DE MEMÒRIA
Militarització de l'economia (1)
Els estats i els imperis moderns són conseqüència, en part, d'un canvi fonamental: l'elevat cost de la nova tecnologia militar dels canons i la pólvora i de les fortificacions capaces de resistir (o de fer lliscar) els projectils. La fabricació d'armes de foc (de grans dimensions, com els canons, o individuals, com els pedrenyals) i la construcció de les noves ciutadelles demanava un volum de recursos que només seria a l'abast d'unes unitats polítiques de grans dimensions econòmiques: els estats imperi o algunes (poques) repúbliques urbanes. Totes les societats europees d'abans de 1500 eren massa petites per finançar-se el nou armament i les noves fortificacions. També, la societat catalana, que, tal com ha explicat Pierre Vilar, tenia molts dels trets característics dels estat nació. El que van fer totes les societats europees fou participar, de formes ben diverses, en la construcció dels nous grans estats imperi que demanava la nova tecnologia militar.
Fins al 1500, la societat nació catalana i la Campània/Nàpols eren les àrees centrals d'un imperi comercial mediterrani en xarxa (amb bases a la Mediterrània, fins a Xipre, i a l'Atlàntic, fins a les Canàries). Després, l'imperi català s'integrà simultàniament, i per raons militars, a dues grans àrees: a l'imperi hispànic en formació i, alhora, al vell imperi romanogermànic. El 1519, justament, mentre vivia a la ciutat de Barcelona, el rei Carles I de Catalunya-Aragó (duc de Borgonya, rei de Castella-Lleó i arxiduc d'Àustria) fou elegit emperador germànic. Aquesta integració a l'imperi germànic durà fins al 1556. Als anys 1705-1714, Catalunya i tota la Corona d'Aragó van passar, de nou, a l'òrbita de l'imperi austríac. Després de 1714, continuà la integració de bona part de la noblesa catalana a aquest imperi. Ara, des de Viena o Nàpols.
Una tercera opció catalana va ser l'imperi francès. En plena guerra europea, Catalunya en formà part del 1640 al 1658 i, des de 1659, la Catalunya del Nord fou annexada a aquest imperi. Més tard, el 1810, fou tot el territori català que formà part, durant pocs anys, de l'imperi napoleònic.
Enfront d'aquests tres imperis (hispànic, germànic i francès) hi havia competidors, amb una considerable força militar. Foren: 1. L'imperi britànic, aliat de la Generalitat el 1705 per a la conquesta de Gibraltar, va fer possible justament la creació de la Companyia Nova de Gibraltar. En canvi, després de 1714 es va annexionar Menorca. 2. L'imperi otomà, que interferia el comerç català a la Mediterrània, i que arribaria a ocupar, les illes Medes, Palamós o Eivissa. 3. Alguns estats i ciutats estat italians, rivals i, de vegades, aliats (a Lepant, per exemple). Individualment, alguns catalans col·laboraren amb altres imperis: amb l'imperi rus (Josep de Ribas), o amb l'imperi portuguès (Antoni de Montserrat).
Entre 1500 i 1800, els masos, els molins, les fargues i els gremis i els mercaders exportadors articulen l'economia civil catalana, però, al mateix temps, el procés de militarització avança. Així, per exemple, les fargues catalanes fabricaren una gran quantitat d'armes de foc (i d'armes blanques), la foneria de canons de Barcelona és una indústria de punta dins d'Europa, i les fàbriques de pólvora i municions esdevenen importants. Alhora, l'Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona és un destacadíssim centre de formació d'enginyers militars, d'on surten grans projectes (que, en algun moment, travessen l'Atlàntic i es realitzen a Mèxic i a Califòrnia).
La gran opció inversora és militar: la construcció de les ciutadelles de Roses, Barcelona o Eivissa, els castells de Salses, de Perpinyà, de Figueres (el més extens de l'Europa actual), Hostalric o Montjuïc, les noves muralles de Ciutat de Mallorca o de Vilafranca de Conflent, la militarització de la Seu de Lleida, o les muralles de la ciutat de Girona. L'efecte difusor, però, de les inversions militars (excepte si és en vials i ponts o en subministrament d'aigua) no és important.
En aquest mateix període i tal com passa, per exemple, a Suïssa, la societat catalana exporta uns professionals ben característics: soldats. Es formen algunes empreses militars catalanes privades, que treballaran al servei d'un estat imperi, i que, en alguns casos, tindran una fama ben merescuda.
Les més conegudes són: 1. La companyia dels almogàvers (1640-52, 1687-97, 1704-14, i 1793-95), coneguda com la companyia dels miquelets, car un dels seus fundadors fou Miquelot de Prats, 2. Els Mossos d'Esquadra, o Mossos d'en Pere Anton Veciana (des de 1721), amb base logística a Valls, i 3. Els Voluntaris Urbans de Catalunya (1762-1815), que rebrien l'encàrrec d'explorar i colonitzar Califòrnia, i arribaren fins a Vancouver.
Els miquelets
A desgrat que les noves autoritats borbòniques havien dissolt l'empresa dels miquelets el 1714, perquè s'havia posat al servei del candidat d'Àustria a la successió espanyola, el 1793 tornaren a posar en marxa l'empresa. El seu objectiu era traslladar-la, via nord d'Itàlia i travessant les terres alemanyes al Bàltic, i posar-la al servei de l'ofensiva contra l'imperi rus del nou imperi francès de Napoleó. Joan Miquel de Vives i Feliu, el seu cap, va publicar en llengua catalana un text manual sobre la seva empresa: Obligacions dels miquelets dels nous terços de Catalunya (1795).
