Pagar les nòmines
Fa pocs dies, Oriol Pujol va dir que la situació de la Generalitat era tan precària que es podria tenir dificultats fins i tot per pagar les nòmines. Això no va agradar gens als partits de l'oposició i alguns sectors de la premsa i es va iniciar una campanya de crítiques, que va forçar una mena de rectificació del que havia dit. Voler descriure una situació real, sembla que és inoportú en aquests moments. El problema és que per poder pagar les nòmines la Generalitat, i totes les institucions, deixen de pagar als proveïdors. “Els proveïdors són gent molt sacrificada, fan un crèdit a la Generalitat a cost zero”, va dir en el Parlament de Catalunya el conseller d'Economia i Coneixement Andreu Mas-Colell. I en aquests proveïdors hi ha autònoms, petites i mitjanes empreses que sovint no poden pagar les seves nòmines i alguns fins i tot arriben a l'extrem d'haver de tancar portes perquè no poden cobrar els deutes que hi tenen les administracions. Els proveïdors, a més de no cobrar puntualment, han de pagar l'IVA de les factures impagades puntualment i això encara els descapitalitza més. Per tant, potser en lloc del que va dir Oriol Pujol hauria estat més correcte i més precís dir que els empleats de tots els proveïdors poden no cobrar els seus sous, perquè la Generalitat pugui pagar els dels funcionaris. Les administracions locals, les autonòmiques i les estatals paguen com a mitjana a 158 dies, quan la llei diu que s'ha de fer com a màxim a 55 dies. El deute és de més de 34.000 milions i els damnificats són uns 100.000 negocis a tot l'Estat espanyol. Aquesta morositat de 103 fins i tot pot augmentar, ja que amb les mesures de control del dèficit i els costos i les dificultats per endeutar-se, no ajudarà gens a reduir-lo. De la mateixa manera que aquest procés imparable de prejubilacions en el sector financer ha propiciat tota una generació de directius que mai en la seva vida professional han viscut en una crisi, tampoc la gran majoria dels polítics l'han viscuda i, el què és més pertorbador, han viscut en una època en què el diner era extremadament fàcil d'aconseguir i els pressupostos pràcticament eren sense límit. Aquesta deformació en un moment com l'actual, de fortíssimes contraccions pressupostàries i de la despesa que obliga a una gestió molt acurada, els provoca grans contradiccions. Ho estem veien en les declaracions dels partits i en el Parlament de Catalunya, on encara aflora constantment la retòrica demagògica. La sensació que transmeten les seves intervencions és que encara no s'han adonat realment de com està el país. És com si visquessin aïllats en una torre de marfil i en un món que no és el nostre. Quan es parla de retallar despesa per poder pagar els deutes, tothom hi està aparentment d'acord, però quan es concreta la despesa que cal retallar, comença la contradicció que més o menys ens porta a aquest absurd: retallar despesa sí, és necessari i imprescindible, reconeixen, però sense retallar-ne cap. I han d'entendre, també les administracions i el govern de Catalunya, que pagar els deutes, a més de complir la llei, és propiciar que gent, sovint molt modesta, pugui cobrar el seu sou, també modest i que no és un sou de funcionari.
