Les claus de l'exportació (1976)

El 1976, el Servei d'Estudis de Banca Catalana va publicar Les causes de l'exportació catalana. Va fer forrolla. Primer, perquè no hi havia consciència pública que, en aquells moments, l'economia catalana exportés gaire a fora del mercat comú hispànic. Segon, perquè no era freqüent preguntar-se per les causes de l'exportació, ja que semblava evident que un país, quan ho feia, exportava allò que produïa millor naturalment, i de manera més barata. Les exportacions d'un país semblava que les dictava la climatologia i la seva manera de ser. Eren, doncs, inamovibles.

La realitat de l'exportació catalana, però, desmentia, repetidament aquesta idea. En el cas català, les exportacions havien començat a créixer molt: entre el 1964 i el 1973 s'havien multiplicat per set. S'exportaven productes nous. Per exemple: automòbils, camions, tractors, motos, màquines d'escriure, electrodomèstics, fibres artificials, fàrmacs, pneumàtics, perfumeria, química de base. I, continuaven exportant: potasses, llibres, taps, teixits, pells adobades, fruits secs, olis, vins, caves. Estava canviant, també, la destinació de les exportacions. L'economia catalana exportava en aquell període sobretot a l'Europa del mercat comú.

Un equip d'estudiosos d'aquell servei d'estudis, dirigit per Alícia Arrufat, amb l'assessorament d'Ernest Lluch, va intentar entendre el perquè d'aquell procés exportador imprevist. No era gens fàcil perquè no eren útils per fer-ho ni la teoria econòmica convencional ni els tòpics sobre el rol de l'economia catalana.

Gratant, aquest equip va fer un balanç de les noves teories realistes del comerç internacional. Un país, quan exportava, podia fer-ho amb dos tipus de productes: 1) productes nous, resultat d'una innovació, fabricats amb treball qualificat propi, en sèries relativament curtes; 2) productes de grans empreses de sectors madurs que necessitaven un entorn (un cluster) adequat, i optaven per la producció en massa.

A la Catalunya del 1973, aquests dos grups eren: 1) les enciclopèdies modernes, i amb quatricromies, de Salvat i de Planeta, les motos de Permanyer i les Ossa, els telers de Jumberca, l'electrònica de Piher, els fàrmacs de Ferrer Internacional, i dels Laboratoris Doctor Esteve, la perfumeria de Mirurgia i de Puig, les pells de Colomer Munmany, l'àcid tartàric d'Els Químics de Girona i, és clar, els fruits secs, els vins, etc.; 2) els vehicles de Seat, o de Motor Ibèrica, les Hispano-Olivetti, els productes de Pirelli, o de Seda de Barcelona (El Prat) i de Safa (Blanes). I productes originals o productes madurs resultat, sempre, del treball qualificat de llarga maduració, a més de la inversió i tecnologia estrangera. I no, és clar, de les bondats del clima, o d'una localització suposadament favorable i única.

Les exportacions catalanes o d'un país semblant a Catalunya eren –i són - bàsiques per al creixement i, d'altra banda, van canviant. Les xifres de l'estudi són molt interessants. Al 1972, les exportacions de les empreses catalanes amb un volum de vendes a l'exterior superior a 20 milions de pessetes eren de 19.840 milions de ptes. A Madrid, la meitat: 9.496. El País Valencià, 7.324. I, encara, en el cas català, la participació de l'Estat espanyol a les empreses exportadores era inexistent: 0%. Però a Madrid era del 21,4%. Al País Valencià, del 0%, com a Catalunya. I, en canvi, al País Basc, del 32,9%.

D'altra banda, les especialitzacions en productes i serveis exportats van canviar molt en el període estudiat (igual com continuarà passant en el futur). Els canvis eren forçosos, perquè els productes, en primer lloc, eren originals i innovadors i amb el temps sempre trobaran imitadors i competidors. I en segon lloc, els productes eren madurs, sovint controlats per grans multinacionals, podien ésser deslocalitzats en zones en què les condicions generals de producció fossin semblants.