Catalunya mira a Austràlia

La gran onada d'emigració catalana a les Amèriques (1830-1880) fou, en bona part, una emigració en xarxa, molt lligada a les relacions comercials entre Amèrica i Catalunya, iniciades molt abans. I, també, a les iniciatives empresarials catalanes a Amèrica, en concret, la creació d'ingenis sucrers, cafetars, ferrocarrils, canals, dics, farineres, destil·leries, bòbiles, botigues, grans magatzems, i les indústries del coneixement: periòdics, escoles, editorials.

A partir de 1860, l'emigració catalana es dirigeix, també, a Austràlia i, des de 1879, la data de l'entrada de la fil·loxera i de la destrucció de moltes vinyes catalanes, es precipita. La raó, aleshores, és diferent. Els emigrants són, ara, pagesos que s'han quedat sense les vinyes que eren la seva principal font d'ingressos. Una sortida serà l'emigració. A Amèrica, a Algèria i a Austràlia. El govern imperial britànic els paga el viatge (una travessia de només quaranta dies gràcies a l'obertura del canal de Suez) des del port de Toló fins als ports de Perth, Melbourne, Sidney o Brisbane, i els subvenciona, també, la primera instal·lació a Austràlia.

D'entrada, la feina és molt dura. Montserrat Garriga ha publicat les fotos d'emigrants originaris de Vila-seca tallant canya de sucre a Queensland, la zona tropical del nord d'Austràlia, o collint fulles de tabac a Myrtelford, a l'estat de Victoria. La situació d'aquests emigrants catalans, però, aniria variant, millorant en la mesura que, treballant molt, podrien esdevenir petits -o grans- empresaris.

Possiblement, el més destacat fou Esteve Morell. Nascut a Carlton el 1869, amb pare del Camp de Tarragona, va viure i es formà a Catalunya des dels 3 anys fins als 14. El 1894, el seu pare el posà al capdavant de l'Orient Hotel. Aviat, invertí en altres negocis: cervesa, assegurances, electricitat. Entrà, al 1901, al Melbourne Tramway Trust, al 1926 esdevingué alcalde d'aquesta gran ciutat australiana, que aleshores era la capital de la federació, i al 1928 dirigí la Metropolitan Town Planning Commission. La seva trajectòria de bona gestió li fou recompensada per la Corona britànica amb el nomenament de Sir: seria Sir Stephen Morell. I, avui, el Morell Bridge –el nom és un homenatge- és un dels ponts més importants de la ciutat australiana.

El 1927, es va publicar a Barcelona un llibre (extraordinari, per diverses raons) amb un títol en dues parts: L'illa del gran experiment. Reportatges de l'any 2000. El seu autor: Onofre Parés. El llibre era encapçalat per la següent dedicatòria: “L'autor dedica aquest llibre a l'honorable senyor Esteve Morell, il·lustre català, batlle de Melbourne. Any MCMCXXVII Barcelona. Onofre Parés i Serra (Manresa, 1891) estudià filosofia i ciències als jesuïtes fins als 22 anys, marxà a Barcelona, publicà el seu llibre, féu feines editorials i el 1965 anà al casament d'un nebot a Manresa.

L'illa del gran experiment té forma de novel·la de ciència-ficció. Però, de fet, com passa amb altres casos, ens trobem al davant d'un treball de prospectiva, i, alhora, amb la presentació d'un nou model de societat ‘ideal'.

L'acció se situa en dos moments. Primer, al món de 1950: un món dominat per “capitalistes i buròcrates”, car s'havia produït “l'esfondrament de les organitzacions socialistes i comunistes, i de la democràcia del vell estil”. Amb, però, “tècnics, filòsofs, artistes i obrers idealistes” partidaris d'una “Societat Ideal”. En aquell 1950, el govern d'Austràlia els obriria les portes perquè hi bastissin aquesta societat.

Segon moment: a l'any 2000, una missió del món capitalista va a Austràlia per observar els resultats de 50 anys de construcció de la Societat Ideal. La major part del text d'Onofre Parés és dedicada a explicar-ne l'arquitectura, les formes de vida, el desenvolupament tecnicocientífic, la filosofia. Les grans línies, però, també, alguns detalls, que formen part de la quotidianitat del segle XXI. Per exemple: la “telefonia sense fils”, la “televisió a domicili”, les “aeronaus sense hèlix, ni timons”, els nous materials, les ciutats de 75 quilòmetres de llarg, el no al tabac, o el fet que, al 2000, “l'art culinari ha assolit un prestigi més gran que no pas la música o la pintura”.