La negociació col·lectiva
molt escàs
Quan està a punt d'esgotar-se el termini que ha donat el govern de Zapatero perquè els agents socials arribin a un consens sobre com s'ha de dur a terme la tan esperada reforma de la negociació col·lectiva, l'evolució del nostre mercat de treball continua sense mostrar clars signes de millora. L'excessiva volatilitat de la nostra taxa d'atur tant durant les etapes d'expansió com durant les etapes de recessió ens diferencien clarament dels nostres veïns.
Sovint, s'ha destacat com a causa principal d'aquest fet l'elevada utilització dels contractes temporals per les nostres empreses com a conseqüència dels elevats costos que han de suportar en cas d'haver d'ajustar les seves plantilles, però és cert que hi ha altres trets institucionals del nostre mercat de treball que també contribueixen a explicar aquest comportament diferencial. En concret, el model de negociació col·lectiva a Espanya és únic a Europa en quatres aspectes molt concrets.
En primer lloc, la taxa de cobertura de la negociació col·lectiva a Espanya, és a dir, el percentatge de treballadors afectats pels convenis col·lectius, se situa per sobre del 80%, una xifra que segons l'OCDE només superen Àustria, Bèlgica, Finlàndia, França, Holanda i Suècia. Aquesta elevada taxa de cobertura és conseqüència d'un dels principis bàsics de la negociació col·lectiva, la seva eficàcia general automàtica, ja que, en canvi, el grau de densitat sindical, és a dir, el percentatge d'assalariats sindicats, és molt escàs (prop del 15%, mentre que la mitjana de l'OCDE supera el 30%). En altres països desenvolupats, els convenis només afecten els treballadors afiliats als sindicats, mentre que els treballadors no afiliats poden negociar les seves condicions laborals directament amb l'empresa, fet que dóna més flexibilitat als seus mercats laborals.
En segon lloc, els convenis col·lectius de sector (per exemple, els vinculats al sector del metall) obliguen totes les empreses i els treballadors de l'àmbit territorial corresponent (majoritàriament provincial), independentment que les empreses i els treballadors estiguin associats/afiliats a les patronals i sindicats que signen els acords. Això implica que moltes empreses, sobretot les més petites, es veuen obligades a respectar aquests acords sense que els seus treballadors participin en les eleccions sindicals, ni elles tinguin pes en les patronals que negocien l'acord. És a dir, el mateix que he destacat com a primer punt, però ara des de la perspectiva de les empreses. Aquest tipus de convenis són els predominants a Espanya, ja que, tot i que els convenis d'empresa representen més del 75% del total de convenis, només afecten el 0,3% del total de les empreses amb conveni i un 10% dels treballadors, mentre que els convenis sectorials representen menys del 25% del total dels convenis però cobreixen el 99,7% de les empreses i gairebé el 90% dels treballadors amb conveni. En altres països predominen els convenis d'empresa i, a més, l'aplicació dels convenis d'àmbit superior no és automàtica com a Espanya, sinó que es fa a través d'un procés específic d'extensió dels acords en el qual es té en compte la situació particular de les empreses que els subscriuen. Aquest mecanisme dóna una garantia per als no signataris, ja que no se'ls imposen condicions que els puguin afectar negativament i en la gestació de les quals no han participat, i també contribueix a fer que els negociadors dels convenis tinguin en compte els interessos de totes les empreses del sector si volen que tinguin una aplicació general. Una conseqüència addicional del model de negociació col·lectiva a Espanya és l'escassa dispersió salarial existent en termes relatius. En concret, les tarifes salarials que es pacten en la negociació sectorial es caracteritzen per la seva homogeneïtat tant en l'estructura com en l'evolució temporal, fet que dificulta un ajustament flexible dels salaris relatius dels diferents sectors i territoris.
ULTRAACTIVITAT.
Un darrer aspecte que cal esmentar és el relatiu a les clàusules de revisió salarial. La negociació col·lectiva a Espanya pren com a primera referència per fixar els creixements salarials la previsió d'inflació del govern de l'any per al qual es pacten, que des de l'any 2000 s'ha mantingut constant en el 2%, en coincidir amb l'objectiu de creixement dels preus del BCE per a la zona de l'euro. Ara bé, davant la possibilitat que la inflació final de l'any es desviés de la prevista inicialment, més del 70% dels convenis signats incorporen clàusules de garantia o salvaguarda salarial. La base del model és, doncs, la inflació prevista i no la passada, però assumint la possibilitat d'incompliment de la citada previsió de la inflació amb les clàusules de revisió salarial.
ACORDS INSENSIBLES.
Caldrà esperar a veure si la reforma abordarà les quatre qüestions esmentades. Potser el més important és avançar cap a una major descentralització de la negociació col·lectiva orientant-la vers els convenis d'empresa, en detriment dels convenis sectorials. Aquesta recomanació es fonamenta en la idea que els convenis d'empresa tindran més en compte quines són les condicions a què s'enfronta l'empresa i els treballadors. No es tracta de retallar drets i salaris, sinó d'adequar les condicions laborals del nostre país a l'evolució de la productivitat i a les condicions del mercat de treball.
