi, la política de les sub­ven­ci­ons és un ajut momen­tani, però no pre­dis­posa a la cul­tura de l'esforç.