Visió de futur
A hores d'ara ja estan més que analitzats els resultats de les eleccions de diumenge passat i queda poc a dir: el PSOE queda desfigurat i el PP arrasa a tot Espanya. Personalment, però, de tots els comentaris que he llegit em crida l'atenció una dada en particular: amb els resultats de diumenge canvien de mans 31.000 milions d'euros de pressupost. Si tenim en compte que el pressupost de la ciutat de Barcelona són 2.200 milions d'euros o el fons de competitivitat que reclama la Generalitat són 1.450 euros, parlem de xifres extraordinàriament rellevants. El que resulta sorprenent és que aquesta dimensió de pressupostos pugui canviar tan ràpidament de color i d'orientació sense gaires compromisos amb l'administració prèvia. Que d'un dia per l'altre canviïn càrrecs, moltes vegades en temes molt tècnics i poc polítics, que s'aturin projectes o se n'iniciïn de nous, que es tornaran a recuperar (o a aturar) quan torni a canviar el color del partit que governa. I sobretot, que temes tan transcendents com són l'educació o la sanitat hagin de ser revisats i modificats cada cop que canvia el cicle polític.
No és tant que la democràcia no sigui un bon sistema, o almenys el millor que coneixem, però sorprèn que a Espanya la política baixi tan avall en el nivell de gestió i afecti tant temes que haurien de ser més establerts i més bàsics per a un país. No hi hauria d'haver qüestions que tinguin un termini més llarg de 4 anys? No hi ha d'haver projectes que siguin menys opinables segons qui mana? Per posar alguns exemples de gestió a llarg termini, que no corresponen a països on es qüestioni en cap cas la democràcia, podem parlar dels Estats Units, on projectes com el d'enviar un astronauta a la Lluna i fer-lo tornar o el de desxifrar la totalitat del genoma humà van durar més de 2 legislatures i van tenir igualment el suport de governs d'un i altre partit. O de França, que des de després de 1945 manté una única escola que forma els alts funcionaris del país: l'École Nationale d'Administration (ENA), que té per missió “seleccionar i formar els homes i dones que s'encarregaran de donar vida i fer evolucionar les administracions, tot transmetent-los l'ètica del servei públic basada en els valors de responsabilitat, neutralitat, rendiment i dedicació!”.
Aquí aquests conceptes ens resulten en general poc creïbles (o obertament sospitosos) i per això ens sorprèn tant que un president mantingui en els seus càrrecs professionals prèviament anomenats pel partit que ha perdut el govern. O per això hi ha allaus de primeres pedres i inauguracions abans d'unes eleccions, tot i que de vegades només s'inauguren autèntiques peces d'atrezzo i escenaris buits, que no s'arriben a posar mai en funcionament, com és el cas de diversos aeroports que mai s'estrenaran. I potser per aquesta visió a curt termini hi ha la permanent sospita de corrupció respecte a la classe política, que sovint no pren decisions poc populars que els puguin perjudicar en les següents eleccions. És difícil dir que hagi de canviar tot el sistema ara mateix, però trobar consens en els grans temes i començar a pensar tots alhora en els problemes urgents que tenim, donaria més credibilitat als dirigents que tenim.
