L'electrificació integral de Catalunya

A la nova etapa oberta l'estiu de 1936 de la Conselleria d'Economia de la Generalitat dirigida per Joan P. Fàbregas, apareix un nou objectiu: “L'electrificació integral de Catalunya”. En 20 anys, a partir de la construcció de les grans centrals hidroelèctriques dels Pirineus, la societat catalana havia canviat molt, i les necessitats eren unes altres. El punt de partida era: Catalunya consumia 372 kWh d'electricitat per habitant; el País Valencià, 235 kWh/hab. i el conjunt de l'Estat espanyol, 146 kWh (o, la regió de Madrid, 205 kWh). A l'estiu del 36, però, era possible, i urgent, fer un pla.

Primer, calia donar impuls a l'electrificació de tot el territori: “Que no quedi un sol poble, per petit que sigui, sense electrificar, i que tots puguin gaudir d'un constant bon servei”. Segon, partint d'una situació caòtica, amb diferents classes de subministraments, “duplicant-se, i fins triplicant-se les xarxes i subestacions de distribució”, calia racionalitzar la xarxa de distribució: “Arribar, com més aviat millor, a la unificació de tensions, de sistemes, de característiques i de materials en les centrals, línies i xarxes elèctriques de Catalunya... amb el fi d'aprofitar millor llurs produccions”. Tercer, la conselleria es proposava engegar la necessària electrificació de tota la xarxa ferroviària catalana. Per raons diverses. La primera: l'alliberament de les importacions de carbó. Quart, l'opció per l'enllumenat elèctric de places i carrers (enfront del gas ciutat).

El model era el de països europeus amb hidroelectricitat abundant, com Suïssa o Finlàndia. La idea era diàfana: “El fluid, abundant i econòmic, farà alegres i clares la casa, la carretera i les vies ciutadanes”.

La qüestió tarifària no era eludida. Calia, es deia, abaratir les tarifes, fomentant la competència entre companyies, car les grans empreses elèctriques “després de fetes les despeses en les instal·lacions repetides, arribaren a un acord per poder acabar la seva competència, i, per tant, unificar llurs preus de venda per elevar-los fins al màxim, arribant, com a conseqüència, a uns ingressos vertaderament extraordinaris”. Al 1936, els beneficis de les elèctriques ja eren “extraordinaris”. Calia un replantejament per pensar a “posar l'electricitat, en les seves múltiples aplicacions, al servei de la llar més humil”.

Aquestes idees generals, però, es volien concretar i avaluar quantitativament. L'instrument seria la CAIRN (Conferència de l'Aprofitament Industrial de les Riqueses Naturals). La idea de celebrar una conferència tècnica de grans dimensions fou recollida per la Conselleria d'Economia. En una ordre publicada el 12.3.1937 al Diari Oficial de la Generalitat, el conseller d'Economia (aleshores, Dídac A. Santillan, que substituïa Joan P. Fàbregas) nomenava Ventura Aran i Ferrer, enginyer del departament, president de la comissió organitzadora, i Santiago Rubió i Tudurí, director de l'Escola d'Enginyeria, secretari de la comissió.

L'anàlisi presentada era plena de suggeriments. Els avenços en l'electrificació eren frenats, en part, llegim, per “l'endarreriment en l'esperit d'empresa” i, en part, pel “petit abús de les entitats acaparadores de l'energia elèctrica”. Aquesta situació “ha limitat les aplicacions de l'energia elèctrica, tan costosament obtinguda, a les elementalíssimes de la llum i la força industrial”. Així, l'electrificació del transport ferroviari era, encara, embrionària, i s'havia pensat poc en “les aplicacions electroquímiques, electrometal·lúrgiques i la fabricació d'adobs”. L'objectiu era, també, l'equilibri territorial: “Una millor distribució de les activitats, del treball i de la gent”.